/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
divendres, 09 desembre de 2022 | 3a Època | Edició núm. 15.286 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

> Els Xirois a Montpeller FOTO: JORDI VILAMITJANA MARSÀ> Els Xirois a Montpeller FOTO: JORDI VILAMITJANA MARSÀ
: : Cultura > Música i dansa | 12·08·2012

Santa Eugènia de Montpeller

Jordi Vilamitjana |

Té Girona un carrer “Universitat de Montpeller” i té Montpeller un carrer “Girona”. Entre 1204 (any del casament de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller) fins a 1349 (any que Jaume III de Mallorca va vendre-la a Felip el Bell de França), Montpeller va pertànyer a la Corona Catalano-Aragonesa i, per tant, va compartir amb Girona monarques i aventures. La Facultat de Medicina és la més antiga del món. Existeix des del segle XII. Hi estudiaren personatges tan importants com l’extraordinari metge català Arnau de Vilanova. Per la Universitat de Montpeller, hi passaren també: Ramon Llull, Rabelais, Nostradamus, Rondelet…

La Fundació Bruguera és una institució que va ser creada a l’any 1464 per la vídua del doctor gironí Dr. Joan Bruguera, que havia mort a Montpeller l’any 1452 i que va voler que part del seu llegat anés destinat a l’ajut econòmic amb dues beques anuals per poder estudiar medicina a la Universitat de Montpeller en favor d’estudiants de les comarques gironines. Aquesta relació montpellerina-gironina ha estat objecte de detallat estudi per part del doctor gironí en medicina Ramon Dalmau (Ramon Alcalde). La beca Joan Bruguera, que administra l’Ajuntament de Girona, se segueix atorgant anualment.

Alguns personatges de la història i de l’hagiografia catalana tenen els seus orígens a Montpeller: Maria de Montpeller, Jaume I el Conqueridor, Jaume II de Mallorca o Sant Roc hi nasqueren. Durant gairebé tota la seva vida professional, el Dr. Josep Campistol i Plana (1922-2009), eminent pediatre gironí, va treballar entre Montpeller i Girona, en col·laboració amb la Universitat llenguadociana. Tot i aquestes inqüestionables mostres històriques de la gironitat de Montpeller (o de la montpellerinitat de Girona), la capital de l’Erau al sud-est de França és avui bàsicament una ciutat francesa amb petits deixos de catalanitat i occitanitat (topònims, alguna senyera i anar marxant). A primer cop d’ull, ni rastre de gironitat.

En els viatges, però, s’ha de comptar sempre amb les sorpreses

El proppassat dissabte -4 d’agost-, provinents de la parada del tramvia L-4 al Corum (un Auditori immens), anàvem la família i jo baixant per la verda i agradable esplanada Charles de Gaulle (per entendre’ns: la Devesa de Girona ben utilitzada), en direcció a la plaça de la Comédie (una autèntica plaça pública, ampla, lluminosa i civilitzada). A l’alçada del Museu Fabre, es va començar a sentir la remor de festa d’uns tambors llunyans. Algú de casa va dir: “Semblen els Xirois francesos”. Els gironins tenim interioritzat el so dels tambors: les diferents comparses gironines ens hi han ben acostumat.

La plaça de la Comédie s’obre esplèndida davant de la façana neoclàssica (magnífic teló de fons) del Teatre de la Comédie. A l’esquerra de la plaça, circulen ininterrompudament els tramvies, sobretot el blau de la L-1; hi ha algunes terrasses per desdejunar a l’aire lliure i uns cavallets de dos pisos; a la dreta, taules i cadires de terrasses; al bell mig, una font remorosa. Totes les fonts monumentals de Montpeller se senten de lluny. Se senten l’aigua, els ocells i la remor de les branques, perquè a Montpeller hi ha silenci.

Justament aquesta és la gran aportació de Montpeller a la concepció de les urbanitzacions municipals modernes: el silenci. Hi ha silenci perquè no hi ha cotxes. Només circulen sense parar els tramvies i les bicicletes. Ni soroll, ni contaminació. Molt bona aposta d’una ciutat extraordinàriament agradable. Ben diferent, ai, las!, de la ciutat que ens han bastit a Girona. Només el casc antic (i a fe que es nota!) està exempt de sorolls i fums; tota la resta de la ciutat, put i esbufega. L’aposta per fer grans pàrquings a tocar del Barri Vell (amb concessions a empreses de pàrquings a canvi de construccions de places dures) ha hipotecat la tranquil·litat de la major part de Girona durant molts anys. En lloc de fer aparcaments dissuasius als afores, i un sistema de tramvies o busos cap al centre, a Girona ens han posat els cotxes fins a la cuina. La Gran Via és la frontera: més enllà s’estén, lamentablement, la selva dels hidrocarburs sorollosos.

Eren els autèntics Xirois de de Ter triomfant a Montpeller!

El silenci és impagable Montpeller és, en aquest sentit, impagable. Per això mateix, a mesura que el dissabte -4 d’agost- avançàvem per la plaça montpellerina, el terrabastall de tambors, timbals i caixes es feia més clar i inconfusible darrere la munió de gent que s’ho mirava atentament: no eren timbalers francesos; eren els autèntics Xirois de de Ter a Girona, triomfant a la plaça de la Comédie de Montpeller!

Vuit xirois, amb l’Homero de La Banda del Surdo al capdavant, han llogat aquest estiu una furgoneta, hi han carregat els embalums i patracols de la banda i estan fent-se el sud mediterrani de França i les costes Tirrena i Adriàtica d’Itàlia. Van de ciutat en ciutat buscant un indret idoni -com ho fan els músics de carrer-, atrauen el públic i ofereixen als espectadors quatre peces de percussió del seu repertori. Passen el barret i saluden la gent. Al final es donen a conèixer: “Som els Xirois de, a Girona, a prop de Barcelona”.

Aquests ambaixadors de la ciutat fan ruta -tipus carretera i manta- pel sud d’Europa. Aspiren a subsistir de la seva música. Van a l’aventura. Viuen un model de vacances esplèndid perquè parteixen de la necessitat de ser acollits, viuen de compartir i subsisteixen amb la música que fan per la vella Europa. La seva il·lusió i energia s’han generat a de Ter i, des d’on s’està proposant des de fa temps, a través de la Mancomunitat, de les associacions i de les activitats veïnals, un model de ciutat viu, generós, solidari i engrescador. No som a Montpeller, però gràcies a de Ter hi som en camí. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES de Ter
i coautor del llibre IFP 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)