Acostumats a passar ponts, no solem pensar en els esforços que han suposat. Cada construcció és un monument i alhora un homenatge als qui creuen que la terra necessita camins, per difícils que siguin. Un pont és un arc triomfal de celebració que el camí -com la vida- pot continuar. I cada generació és un pont que uneix els nostres avantpassats amb els nostres successors. Per tot plegat, cada construcció d’aquestes té una certa màgia. Com que a la porta oberta de la màgia pot entrar-n’hi molta més, ve que l’ànima popular troba en molts ponts el terreny adobat per fer-hi créixer una de les llegendes més ben conservades i simpàtiques. Ens referim al Pont del Dimoni, denominació d’origen d’èpoques molt llunyanes.

Diuen que tot comença amb una bona dona que necessita creuar un riu per anar a buscar aigua de la font; fa un pacte amb el dimoni: aquest construirà el pont a canvi de l’ànima del primer ésser que passi pel pont nou; l’astúcia de la dona fa passar un gos pel pont acabat de fer, i és aleshores quan el dimoni burlat es pren la venjança, vol enfonsar el pont, però només aconsegueix endur-se’n una pedra, i així l’obra esdevé inacabada i perillosa, amb el segrest per sempre de la pedra maleïda. L´arrelament de la llegenda popular queda clar quan veus que a Catalunya tenim una vintena de ponts anomenats del Dimoni.

A l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter, agregat a Girona el 1963, hi havia un pont del Dimoni que des del segle XIV fins a mitjan XIX era l’única comunicació entre Girona i Santa Eugènia de Ter, per sobre el riu Güell. Estem parlant, doncs, d’un claríssim i molt estimat signe d’identitat d’aquell barri. Però el desenvolupament urbanístic topa amb l’arcada del pont i aquest és desmuntat (1968) prèvia numeració de les seves pedres, que es guarden al Cementiri de Santa Eugènia. La ciutadania del barri no es resigna a aquest mal destí del seu pont del Dimoni. Seria molt il·lustratiu poder escoltar la veu popular sospesant pros i contres dels resultats de l’agregació municipal a Girona i algú ens contestaria que a cada bugada es perd un llençol. Aquí s’ha perdut el Pont del Dimoni. Però a l’inrevés de l’ancestral llegenda on és clàssic de perdre’s una pedra, aquella que reté l’esperit diabòlic, a Santa Eugènia es conserva molt bé una pedra, una sola, concretament la numerada amb el 111, perquè ha resultat col·locada en lloc d’honor a la construcció de la nova església parroquial de Santa Eugènia, inaugurada fa pocs mesos.

A Santa Eugènia hi ha un clam que demana la recuperació de la gran presència de tot el pont a un bon lloc que caldria debatre serenament. La llegenda original és ben conservada arreu de Catalunya, però el Pont del Dimoni de Santa Eugènia, tancat -o millor, enterrat- a un cementiri, no es pot pas dir que sigui «ben conservat». Dèiem que un pont uneix uns avantpassats amb uns successors. Aquí no es compleix. En queda el record a les postals groguenques de Fargnoli, i unes imatges desades també al llibre «Girona entre quatre rius» de Jaume Fabre, i queda el testimoni oral dels bons ciutadans que del pont només poden transmetre un conte a la vora del foc, en lloc de poder mostrar, orgullosament, la realitat de la seva presència.

Tanmateix aquest redimoni de pont és ben curiós: per una banda, una pedra entra noblement a la construcció d’una església, com una singular «cessió» del mateix dimoni, ja sense cap pacte pel mig; i per altre costat, el segrest del pont i enterrament en un cementiri per obra de l’Ajuntament de Girona. Una inversió de papers, difícil de creure si no es veu. L’Ajuntament de Girona, que tant es posa a la boca la «participació ciutadana», té una bona assignatura pendent amb Santa Eugènia de Ter. Cal entrar en debat sobre la recol·locació, ubicació adequada, seny ordenador, un asseure’s llargament amb les forces vives del barri. D’altra manera, la participació ciutadana podria començar a fer una sospitosa pudor de sofre. [Text facilitat per l’autor i publicat originalment en el Diari de Girona]