Darrerament he disposat de l’oportunitat d’observar amb calma la plaça Marquès de Camps. A ningú se li escapa que el nom és fruit del servilisme tan nostrat a casa nostra. Un servilisme que porta a recordar alguns ancians com a principis del segle XX l’esmentat marquès era portat en cadireta alçada per quatre nobles vilatans i alhora servents, o potser serfs. Una ciutat que ha estat amassada per l’esforç d’homes i dones, no hauria de seguir retent homenatge a aquells que amb tanta fermesa imposaren el seu poder a les nostres contrades. Un espai que podria ben bé dir-se l’Havana petita, o la plaça dels Havanos, en record dels homes que lluitaren a Cuba, per no poder redimir-ne la lleva, i que anys més tard es trobaven en aquest enclavament per recordar i cantar les seves memòries i els seus companys caiguts en el darrer alè de l’imperi.

Des d’un cinquè pis s’observa el formigueig dels que, com tots, ens movem amunt i avall pel node en què s’ha convertit aquest espai fora muralla i ara central de la ciutat. La plaça envellida fa aigües pertot arreu. Les voreres apedaçades i a voltes mig descalçades o esquerdades, ens recorden aquella rambla de la Llibertat que tantes vegades ens havia fet relliscar en dies de pluja. Els arbres, acorralats pel nus de vehicles, no fan més que acollir estornells d’esfínter lleuger que fan intransitable el seu cor i irrespirable el seu aire. Curiosament el zum-zum econòmic s’intueix a base de bancs, caixes, gestories i un amuntegament d’immobiliàries que denoten el pols inflacionista d’aquests darrers anys. Dues farmàcies es miren desafiant-se de reüll des de dos costats de la plaça, per motius que els perifèrics no entendrem mai quan ens hem d’atansar a la més propera. Fins i tot la Sagarull féu el gran salt de sota l’escaleta i s’acomodà en la cantonada del davant.

Usos a part, la plaça no respon a aquest espai de centralitat amb dignitat. Els ciutadans que fan l’esforç o l’han de fer per prendre el transport públic, es veuen menys valorats esquivant vianants de pas a l’espera del seu comboi. Les escales i les entrades s’omplen de persones que cansades de la jornada, els encàrrecs o la inèrcia quotidiana s’hi apuntalen, cercant porxades improvisades i destorbant-se els uns als altres per accedir al pas del carrer, a la vivenda o al bus. Que no plogui!

Cal abordar una reforma integral de la plaça, i cal d’immediat. Cal pacificar, com es diu ara, el sector rodat. Cal obrir el pas dels vianants, resoldre l’espera del transport i dotar d’un espai de trobada i convivència els veïns. Cal per extensió arreglar el primer tram del carrer Santa Eugènia de Ter. Però per damunt de tot cal demanar la dignitat de la ciutadania, i aquesta passa per harmonitzar els usos de la ciutat, millorar-los no a costa d’auditoris, sinó millorant els espais de vida quotidiana. Cal dotar els espais de noms dignes de ser recordats. I cal seguir en guàrdia, perquè la inèrcia i la cançó que les coses són així perquè no poden ser d’una altra manera no ens ha de conduir a la desídia o al desencís. Per una plaça digna!

Joan Quer de la Torre és fill del barri de Sant Narcís i exresident de la Rodona