La foto era esplèndida, un primer premi del concurs d’aquella inoblidable Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica (AFIC) de Girona. La foto era de l’hivern a la Devesa, amb boira i un bon home que venia de collir una mica de branques caigudes. Parlem de l’any 1962, quan l’hivern meteorològic duia la metàfora d’altres boires a la ciutat. La revista Vida Catòlica pensava publicar aquella foto amb un peu corresponent com a opinió contra una intervenció de l’Ajuntament de Girona sobre uns quants arbres de la Devesa. Un fragment d’aquell peu de foto deia així: “L’hivern sembla una vida aturada, com una foto artística. És el gran monument a l’ordre natural, tot esperant, branques enlaire. Un hivern per any, però només un. Aquest any plana a la nostra Devesa un segon hivern, que no vindria amb el silenci de la gebrada sinó executat pel tall d’una serradora municipal. No ho podem admetre. Si en lloc de fulles veiem caure arbres, ens posarem a l’espatlla una pesada càrrega de tristesa”. Aquest peu de foto no va poder sortir a Vida Catòlica perquè la censura el va rebutjar amb contundència, fent un gargot vermell de dalt a baix. Per a més humiliació periodística, la censura la va exercir el censor eclesiàstic de la mateixa revista. Coses de l’època, any 1962. La senzilla opinió pública, contra els murs invencibles de la censura. Però com que a Girona la Devesa sempre és estimada, ve que en democràcia ja es pot publicar un llibre de Narcís-Jordi Aragó on presenta la Devesa com el paradís perdut dels gironins, ara sí amb llum i taquígrafs, que a més de document de denúncia fa aportacions positives de tot ordre, equivalents a un excel·lent full de ruta. Però els successius ajuntaments de Girona, tot i l’augment de les necessitats assistencials de la Devesa, han mantingut una basarda quant a plans d’actuació. Fins arribar a l’actualitat, quan l’Ajuntament de Girona projecta la construcció d’un pavelló esportiu al camp de Mart de la Devesa, buscant la joia de la corona que no acaba d’aconseguir la joieria de la plaça del Vi. El projecte topa amb la llarga oposició d’una força cívica que s’estima la Devesa; el projecte arriba a la Comissió de Patrimoni de Cultura, que el denega.

Som a mitja legislatura d’un Ajuntament amb alguna realització grisa que resultarà cara a la butxaca del contribuent; alguna s’arrossega d’anteriors ajuntaments, és ben cert, i ara a tots, elegits i electors ens cal assumir fets, circumstàncies, colors polítics, i votacions. Els fets de la Devesa també compten. I sobretot, prenem-ne nota. Mentrestant, també tots, hem d’analitzar pros i contres d’un govern tripartit que si pot aportar una positiva riquesa de visions de la realitat, igualment pot mostrar esquerdes, picabaralles i inseguretats que, des del carrer, ens agradaira de veure-ho més ben encaixat. Qui ha hagut d’encaixar el tema del Pavelló ha sigut la Comissió de Patrimoni dels Serveis Territorials de Cultura, treballant sobre un puzle al qual li faltava la peça essencial de l’estimació de la Devesa. Amb el dictamen final sobre el batallat pavelló s’ha vist que corregir és un dels exercicis que han de formar part de la nostra societat, i potser cada vegada amb més insistència. Ara no es tractarà de dividir-nos entre bons i dolents com en les velles pel·lícules de l’Oest. Senzillament toca de fer una correcció: a la llibreta de dictats de la Devesa ara ve un punt i seguit, no final. I amb la bona notícia de la caiguda de la fulla morta -perquè només ha caigut una fulla- continuar tots junts buscant per al nostre parc tot allò digne i escaient que ens pugui fer estar orgullosos de deixar-ho en herència a les noves generacions. [Diari de Girona]