/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dissabte, 21 setembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.111 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Miquel Reverté, segon premi de narrativa Sant Narcís 2013 FOTO: ARXIUMiquel Reverté, segon premi de narrativa Sant Narcís 2013 FOTO: ARXIU
: : Cultura > Club lectura Sant Narcís :: Lluís Gil | 18·11·2013

NOVA EXCLUSIVA, EL 2n PREMI LITERARI SANT NARCÍS 2013 > «Sempre hi ha un Dimoni ben prop», de Miquel Reverté Aguilar

Miquel Reverté i Aguilar | Sant Carles de la Ràpita (Montsià)

A l’acte presidit -el passat mes de juny- per Martí Carreras, president de l’Associació de Veïns del; Núria Martí, membre del jurat; Carles Puigdemont, alcalde de Girona; i Lluís Gil, secretari del jurat, va donar lectura a l’acta de la 8a edició del Premi Literari de 2013 , donant a conèixer els guanyadors: 1r premi, al recull de relats Quinze maneres d’enamorar un trapezista, d’Aleix Solà i Pascual, de Taradell (Osona), premi dotat amb 900 € i el trofeu de l’AV consistent en una pedra de Girona amb la reproducció en esmalt del cartell de la Festa Major 2013. 2n premi, al recull de relats Sempre hi ha un ben prop, de Miquel Reverté i Aguilar, de Sant Carles de la Ràpita (Terres de l’Ebre), premi dotat amb 400€ i el trofeu esmentat. El jurat va atorgar una menció especial al treball Recurts, de Miquel Pascual i Campillo, de Mollet del Vallès (Vallès Oriental), el treball no s’ajustava estrictament a les bases, donat que és un recull d’articles i no de relats com especificaven les bases, atenent a la seva qualitat i no podent ser premiat, el jurat va prendre la decisió de fer-ne menció, li va ser entregat el trofeu de l’AV de.

Van suprimir les metàfores, les perífrasis, les onomatopeies -que deien ja no feien cap falta, ni gràcia-, i d’altres figures literàries. Després, malgrat la indignació popular, expressada en actes i manifestacions, començaren a retallar les paraules que tenien més de tres síl·labes -massa cares i extenses, s’havia atrevit a afirmar algú-, i es posà un gravamen als cultismes i a diversos estrangerismes i neologismes. Només els microrelats, durant algun temps, van poder subsistir, com si darrera d’ells hi estes el propi, guardant-los de tot bé i d’algun que altre mal. Algú, finalment, va atrevir-se a dir que havíem estat escrivint històries per damunt de les nostres possibilitats.

Sempre hi ha algú que ens observa

Amb solemnitat, el vell professor va proposar una reflexió final als estudiants d’Econòmiques de quart curs, fent una paràbola amb allò sobre la forma com s’havia comportar una persona que en un futur havia de treballar a la banca:

– Si un lleó mata un antílop que pastura solitari. ¿És culpable el lleó? –els alumnes van negar amb el cap. S’entenia que aquell lleó, davant la necessitat d’endur-se quelcom a la boca, seguint el seu instint, no podia resistir-se a la seva salvatge temptació.

– ¿I si és un grup de lleons, tots plegats, tots a una, qui l’ataquen? –els futurs banquers es posaren a xiuxiuejar entre ells, mentre alguns, amb rapidesa, repassaven els seus apunts. Davant el retard en respondre, el vell professor es mostrà taxatiu.

– Ja està. Escoltin –va dir aixecant el to de veu per tal de captar l’atenció de tothom-. Només vull que tinguin una cosa ben clara: els lleons, senyors, mai no són culpables.

Un mormoleig d’aprovació va recórrer la sala. Les cares dels alumnes començaren a presentar una serena admiració sobre tan profunda reflexió. Només dos d’aquells rostres, els de la punta de la dreta de la primera filera, una parelleta de joves vestits amb robes discretes, amb unes camisetes amb lletres llampants on es llegien certs missatges reivindicatius, romangueren, fins que va sonar el timbre que donava per finalitzada la classe, totalment seriosos.

