Vaig pensar que era una molt bona oportunitat d’expressar en públic el pensament que tinc del barri de Sant Narcís, al voltant, sobretot, de les persones que vivim i formem part d’aquest barri. Perquè per a mi el barri és fonamentalment això: persones.

Reconec que vivim en un barri magnífic, amb un nucli de casetes enjardinades que són tota una postal, que, com diria l’alcaldessa Anna Pagans, «és una ciutat jardí».

Reconec, també, que aquest barri jardí està envoltat de blocs de pisos que s’han anat construint, i augmentant enormement la mida i incorporant al jardí la vitalitat i el dinamisme d’un barri actual, modern, amb la problemàtica pròpia que això comporta.

Reconec tot això, però avui no parlaré d’aquests problemes, ni de la frontissa del Güell, ni dels recents canvis de circulació, ni de l’asfalt, ni de la llum, ni… de res que no siguin les persones. Que al cap i a la fi és el valor primer i últim d’un barri.

I parlaré d’una manera senzilla i planera, pròxima, perquè quedi constància de quina és la meva experiència des que sóc aquí. De quin és el valor més gran que hi he trobat, entre vosaltres…, que no és altre que la cordialitat i generositat quotidiana, de l’amabilitat en tot moment, de la solidaritat i l’ajuda diària… a una persona com jo, que vaig arribar aquí al final de 1974 i que m’he format, com a persona, entre vosaltres.

Crec que és el millor moment de dir i manifestar en públic el meu agraïment i de recordar que aquests valors -generositat, cordialitat, senzillesa…- són l’actiu per a mi més important; i que donen en realitat la dimensió d’un barri, d’una comunitat i de les persones que hi viuen.

Jo vaig tenir la sort de venir fa 30 anys, convidat pel meu gran amic Sebas, i d’entrar en una gran família a Sant Narcís. I quan dic gran, sé el que dic. Perquè és una gran família des del punt de vista afectiu i és gran per la quantitat dels seus membres: els Casanova, ja sabeu de qui parlo.

Doncs bé, per la porta d’aquesta família vaig entrar a Sant Narcís i del barri de Sant Narcís vaig anar coneixent la gran Girona.

Però no tothom ha tingut aquesta sort. Hi ha centenars de persones, no invitades com jo, que han vingut, s’han instal·lat al barri i l’han anat poblant progressivament. Persones que vull pensar que represento aquí, parlant de convivència i generositat. Persones que, com jo, necessiten sentir-se apreciades, acompanyades i estimades. Persones que valoren aquest esforç diari de la resta dels veïns.

Haig de recordar que aquest esforç tan necessari per fer la convivència més agradable requereix un exercici d’acceptació i… sobretot, de voler que sigui així.

No pensem que les persones amables i cordials ho són per art de màgia. Valorem que darrere d’una persona que et dóna la mà hi ha la voluntat ferma de fer-ho.

De tota manera, no tot són floretes. També haig de reconèixer que aquesta disposició de generositat, que caracteritza la gent d’aquest barri, està esquitxada per algun mastuerzo i cerril (m’encanten aquests termes i els trobo molt adients per fer justícia al que penso). És la nota negativa. Però bé, avui no toca parlar d’ells.

Des d’aquí, animo a tothom a continuar amb aquest tarannà d’integració i acollida. I a posar un punt de paciència davant de les relacions difícils i a esperar que d’aquí a 10 anys, com a molt, aquest lloc que ocupo jo ara, l’ocupi una d’aquestes persones que han arribat últimament de països llunyans i que han decidit instal·lar-se entre nosaltres, carregats d’il·lusions i… amb l’esperança de viure en una societat més generosa i solidària. Com la gent que jo em vaig trobar.

Perdoneu que aquest pregó no tingui tocs festius, engrescadors i marxosos. Qui em coneix trobarà a faltar la ironia que em caracteritza. Però és que avui és una oportunitat única per poder parlar bé dels teus veïns, de tornar una petita part -en forma d’agraïment- de tot el que m’han donat al llarg d’aquests anys.

I, d’altra banda, el meu tarannà irònic i cachondo, en ocasions com aquestes, no surt tan fàcil. Pensem que un pregó cachondo el fa qui pot, no qui vol.

En fi, ara sí. Ara passaré full i m’acomiado perquè comenci la festa.

Vull desitjar a tothom el millor i, sobretot, enviar una abraçada infinita a tota la bona gent que diàriament fa, amb el seu somriure i la seva generositat, que ens sentim orgullosos de viure en el millor barri possible.

Moltes gràcies.
Vicenç Huedo és veí del barri de Sant Narcís i pintor eugenial