Santa Eugènia, poble treballador

Santa Eugènia ha estat sempre un poble de treballadors i treballadores (ja fos a la fàbrica o a l’horta). Fa ja més d’un segle i mig enrere la campana que marcava la vida dels eugeniencs era la de la fàbrica que coneixem com la Marfà. Una campana (Eugènia) que per cert es troba refosa en el campanar de l’església veïna del barri de Sant Narcís.

Santa Eugènia va viure diverses revoltes obreres a principis del segle XX, i els anys 60 i 70, el barri va créixer amb molts treballadors vinguts d’altres contrades. En la recuperació de les llibertats democràtiques al final del franquisme es van promoure reunions sindicals i dels grups obrers cristians des de la casa de les Missioneres. Un bon exemple d’aquestes lluites en fou la Leo Joher, militant de la GOAC i antiga presidenta de l’Associació de Veïns Santa Eugènia, de qui esperem ben aviat inaugurar com cal la plaça que porta el seu nom.

Plantem cara a la crisi

D’aquesta tradició de poble treballador, els eugeniencs i eugenienques sabem que les crisis sempre afecten als mateixos, principalment a les capes populars, a la gent del poble.

Estem immersos en una crisi, una crisi profunda, econòmica, social i global que incideix en tothom. Una crisi provocada per un sistema econòmic al servei d’uns pocs que busquen el màxim guany, peti qui peti. Una crisi provocada per l’engany que com més consumim millor estarem com a persones, una crisi que genera situacions dramàtiques en moltes famílies i fa més pobres als qui tenen menys.

Tots coneixem homes i dones del barri que han perdut la seva feina i tenen la incertesa de trobar-ne una de nova; dones i homes que han vist molt reduïts els seus ingressos econòmics i pateixen pel futur dels seus; persones que no saben què menjaran demà i a vegades depenen d’anar a buscar menjar a casa d’algun parent; famílies que no poden pagar la hipoteca de la seva vivenda i han hagut de deixar la casa sense saber massa on anar; que cada dia hi ha més gent pels carrers, neguitosa i desesperançada; que s’han incrementat molt el nombre de persones que van a buscar aliments a Càrites; i s’han triplicat el nombre que persones que demanen ser ateses pels serveis socials municipals; que hi ha molts joves ni-ni que no troben ni feina ni tenen lloc on formar-se, i demanen una oportunitat per començar; i pensionistes que veuen com cada vegada arriben menys a final de mes; … i a més a més, retallades en els serveis socials bàsics i de subvencions per projectes i activitats veïnals.

La recepta del nostre barri

A sobre, els causants de la crisi procuren la nostra desunió i incentiven que donem la culpa a la veïna, a l’immigrat, i desconfiem dels que tenen menys. No hem de buscar entre nosaltres els causants d’aquesta crisi, ben al contrari, hem de trobar allò que ens uneix i ens fa més forts per plantar cara a la crisi.

Per fer-ho, el nostre barri té una recepta molt bona i engrescadora que s’inspira en el símbol de la nostra identitat i és el nostre emblema: el Pont del Dimoni.

Un pont que serveix per unir i no per separar, un pont que apropa i no distancia, un pont que salva les dificultats i supera els barrancs de la vida. Un pont que posa en relació, en diàleg, un pont d’anada i tornada. Un pont que crea lligams i ens permet sentir-nos poble i voler ser poble.

Els eugeniencs i les eugenienques volem el nostre pont, volem la reconstrucció del nostre Pont del Dimoni. Però volem, amb més força si cal, ser i fer de pont. Per a que ningú quedi al marge, ningú es senti exclòs i tothom trobi un camí, una passera, una escletxa per sortir de la crisi.

Per plantar cara a la crisi, hem de convertir la situacions de crisi en oportunitats de construir i aixecar ponts, com dèiem l’any passat: ponts de solidaritat, de suport, de veïnatge, de compartir, de generositat, d’avui per a tu / demà per a mi… Les pedres del nostre pont han de simbolitzar i recordar-nos -dia a dia- aquests valors i aquest esperit.