El vell professor, en acabar, completament sol ja, va remembrar els noms d’aquells dos alumnes i els va assenyalar amb un color roig de a la seva llista de classe. Era important saber aquells que no tenien massa clar allò que havia de ser un bon banquer i que mostraven cert prejudicis vers l’actual sistema. El sempre ha estat més quan més respectable ha sigut.

L’arca de Boé

Seguint les instruccions del Sant Pare, Boé, un bou just i pacient, començà a construir una arca per salvar-se amb els seus i una parella de les diferents races de l’espècie humana d’un gran diluvi que inundaria el planeta. El Sant Pare li havia comunicat que el tenia la intenció d’acabar amb tots els éssers humans que poblaven la terra i que li calia fer allò per evitar tan terrible acció. Treballà sense descans per tal d’enllestir aquella embarcació. Un cop finalitzada, feu pujar ràpidament tothom. La seva missió era deixar-los en bon port tots plegats. Durant els quaranta dies i quaranta nits que diluvià, Boé se n’adonà que la convivència entre totes aquelles races era summament difícil. Resolgué anar deixant parelles diferents en cadascun dels cinc grans continents que feia ben poc s’havien anat formant per a què visquessin allà i els anessin repoblant-los.

Temps després, el Sant Pare cridà Boé al seu davant per fer-li saber que la seva decisió havia estat completament encertada, per la qual cosa des de llavors qualsevol membre de la seva família de bous passaria a ser el símbol de la saviesa universal.

Nascuda el vuit de març

El dia del meu naixement, ma mare va fotografiar-me amb la Declaració Universal dels Drets Humans oberta per l’apartat sobre la igualtat de gèneres. Al llarg de tota la meva educació, ma mare s’esforçà per a què denuncies tots aquells fets que suposessin una discriminació sobre qualsevol dona. Amb aquesta voluntat, em regalà un exemplar únic del Manifest del Dia Internacional de les Dones i empaperà la meva cambra amb pàgines senceres de les edicions dels tractats feministes més influents. Finalment, feu que ingresses a la Facultat de Dret per formar-me i continuar amb aquella lluita. Quan vaig abandonar els estudis, ma mare em va considerar una dona fracassada. El se l’enduia i no em va perdonar allò fins al cap d’alguns anys. Ara sóc l’editora més important de llibres sobre literatura feminista d’aquest país.

A les dotze de la nit, el sota el llit

Alguna nit enyorava mecànicament la meva condició humana. Era de suposar que tots els sentiments i emocions haurien d’haver estat esborrats de la meva memòria interna abans de ser programat, però, malgrat tot, recordava la meva infantesa, els plats de macarrons amb tonyina que em preparava ma mare, les passejades per la muntanya amb el pare, la primera noia que vaig besar, el sabor d’aquell primer bes, els anys a la universitat, l’aire del matí tornant cap a casa després d’una nit de festa… Aquestes eren les coses que més clarament remembrava, potser allò de què als infants els protegeix el, perquè se’ls vol endur de grans tenia alguna relació amb la meva vida futura. Recordava algunes coses més, no obstant el que no tenia clar era el meu nom. Ara només tinc coneixement de les lletres i números de la meva consciència artificial. Diàriament, em fan escriure més de deu llibres de temàtiques ben diverses, que demana la gent per internet. Llibres a la carta. Sóc capaç de processar més de mil caràcters per segon i tinc informació variada i perfectament actualitzada. Malgrat tot, quan m’aturo, encara continuo tenint malsons.

Un estil ben original

La santa família de crancs va veure arribar la comitiva reial dels Reis Mags aquella freda nit del cinc de gener. Els tres reis amb els seus patges van entrar entre les roques de la seva llar per adorar el cranquet nouvingut i van dipositar a les seves potetes un ou grandiós com a únic present. La crisi es deixava notar en aquells temps. En quedar-se sols, una minsa rialla va traçar-se en el rostre del pare, la mare i aquell petitó cranc nounat. Almenys, pensaren, menjarien quelcom. Varen cobrir-lo al llarg d’uns quants dies de sorra, tot esperant que comences a badar-se i que sortís d’allà el menjar corresponent. Arribat aquell instant, quan es produïren els primers badocs, aparegué el cap d’una diminuta tortuga. Aquesta va observar, amb gran alegria i els ulls completament desorbitats, els que considerava la seva nova família.

