Hi ha moltes maneres de parlar d’un indret. Citant els poetes que n’han lloat les pedres; esmentant els escriptors que n’han glossat les excel·lències; explicant-ne la història i les vicissituds, i àdhuc fent-ne una evocació del nom.

Per parlar del marquès de Camps d’avui, del que preocupa i ocupa el ciutadà, s’ha de deixar la literatura de banda. Diguem-m’ho de seguida: és una de les places amb més mala sort de la ciutat, bàsicament perquè els molt ínclits i mai prou ben ponderats regidors de la ciutat no han sabut definir-la mai, ni bé ni malament, no l’han definida de cap manera. Tot hi és apilonat, fa impressió de poc neta, el trànsit és intensíssim i cada modificació empitjora l’anterior (ara per exemple hi ha dues parades d’autobús en dos laterals). Els arbres de Santa Eugènia, que li donaven una profunditat han estat capolats (com la punxa de la Punxa) i seran substituïts per alevins que ja veurem créixer entre els fills i els néts. Els tells del mig de la plaça, gruixuts i frondosos, van rebre l’hivern passat un càstig exemplar -no per ells, sinó pels ocells que hi tenien el seu lavabo- que els ha deixat com ridículs esquelets amb perruca. Les dues magnòlies i les quatre palmeres nanes tenen més bon aspecte.

La plaça Marquès de Camps és un triangle escalè obtusangle de 3.000 m². S’entri per on s’entri (carrer de Barcelona, carrer Santa Eugènia o carrer Ferran Puig), es té la impressió de veure un diorama, un diorama de l’horror; al mig, més o menys centrat a l’angle obtús, hi ha un triangle a escala de 650 m² que és una espècie d’illa paradisíaca, amb aigua, verdura i art, inassolible a causa del trànsit (hi ha una altra illeta al costat que està ocupada en la seva totalitat per un fanal); a tot vol, un caos de cotxes, motos, autobusos (3 parades, 2 marquesines i 4 bancs), contenidors (7), senyals de trànsit (11) i semàfors (12): són 1.550 m² de plaça reservats al pas i al sojorn de vehicles! Completen la superfície de la plaça, 900 m² de voreres. Des que l’any 1893, don Carles Camps i Olzinelles, segon Marquès de Camps, va cedir aquests terrenys a l’Ajuntament de Girona per urbanitzar-los, només han passat 113 anys. No cal desesperar: algun dia s’aconseguirà urbanitzar amb criteri i encert. Segur. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines