El Dimoni s’ha reunit amb els eugenials escultors Francesc Torres Monsó i Pep Admetlla. Durant la conversa, els artistes han assegurat no haver rebut cap petició en ferm del consistori gironí per realitzar un projecte escultòric amb les pedres del Pont del Dimoni, a Santa Eugènia de Ter.

El Dimoni [ED]: Fa uns quants mesos, els mitjans de comunicació locals es van fer ressò que el tinent d’alcalde d’urbanisme de l’Ajuntament de Girona, Joan Pluma, els havia demanat que fessin una escultura amb les pedres del desmuntat Pont del Dimoni. Vostès afirmen que aquesta petició no es va produir

Francesc Torres Monsó [FTM]: No. A nosaltres no ens van fer cap proposta.

Pep Admetlla [PA]: Ens vam assabentar del projecte pels diaris. En Paco i jo ens vam trucar i vam dir: «tu, que hem de fer el Pont del Dimoni!» Però, ningú de l’Ajuntament s’ha dirigit a nosaltres per demanar-nos un projecte per al Pont del Dimoni. El nostre nom va sortir perquè l’Ajuntament devia considerar que nosaltres dos, com a escultors eugeniencs, podríem ser uns bons autors d’aquest projecte.

ED: Si es produís una petició en ferm des de l’Ajuntament, cap a on apuntaria el seu projecte de reconstrucció del Pont?

PA: No hem pensat res. Més aviat ens hem quedat sorpresos amb algunes actituds que criticaven la nostra obra, quan nosaltres no hem fet res. És que no hem fet ni un sol dibuix, ni una sola ratlla en un paper!

FTM: Crec que és un tema conflictiu. La gent del poble vol una altra vegada el pont original, cosa amb la qual nosaltres tampoc estem d’acord perquè només queden quatre pedres del pont i la part de la barana eren rierencs que no se sap on són. Per tant, només queden els arcs, però també estan incomplets.

ED: Així, vostès s’han trobat al mig de la polèmica

PA: Sí, però és que tot plegat és molt complicat. S’ha explicat molt malament des de l’Ajuntament, s’ha entès malament per part d’alguns veïns de Santa Eugènia que s’ho han pres com si ja ens haguessin encarregat el projecte des del consistori, cosa que no és certa. Per tant, s’ha creat una mena de peix que es mossega la cua, i al mig, hi som en Torres Monsó i jo. A nosaltres ens vénen bufetades des del carrer. Però és un fet absurd, perquè nosaltres no hem fet cap projecte. A més, tampoc estem d’acord amb la proposta de l’Ajuntament de fer una escultura amb les pedres; són un element simbòlic que no pot convertir-se en escultura.

ED: Per què creuen que l’Ajuntament no diu clarament què s’hauria de fer amb aquestes pedres i les manté enterrades en el Cementiri de Santa Eugènia?

FTM: Han estat els periodistes que han implicat l’Ajuntament en aquest assumpte. Al consistori municipal li interessa políticament quedar bé. Joan Pluma va fer les declaracions després que la premsa iniciés el tema. A més la gent del poble, seguint un romanticisme o un cert folklore, vol tornar a col·locar el pont en un lloc que ja és més ample i on ja no té cap sentit. Tot plegat és una cosa purament anacrònica.

PA: Sí. Però és que a més, no hi ha hagut cap mitjà que ens hagi trucat directament a nosaltres per demanar-nos el parer de tot plegat, ja que som els primers implicats. Perquè tal com està el tema ara, sense nosaltres no hi ha pont ni escultura. A més, no s’ha parlat mai de la cosa més necessària, que són els honoraris i el cost d’allò que teòricament es vol fer. Per tant, només hi ha hagut especulació.

ED: És possible reconstruir el pont, seguint la voluntat dels eugeniencs?

FTM: La solució que segurament s’aplicarà acontentarà a mitges als veïns. Sembla que l’Ajuntament ho té bastant resolt. Així, que després de tota la polèmica, l’Ajuntament ens va convocar i ens va descartar del projecte. Diuen que hi ha la intenció de col·locar el pont a la sèquia Monar enlloc del riu Güell.

PA: Aquesta és una de les propostes, traspassar el pont a la sèquia. Considerem que encara és més absurd de contextualitzar la ubicació original del pont. Trobem inútil muntar un pont de pessebre en un rec.

ED: Així, els agradaria que els encomanessin l’encàrrec?

PA: Primer, quan va sortir el tema teníem certa il·lusió. Fins i tot vam visitar el lloc on hauria d’anar la construcció. Vam calcular els pros i contres del projecte. Tenim clar que no farem absolutament res si no hi ha un encàrrec ferm des de l’Ajuntament. A més, ens escudem en els drets d’autor per fer allò que nosaltres creiem que cal fer, tenint també en compte la opinió consistorial i veïnal. Però no hem anat més enllà per les crítiques rebudes. Això fa que ha arribat a un punt que ja no m’importa si es fa un pont o una escultura.