– Papa? Mama? Germà? –va inquirir amb la veu fluixa, amb una manifesta vergonya.
– Quin bon àpat! –van rumiar els tres membres de la família cranc, mentre movien les seves mordasses.

Aquella tendra mirada de la tortuga nouvinguda va commoure l’instint de la santa família de crustacis i va acabar per vèncer les terribles ganes d’endur-se un bon mos a la boca. Llavors, acabaren per acollir-la a sa casa, entre les roques pintoresques d’aquell moll de pescadors i li ensenyaren tot allò necessari per convertir-se en algú de profit. Allò que Déu guarda, el no ho toca, i així fou com es va fer gran.

Al cap de molts temps, la tortuga, havent marxat lluny d’allà a la recerca de fortuna, un cop a l’any, a principi del mes de gener, al voltant d’aquell dia de Reis, els enviava una postal des d’algun mar arreu del planeta. Allà on anava triomfava amb la seva ensenyança a d’altres tortugues de diferents nacionalitats sobre aquell original estil de nedar cap enrere que ella havia après de la seva família adoptiva.

Per descomptat

Mon pare, per descomptat, és el més espavilat de l’edifici. Diria que, fins i tot, de tota la gent que viu en l’ampla avinguda on tenim la nostra llar. Sap molt de lletres i, a més, quan convé posa una entonació que fa que tothom calli, com si la pura veritat estès de la seva part. Mon pare sempre em diu que, per descomptat, l’Estatut és el millor text legal que mai s’ha fet, per damunt de la Constitución espanyola o per sobre també de totes les esmenes a les quals sempre fan referència els drets dels nord-americans. L’Estatut, em diu, per descomptat, mana molt més que l’advocat de l’entresòl que sempre duu el pèl engominat i al qual mon pare es refereix com un espanyolista de dret i de dretes. Mon pare el considera, crec, la reencarnació viva del propi.

Tot aquest raonament m’ha anat fent mon pare avui que no he anat a classe. Ens trobem en una situació d’alerta pels forts vents i pluja. Mon pare, ha dit que avui em quedava a casa amb ell. En un moment del matí que ha marxat al bany, encara no sé com, el comandament de la televisió ha anat a parar a la peixera de peixos multicolors. L’he tret amb la major celeritat possible, apartant un peixet groc i blau que s’havia capficat en prémer el número u del comandament. Quines coses tenen els peixos! Després d’assecar-lo amb un tros de paper de cuina, m’he adonat que no funcionava. Naturalment, per l’Estatut, per la Constitución espanyola, per totes les esmenes del nord-americans, per l’advocat de l’entresòl i, per descomptat, jo no sé res de res.

El hàmster

El meu hàmster té una estranya facultat. Des de la solitud de la seva gàbia, entre la viruta i les pells de les pipes que s’ha anat menjant, observa el món exterior amb una atenció malaltissa. Fins aquí, podria no semblar estrany, però he pogut adonar-me’n que, quan la seva visió persegueix sense descans algú més d’un dia, allò acaba en fet tràgic. M’explico. Primer fou el gat. Es deia Lucífer i era un vertader per a ell. Intentant sempre esgarrapar-lo, posant les seves ungles retràctils i llargarudes entre els fins barrots de sa casa. Intentant cruspir-se’l. No obstant, com explicava, durant un parell de dies, el hàmster, indiferent als seus atacs, va fixar la seva vista en ell. Al tercer dia, Lucífer aparegué mort, amb la cua més erta que un pal de granera.

El segon cas fou el de la veïna del davant, la que sempre espolsava aquella estora ridícula, que havia comprat a Disneyland París, on apareixia el personatge d’aquell gos de color taronja, Pluto em sembla que es diu. I del balcó estant, just enfront nostre, quan cert dia que havia tret el hàmster a la meva terrasseta per a què li dones l’aire i li toques una mica el sol, va veure’l i va acabar per insultar-lo amb un greu: quina rata més fastigosa, així s’acabi morint ara mateix. També a mi va dedicar-me algun elogi per cert. Allò va repetir-se varies vegades i, en les darreres sessions d’insults, el meu hàmster es començà a fixar-se en aquella dona de cabells rogencs i sempre mal pentinats que tenia una llengua viperina. Al cap d’uns dies, vaig assabentar-me per la veïna de l’entresòl de la meva escala que aquella dona gens recomanable havia aparegut morta per causes un tant estranyes.