Segurament, tinguem la creença que tinguem, vinguem d’on vinguem, podríem fer nostra aquesta pregària:

Que el nostre pa, germà, germana, sigui el d’avui,
i si avui cap dels dos no té pa, truqui a la porta de l’altre,
i potser ens quedarem amb l’estómac mig buit,
però mai amb el cor ressec; perquè la meva taula és la teva taula,
i la meva casa no és la meva casa, és la casa de tots i totes. (…)

Per això cada vegada que fem barri plantem cara a la crisi

Per això cada vegada que donem un cop de mà a un veí o veïna amb dificultats col·laborem a construir el pont i fem barri. Cada vegada que no etiquetem a les persones per la seva procedència, cultura, manera de vestir… som ponts i fem barri. Cada vegada que ens impliquem en una entitat del barri, com el bàsquet, el futbol, les ampes, els moteros, els Xirois, el centre obert… creem ponts i fem barri. Cada vegada que col·laborem amb la parròquia, amb la mesquita, amb els serveis socials o amb qui sigui per millorar les condicions de vida fem barri i un barri solidari.

Fem barri cada vegada que un jove es situa i obre pas al seu projecte. Fem barri cada vegada que participem en el Pla Educació i Convivència (PEiC) o en una convocatòria de l’Associació de Veïns. Fem barri cada vegada que protestem per reivindicar allò que considerem just i necessari. Fem barri cada vegada que actuem en positiu, donem noves idees i valorem el que es fa pensant, en el bé comú. Fem barri cada vegada que diem als polítics allò que volem, el que desitgem, i allò que ens identifica. Fem barri cada vegada que saludem pel carrer i compartim una festa com la que disfrutem avui.

Per què cada somriure, cada gest, cada pont… cada acció compta! per fer un barri per viure i conviure, on cadascú trobi el seu lloc i un lloc per viure digne i feliç.

I per això hem de continuar reivindicant, com a barri un sistema econòmic més just i solidari, al servei de les persones i no a l’inrevés; més participació en els pressupostos i les decisions que afecten al barri; més espais públics per fomentar la relació i l’ocupació de la gent; unes escoles més ben equipades i amb més participació de totes les famílies; més activitats formatives i lúdiques per a joves; la creació de cooperatives i llocs de treball; el manteniment de subvencions pels projectes i les activitats que fomenten la cohesió social del barri; i més recursos i oportunitats per aquells que ho han perdut tot, els sense sostre.

Bona Festa Major!

Que el sopar d’aquest vespre sigui més de germanor que mai, compartim el sopar i compartim també tot allò que nosaltres hi podem aportar, malgrat els temps que estem vivint: il·lusió, lluita, esperança, alegria, festa… Així començarem a plantar cara a la crisi que estem passant.

I aquests dies fem festa, festa grossa! Per estrènyer més els nostres llaços i fer-nos un poble invencible, que no ens torci ningú. Solidaris i units és com millor plantarem cara a la crisi! Plantem cara a la crisi dient:

Visca el poble de Santa Eugènia de Ter i Visca la Festa Major!

«Aixequem un pont» [cançó d’Àngel Daban]

Aixequem un pont
un pont de somriures
un pont d’esperances
un pont d’il·lusions.

(4) Un pont fet de mans
de cors lluitadors
per tirar endavant
cap a uns temps millors.

Els veïns/es que van llegir el pregó en representació del Grup Social de la Parròquia de Santa Eugènia de Ter van ser (per ordre de lectura) Albert Quintana, Marie N’Go i Ester Nart. El Grup Social és una iniciativa de la Parròquia de Santa Eugènia -des de finals de 1999- en el que hi han participat membres de la comunitat parroquial, de la mesquita, dels serveis socials i de diverses entitats del barri de Santa Eugènia

Plantem cara a la crisi és el lema de la campanya que va iniciar el Grup Social la primavera de 2009, per sensibilitzar i mobilitzar els veïns i veïnes de Santa Eugènia de Ter enfront de la crisi