ED: Un altre tema que ha estat present a la premsa gironina darrerament és la possible desaparició de les lletres toves, obra de Torres Monsó, amb la reforma de l’Hospital de Santa Caterina de Girona. Finalment, sembla que les lletres toves no desapareixeran. Però no va tenir tanta sort el trencadís de la Casa-estudi d’Emília Xargay, que només va sobreviure sis mesos a la seva autora

FTM: Penso que són coses diferents. La casa de l’Emília Xargay és un edifici i, avui dia, el terreny és igual a diners. Les lletres toves són diferents, no poden desaparèixer, són massa populars. Però altres obres meves han desaparegut, i això sap molt greu però ja no hi ha res a fer. Encara que tinc dret a querellar-me per això i que al Sindicat d’Artistes Visuals en tenim els mitjans, la meva manera de ser em porta a no fer-ho. Quan es va exposar al carrer Ciutadans el projecte de reforma de l’Hospital de Santa Caterina, vaig adonar-me que les lletres toves no hi figuraven i vaig pensar que em trucarien, però no ho van fer. Crec que és una manca de delicadesa.

PA: D’entrada, la possibilitat que desapareguessin les lletres toves no hauria d’haver sortit als mitjans. El que s’hauria d’haver fet és preguntar-li a l’escultor on creu que s’haurien de reubicar en el projecte del nou espai urbà de la Generalitat. Penso que els arquitectes responsables, a qui se’ls suposa uns coneixements estètics i una ètica davant de l’obra dels altres, van actuar equivocadament pel fet que en el projecte no apareguin les lletres toves. Per mi, es tracta de l’escultura més representativa del centre de Girona com a ciutat. Els nens de l’Escola Eiximenis han après els primers mots amb aquestes lletres des de fa molts anys. Crec que els arquitectes haurien d’haver dit públicament el seu parer sobre on s’hauria d’ubicar l’obra.

ED: Estan preocupats per l’urbanisme que s’està duent a terme a Santa Eugènia?

PA: Hem de dir que l’Ajuntament ha dut a terme una bona tasca urbanística al Barri Vell de Girona. Era una cosa necessària, per als seus habitants i per als turistes. L’urbanisme pot ser un joc especulatiu, però en aquest cas l’anterior alcalde, Joaquim Nadal, i el seu equip van realitzar una feina seriosa. D’altres temes no s’han fet tan bé, perquè sempre és difícil arribar a la perifèria. A Santa Eugènia també s’han fet moltes coses, però que potser no es noten o no llueixen tant en comparació amb el que s’ha fet al centre de Girona, però això no disculpa res.

FTM: He de dir però que últimament sí que estic molt preocupat per Santa Eugènia. Ja ho vaig expressar en el pregó de la festa major eugenienca: que les Hortes no les toquin, perquè jo menjo les tomates d’allà! Aquests terrenys valen molts diners i em temo que acabaran desapareixent. És una llàstima, perquè estan voltant Santa Eugènia de ciment. Per mi és un misteri que es construeixin tants habitatges, perquè ningú els pot comprar al preu que estan. (Riu)

ED: Francesc Torres Monsó i Pep Admetlla fa molts anys que tenen una relació d’amistat i també artística. De fet, està en projecte una exposició conjunta d’obra nova que es farà al Museu d’Història de la Ciutat. Ens poden avançar alguns detalls de l’exposició, per finalitzar l’entrevista?

PA: No direm res més que el títol. Serà el mateix de la nostra primera exposició conjunta Konstruktion-Destruktion. A part d’això, no volem avançar res més perquè hi estem treballant molt i preferim no donar detalls per no aixecar espectatives. Preferim que el públic es faci una idea de l’exposició venint a veure-la un cop inaugurada.

L’inici d’una llarga amistat

Paco Torres Monsó i Pep Admetlla tenen una relació artística i personal que va néixer ara fa prop de divuit anys. Admetlla assegura que en Paco, com li diu afectivament, «va determinar d’alguna manera la seva formació com a ésser humà i com a artista.»

La seva coneixença es va produir d’una manera ben poc convencional i molt divertida. Pep Admetlla era un escultor jove que començava a operar des d’un petit taller del carrer Guilleries de Santa Eugènia de Ter. Era l’hivern i, excepcionalment, a Girona hi nevava. I molt. La temperatura era de 17 graus sota zero i Pep Admetlla va decidir fer un motllo d’ell mateix. «Em vaig estirar nu al terra, untat amb sabó de rentar plats, i uns amics meus anaven omplint l’escaiola i posant-me-la per sobre», recorda Admetlla amb un gran somriure pensant en la seva inconsciència juvenil. Llavors, l’escultor, que actualment també és professor de l’Escola Eiximenis, va començar a tenir dificultats per respirar. Per sort, els companys de l’artista sabien que «un escultor prestigiós i experimentat», que no era altre que Francesc Torres Monsó, vivia a prop i aquest el va ajudar. «No oblidaré mai aquell dia per la bronca que em va clavar en Paco» diu Admetlla. I Torres Monsó afegeix: «Home, és que era molt perillós. Es podia haver mort!».

:: JOAN PLUMA ESCRIU A EL DIMONI
> En relació a l’entrevista a Admetlla i Torres Monsó, i el Pont del Dimoni:
«El procés està encara obert»