Actualment, el meu hàmster ha canviat una mica d’actitud. Tots els matins he de netejar el terra de la cuina perquè ara ha pres per costum tirar les pells de les pipes allà. Ja li he dit un parell de vegades que és un brut. Només he obtingut per resposta els seus ulls grandiosos mirant-me de dalt a baix. Fa algun temps que no me’ls treu de damunt.

Carta a mon germà

23 d’abril de 2011

Benvolgut germà,

No saps el que m’ha costat escriure’t aquestes quatre línies. No sabia com començar. No sabia com donar el primer pas. Ja em coneixes. Prou que em coneixes. Des de sempre he dubtat davant qualsevol cosa. Una simple ratlla, una ratlla d’aquestes que serveix per senyalitzar una zona d’aparcament, o una d’aquelles que assenyala en una oficina bancària el torn o a la pròpia consulta mèdica, qualsevol d’aquestes deia, servia per demostrar la meva indecisió. Tanmateix, allà hi eres tu. Mirant-me de reüll i assenyalant-me que et seguís. Així ho feia. Sempre darrere teu. Sempre igual.

Aquesta ha estat una de les grans veritats de la nostra vida. Sinó la més gran. La teva decisió i la meva incertesa. De ben joves, per posar més exemples, imagino que encara recordaràs quan havíem de pujar a l’autobús. De seguida t’hi llençaves, pujant d’un bot els esglaons d’allà, a la recerca de l’aire condicionat que reconfortes la nostra pell socarrimada, especialment a l’estiu. Et veia avançant pel passadís davant meu, mirant, a dreta i esquerra, amb una solvència insultant, com si perdonessis la vida a qui goses fitar-te. Aquesta cosa tan teva que t’ha portat, que ens ha portat més ben dit, més d’un problema, del qual, a vegades, i això també ho hauràs de reconèixer, he sabut treure’t amb imaginació i elegància.

Les teves ganes de copejar les coses, les pilotes quan érem infants, unes simples pedres, tot allò que es poses al davant. Aquesta dreta tan teva que era l’enveja de molts amics i coneguts, que va acabar per convertir-se després en algun tràngol llastimós. La teva dreta. Sempre la teva dreta. Aquestes idees tan teves, tant de dretes sí, tan conservadores, de no permetre, de no cedir mai enfront d’aquells que fossin una mica diferents. La teva intransigència envers tot allò que era diferent. Quantes discussions hem arribat a tenir per tot això! Sempre t’he dit que no podies anar i picar de peus al que fos diferent, al que tingues idees diferents, al que tingues un aspecte diferent… No és una qüestió de dir que, com no tenen recursos… No és una qüestió que puguis acabar resumint tot dient que, clar, com que jo sóc d’esquerres… Crec que és una qüestió d’urbanitat. Saps, al respecte de tot això, el meu parer, hem discutit moltes vegades al voltant d’aquest afer.

Després hi ha la teva forma de tractar a les femelles. La teva manera d’adreçar-te cap a elles amb la teva visió, altiva i autosuficient, deixant-les de banda, sense fer cas a les seves insinuacions, quan saps, de sobres, que admiraven el teu llustre, la teva brillantor de cremes i d’hores d’endreçar-te. Aquesta indiferència tan teva que les neguitejava tant quan intentaven apropar-se a tu i com tu, impertorbable, ni els dedicaves una trista mirada de biaix. Els ho donaves l’espatlla i després em tocava a mi donar la cara. Disculpar-te, excusar-te. I allò, mira per on, encara et feia més atractiu. Quines coses! L’encant dels joves fatals, dels homes dolents.

Cadascú sap on li estrany la sabata, la meva, benvolgut germà, m’estreny prop del cor. Som alhora tan prop i tan lluny, separats per una curtíssima distància. Podria haver tocat la teva espatlla i intentar parlar amb tu, comentar la nostra situació –el teu maleït ostracisme que em treu de les meves caselles-, però, malgrat tot, crec que escriure’t aquestes quatre línies m’està donant una major confiança. És allò que han tingut les cartes de sempre, com ara aquesta. Puc deturar-me i reflexionar, encara que, ara, tots dos aquí dintre tancats, hem tingut un bon temps per a la reflexió i per a moltes més coses. Aquí, reclusos, en una situació completament kafkiana. Clar que, quan llegeixis això, segurament també jutjaràs que val la pena arribar a temps, com la sabata de Sant Nicolau. Clar que sí, vull arribar a temps de què comprenguis que cal unir esforços altre cop. Per arribar el més lluny possible. Junts ja hem donat proves indiscutibles que la unió fa la força. Andarejant un al costat de l’altre. Guanyant al temps i a la distància. Tenim experiència. Tota una vida d’experiències… El sap més per vell que per. Ens hem de fer costat, pensar en el nostre futur conjunt. Vetllar per la nostra salut. Ara, és com si algú estès vetllant per la nostra enteresa. Com si la nostra brillantor no tingués la presència d’abans, com si la moda que en el seu dia imposàrem ens estès ara passant factura. Quina cosa tan banal parlar de factures i preus. Nosaltres que hem escoltat allò del preu de cadascú, de les seves característiques, de les seves consideracions, sobre allò que cadascú presenta, mentre nosaltres, benvolgut germà, només fèiem que traçar una breu rialleta de complicitat. Quan es presentaven, d’una forma individual, ens feia gràcia la circumstància. Nosaltres, sempre junts. Com un equip. És veritat, però, que també presentem alguna petita particularitat. Però, són coses sense transcendència, peccata minuta. El més important és que no hem estat mai incòmodes en cap situació, en situacions extremes de fred o de calor, en cap cas. Que no hem estat fora del guió que les condiciones assenyalaven. Mai no hem allargat més el peu que la sabata. Hem complert amb allò que s’esperava de nosaltres. Sempre junts, benvolgut germà. Has d’acceptar-ho, has d’entendre-ho.

La vida que ens ha tocat viure és així. No tot és de color de rosa, perfecte, no tot és or. La sabata que li va bé a una persona és estreta per a una altra. No hi ha recepta a la vida que vagi bé per a tots. Cal entendre ben bé això. Han passat els anys i el nostre servei ha estat exemplar, però… ja comencem a estar esgotats. A les nostres pells es nota aquest esforç. Darrerament, mentre dormitaves, t’he estat observant i he vist els senyals d’aquest temps. De ben segur que jo dec presentar aquest mateix rictus. Comencem a estar més eixuts que una sola de sabata. I precisament per tot això és pel que ens han cercat un recanvi.

He vist com tu, al costat del llit, en una raconada, la caixa de les noves sabates. Aquelles que ens han de substituir. Així és la vida, benvolgut germà. És llei de vida, encara que sigui la d’unes pobres sabates, com nosaltres dos. No pensis en allò que ens ha d’ocórrer passarà ara, sinó en tot el que hem viscut i caminat. La vida d’unes sabates ha andarejant tant, benvolgut germà.

La incitació

Un peu descalç ha començat a acaronar la cuixa dreta de l’arquitecte per sota de la taula del restaurant més luxós de la vila. Assegudes allà hi ha tres persones: un promotor immobiliari que s’ha instal•lat a la vila no fa més de sis mesos i que ha a dut a terme ja en aquest temps cinc construccions; la seva dona, una rossa de molt bon veure, d’ulls blavosos en els quals qualsevol home s’imagina nedant i uns pits que també donen per a molta imaginació, i, finalment, just al davant de tots dos, un jove arquitecte, el més prometedor de l’indret i que s’ha guanyat, amb la seva darrera obra, la confiança d’aquell promotor immobiliari. Per aquesta raó, aquest home, que rondina ja els seixanta anys, li ha proposat el disseny del seu nou habitatge que ha d’anar en un dels paratges més cars del lloc, amb una extensió de vora cinc-cents metres quadrats. El sopar té com a finalitat una aproximació a les circumstàncies que han d’envoltar aquest projecte. Per al promotor immobiliari, les coses importants sempre es fan al voltant d’un bon àpat.

El promotor immobiliari és un home gras, de galtes rogenques i rodones que no ha parat de beure cava i de fer, tapant-se la boca amb el tovalló, eructes. La seva dona, molt més jove que ell –deu tenir com a molt uns trenta anys-, ha començat a menjar-se, a les postres, una copa de nata amb nous, que li ha deixat un rastre blanquinós en una vorada dels seus llavis. Mirant-se al jove arquitecte, amb parsimònia, ha tret lleugerament la llengua i amb la seva punta s’ha repassat els llavis, llepant-se les restes de nata que hi tenia. El jove arquitecte ha sentit, un altre cop, com aquell peu descalç ha tornat a la càrrega, cercant ara, d’una forma més atrevida, la seva entrecuixa, començant a recórrer de dalt a baix la cremallera del seu pantaló.

De cop, la dona del promotor immobiliari s’ha excusat i s’ha dirigit cap al bany. El jove arquitecte li ha seguit, amb la visió, les seves natges, les quals semblaven incitar-lo a perseguir-la. El vestit cenyit que duia la dona ha augmentat encara més l’excitació del jove. De cop, però, ha notat com el peu descalç s’ha deturat ja en el seu membre, que sota els pantalons, ha començat a posar-se erecte. El promotor immobiliari, a l’altra part de la taula, s’ha quedat mirant el jove arquitecte i, prement dolçament els seus llavis, li ha acabat per llençar un beset.

L’informe Pisa

Identificació de l’informe

Expedient número 666, que duu per subtítol la paraula Dimoni, relatiu a les declaracions del professor Ernest Peary.

Relació de fets

1.- El professor Ernest Peary fent ús d’una sèrie de dades de la nostra ciutat, sense prèvia consulta a cap administració, ni permís atorgat, va iniciar un estudi sobre el nostre monument més emblemàtic, la Torre de Pisa, i d’altres de la zona.

2.- El Consell de Savis va saber, aproximadament al cap d’uns quinze dies d’iniciar el professor Peary les seves investigacions, les nefastes conclusions a les quals havia arribat i el gran daltabaix que per a tots els interessos del habitants de la Toscània provocaria aquesta circumstància.

Fonaments de dret

Segons l’article 1.1 de la nostra associació, Llei 1/1350 sobre la conservació de l’ordre establert.

Resolució

Per tant es resol:

Aprovar que el professor Ernest Peary romangue aïllat de qualsevol contacte amb el món exterior fins nova ordre en el centre determinat a tal efecte per haver esbrinat que la Torre de Piazza dei Miracoli, sita al costat del duomo; la de l’Església de Santa Nicola, a la via de Santa Maria, i la de Sant Michele degli Scalzi al passeig fluvial delle Piagge, són veritablement els únics elements verticals de la nostra ciutat, essent la resta de la ciutat i la zona allò que es troba inclinat, descobrint així el gran secret que al llarg de tots aquests segles, la nostra associació ha guardat amb tanta cura.

Pisa, 14 de març de 2008

El President,
Torres Pisaroni

En dono fe
El Secretari,
Pisando Fuertes

Sense cobertura

Benvolio Lotti, cosí i amic de Romeu Montesco, va intentar durant una bona estona enviar un SMS al mòbil del seu familiar que deia: Julieta dorm. Tenia por que el seu cosí fes un mal cap. Que el el portes a fer una mala cosa. El missatge va romandre un bon temps a la bústia de pendents d’enviament. El mòbil de Romeu estava fora de cobertura. Al cap d’un poc temps, Romeu Montesco, creient que la seva estimada s’havia tret la vida, va determinar que també havia arribat el seu moment.

La bata

La dona acabà entrant al taller de tecnologia amb una certa pressa. Estaven a punt d’arribar els alumnes i encara s’havia de preparar tot. Va anar fins la perxa de fusta un tant corcada que hi havia en una cantonada de la sala i s’agafà una bata. Per uns moments, va tenir com una estranya sensació. Va passar la mà estesa per damunt de la seva tela blanquinosa, estirant-se-la una mica i fou com si la vida li hagués canviat. Com si el seu to de veu hagués adquirit més consistència i credibilitat, com si els seus moviments transmetessin una harmonia que, sense aquella roba, difícilment aconseguia. Li agradava posar-se aquella bata. Després agafà el cubell i el motxo i amb la major celeritat possible endreçà el taller. Per uns moments, havia deixat de ser la dona de la neteja i s’havia sentit com una professora, superant totes les adversitats que l’ofici recomanava. Amb aquella bata sabia que podia enfrontar-se, fins i tot, amb els “entranyables Dimonis”, als quals havia sentit que es referia la professora parlant dels seus alumnes.

Una nota

Aquell matí, després d’haver-me deturat a comprar quatre coses al supermercat de la cantonada, quan vaig pujar al cotxe, vaig fitar la nota. Era un paper esgrogueït que, en lletra majúscula, escrit a ordinador m’assenyalava: “M’has provocat i ho pagaràs. Abans de què acabi el dia t’ho faré pagar”. Ràpidament, vaig girar el cap a dreta i esquerra per si algú m’estès observant. Li vaig donar la volta al paper dos o tres vegades per si hi havia algun indici sobre la seva autoria. Res.

Mentre anava conduint, anava repassant totes les coses que m’havien succeït en els darrers dies. Treballava a la delegació provincial d’Hisenda i, diàriament, sempre es produïa algun cas en què acabava discutint amb algun ciutadà. Asseguda al meu lloc de feina, al llarg de tot el matí, no vaig parar de repassar mentalment els rostres de les darreres persones que havia atès i que no havien fet massa bona cara. Era molt complicat. Segurament, em digué, cap persona acabava fent –me bona cara. Era l’encarregada de les reclamacions a tots aquells impostos que s’havien pagat fora de termini. No vaig sortir ni a esmorzar i en els moments de descans vaig demanar-li una cigarreta a un company que va mirar-me de dalt a baix. Feia més de cinc anys que no fumava. Fora de la delegació, mentre anava fumant observava tota aquella gent que semblava sospitosa. El matí fou llarg.

La tarda també fou molt pesada. Precisament, ens feien quedar aquells dies perquè teníem un curset sobre gestió tributària. En sortir d’allà, encara esglaiada vaig anar el més ràpid possible a casa. Un cop dintre del pis, quan em treia l’abric, damunt d’una tauleta que hi havia al rebedor, vaig veure un altra nota: “T’ha arribat l’hora”.

Vaig cridar el més fort que vaig poder. El meu marit va aparèixer amb cara de no entendre res. Va abraçar-me i em dugué fins el menjador. Havia preparat un sopar romàntic per celebrar el nostre aniversari, que jo havia oblidat per complet. De nuvis sempre deia que el provocava. El meu marit sempre em deia que la provocació era com un que escrivia notes de tant en tant.

Una ferotge equivocació

A una de les cambres de la quarta planta de l’Hotel dels Somnis, concretament a la número seixanta-dos, el Llop Ferotge espera, des de fa ja una bona estona, a la Caputxeta Vermella. Disfressat d’àvia, ha intentat, amb una boina gruixuda de llana, dissimular les seves orelles llargarudes i piloses, mentre se li fa la boca aigua pensant en les carns de la jove. Potser, el que li caldria, però, és començar a rumiar com disculpar-se davant Don Vito Corleone, qui, a punt d’arribar, presenta un semblant força seriós. Hauria de pensar com explicar-li, de la forma el més convincent possible, que no ha estat la seva intenció fer cap allà, sinó dues plantes més avall, a la planta de contes per a infants, i no a la de novel·la negra. Que tampoc, de cap manera, ha volgut, malgrat les aparences, entrar-hi sigil·losament, per acabar espantant la sua mamma. Que tot ha estat una terrible confusió i que s’ha deixat emportar per allò que el seu instint narratiu li dictava, per acabar donant-li un ensurt bestial a aquella dona de cabells tenyits i robes completament brunes, qui, encara que prop dels vuitanta anys, ha fet gala d’un vigor increïble, havent-li posat molt difícil que pugues emmordassar-la i lligar-la a dintre d’un dels armaris de l’habitació. Don Vito Corleone, de jove, quan la sua mamma li contava un conte i apareixia la figura d’un llop, com ara aquell dels Tres Porquets, premia amb ràbia les seves dents, tancant amb força els seus punys, imaginant-se’l enfront, agafant-lo pel coll, estrenyent-lo fins fer-li treure la seva llengua llefiscosa. Sa mare li havia explicat que el llop era el propi. Especialment, entre aquests, li semblava detestable aquell personatge del Llop Ferotge i sempre havia pensat que si el tingués al davant el deixaria, pistola en mà, com un colador.

La divina providència

Els veïns, davant dels lladrucs del gos, havien avisat la guàrdia urbana sobre la una de la matinada. Feia un parell de dies que no veien al veí del quart tercera. Era un home gran, d’aspecte agradable, cabells i barba blanquinosa, que vestia, habitualment, de manera igual: uns pantalons de pana desgastats i una camisa blanca també que, amb el pas del temps, s’havia anat posant groga i el seu coll grisos.

Quan la parella de torn de la guàrdia urbana aconseguí entrar en aquell domicili, trobaren el cos d’aquell home mort, assegut al davant de la televisió, tot semblava donar a entendre que havia mort d’un infart. Com assenyalava el procediment trucaren al jutjat de guàrdia i el jutge feu cap allà, arribant, amb els ulls lleganyosos al cap de mitja hora. El jutge era un home d’uns seixanta anys. Portava més de trenta anys de carrera i n’havia vist de tots els colors, donant sempre un exemple de professionalitat, fent gala d’un comportament excel•lent. Malgrat allò, pel que feia a la seva vida particular, no es podia dir el mateix. S’havia casat tres cops, tenia onze fills i estava a punt de ser avi per quart cop. La despesa que les circumstàncies de la seva vida li havien provocat l’havien dut a una situació financera preocupant i, en aquells temps, fent càlculs ja sobre la seva jubilació, se li presentava un panorama tremendament complicat.

Així que, quan el jutge de guàrdia va obrir-li les mans al difunt del quart tercera i trobà la butlleta de la loteria primitiva que s’havia sortejat feia dos dies, tot pegant una ullada a la pantalla de teletext, oberta per la pàgina de resultats d’aquell sorteig, i que anunciava que només havia un únic encertant d’aquesta que havia de rebre una quantitat milionària d’euros, es tragué les lleganyes amb calma. Va pegar una ullada per si algú el mirava i en comprovar que ningú se n’havia adonat de l’existència d’aquell tros de paper, va endur-se aquest a la butxaca dels pantalons i mentre apagava, amb el comandament de la televisió, aquella pàgina, en veu fluixa, tot aixecant la visió cap al sostre del pis, va donar les gràcies a la Divina Providència. Baixant les escales, mirant-se les sabates ben gastades, també tingué unes paraules no gens recomanables per al.

El sobre rodes

Al poc d’arribar a la parròquia d’aquella vila perduda enmig de les muntanyes, el mossèn local va tenir la brillant idea de fer saber a tots els feligresos el rostre i la presència que habitualment presentava el. Va agafar-se l’únic pintor que existia allà, un home que anava sempre brut i ple de taques de mil colors, i li encarregà que fes un quadre grandiós on aparegués el propi. Per a tal fi li va deixar una litografia que el mossèn duia, on apareixia Sant Miquel clavant-li una espasa a aquell i el pintor es decidí, de la millor manera possible, a reproduir, de la millor manera possible, la seva figura. Li va pregar també que el pintes de color roig, i que li poses banyes i una cua llargaruda. Després, va iniciar una campanya, havent llogat un petit camió a una empresa de transports, que consistia en passar pel poble aquella reproducció per a què la gent tingués present quina era la fesomia que presentava aquell ésser demoníac. Durant algun temps, molts xiquets de la vila, quan se’ls demanava que dibuixessin el, li posaven rodes.

0
Tinc més informació

Et pot interessar

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)