Una prèvia (com diria en Sebas):

Gràcies Josep Callís i als altres seixanta-set mestres del col·lectiu que presidiu per haver-vos constituït, en el seu moment, en associació; per haver creat els Premis Mestres 68 [o «69»? segons El Punt d’avui divendres!]; gràcies per haver atorgat els de l’edició de l’any 2000 a l’Antònia Adroher i a l’Escola d’Adults de Salt i a en Sebas Parra de Sant Narcís; gràcies per l’esforç que representa, per aquest país, mantenir una col·lecció de llibres sobre els premiats; gràcies per haver encarregat a la Puri Molina -veïna del barri de Sant Narcís- i a la Pepa Bouis les redaccions respectives; i finalment, també, gràcies Josep, Pepa i Sebas per encomanar-me la presentació d’avui: així surto a la nit amb els col·legues! que sempre és reconfortant!

Fa quatre dies, de fet l’any passat, la Pepa estava asseguda al nostre costat, al Centre cívic Onyar de la Font de la Pólvora, a l’acte de presentació del llibre del també periodista, i fins i tot amic, Xevi Sala A l’altre barri, de l’editorial de Quim Curbet.

En aquella ocasió, el periodista i amic Jaume Fabre, que feia de presentador del treball d’en Sala, feia notar que potser aquell llibre era el primer que un periodista d’El Punt «produïa»…

La Màquia, doncs, també es mereix un titular en la mateixa línia d’en Fabre:

«La primera de l’any, ha estat la Bouis a La Màquia»
[La Llibreria22 té anunciades les primeres presentacions editorials del nou any pel dilluns que ve]

L’amiga Pepa Bouis és cap de redacció d’El Punt i col·laboradora d’eldimoni.com. Fou corresPuntSalt (corresponsal del Punt a Salt) i membre de Ràdio Salt a l’heroica nit dels pretemps… quan a La Comarca i a la Terra Mitjana, en Salvador Sunyer omplia els somnis dels hòbits i ens feia creure en un despertar que mai no ha esdevingut alba. La Pepa, també, fa uns calamars farcits (recepta de la mare) per llepar-se els dits (jo encara ho faig) i no dubta mai a saber on hi ha una «alguna cosa que passa» que pot esdevenir notícia (en dono fe) i també en dono, la poca que em queda, que -de vegades- la informació treballada després pot saltar per falta d’espai…

La Pepa, de fet o en secret, el que volia era entrevistar-se amb Silvio Rodríguez i ajudar-lo personalment a trobar l’unicorni blau de marres i pescar plegats amb la banya d’anyil una cançó per compartir; o, també, escriure a l’alba (la cançó i el moment del matí d’aquell somiat despertar) però amb l’Aute; i, per què no?, amb en Pablo Milanés el que a ella li venia de gust és reescriure junts més d’un poema. Com aquell que diu:

Pobre del cantor de nuestros días
que no arriesgue su cuerda
por no arriesgar su vida
i actualitzar-lo:
Pobre del redactor de nuestros días
que no arriesgue su firma
por no arriesgar su silla
Pobre del redactor que un día la historia
lo borre sin la gloria de haber denunciado espinas

Però la Pepa, en descobrir Salt, va fer com Woddy Allen, que s’estima més no sortir del seu Manhattan per parlar-nos sobre les gran coses de la vida i les grans persones que les fan possibles… així, la Pepa, no va allunyar-se de La Comarca per trobar part del que buscava… perquè la mar ja la té garantida des del mirador de casa seva, al Baix Empordà… aquí a prop, tot sortint de La Màquia… carrer del Carme avall… deixant la Font de la Pólvora i Vila-roja a l’esquerra… tot recte… hasta el mar!

«La Pepa Bouis està escrivint el llibre d’en Sebas!,
la Pepa està escrivint el llibre del Sebas!»

És el que feia temps corria i corria de boca en boca. I ningú no ho va trobar estrany. Resultava evident que així havia de ser, coneixent l’autora. Estava clar que l’aproximació biogràfica sobre en Sebas Parra havia de farcir-la la Pepa. La recepta de la mare tindria molt a veure… El llibre ja hi és (parla per ell mateix: és un dels avantatges dels llibres); s’ha fet i s’ha editat per comprar-lo i llegir-lo (és la finalitat finalista del paper del paper imprès). No desvetllaré el final… no és l’objectiu del presentador…

Sense el permís de l’autora

	Rank Xerox

Però sí que us avançaré (sense el permís de l’autora) que el que semblava el bo a l’inici de la lectura, és realment el bo en acabar. La noia, sense cap mena de dubte, l’Empar. Que els dolents, a les primeres pàgines de la narració queda més clar, són la Guardia Civil; més endavant, en la lectura, apareixen més difuminats i fins i tot l’autora els fa prescindir del tricorni, barret fàcil de distingir, i els habilita despatxos amb luxosos palaus vora el mar. Com a les narracions èpiques, tenim un Don José Julián i un Pedro el Cojo amb uns papers que certament deixaran empremta en el prota i en el lector. Tots tres, en llegir el llibre de la Pepa, em van fer pensar en Don Gregorio, el mestre republicà que interpreta Fernando Fernán Gómez en La lengua de las mariposas del director de cinema José Luis Cuerda. El nus de la història que es relata en el llibre pren forma amb moments d’autèntic còmic amb Rank Xerox (personatge de TBO creat pels il·lustradors Liberatore i Tamburini i que acompanya el personatge real en un tram de la narració biogràfica).

Ara, la premsa titularia «En Tal va fer el salt a la política quan el Partit X va guanyar les eleccions»; o «… va fer salt quan l’actual conseller el va cridar per fer-se càrrec del càrrec»; en el llibre i en la trajectòria del biografiat aquest salt no queda palès: potser l’episodi de Las Mesas sigui aquell moment: però… és que en Sebas era un nano llavors!! També tenen el seu lloc de bracet amb el protagonista, senyores vagues i senyors TOP [Tribunal de Ordren Público]; regidors socialistes i obrers i directores generals permanents d’educació permanent d’adults…

	A Goteborg. En Parra amb en Freire FOTO: ANNA PAGANS

L’autora ens fa viatjar. Els escenaris naturals abasten des de Socuéllamos fins a Sant Narcís; Bilbo, Múrcia, Barcelona, Can Gibert del Pla o Vila-roja, Girona, Goteborg, Quilalí, Salt… D’ajuntaments a lokals okupats; de cooperatives i associacions de veïns a escoles; d’escoles d’adults a C.F.P.A.’s [Centre’s de Formació Permanent d’Adults]; del C.F.P.A. a l’UpA; de L’Estació de Salt i La Maret i Els Químics a La Màquia… Pepa Bouis introdueix en el relat personatges transversals que impregnen subtilment la narració des de bon començament sense que el lector ho detecti fins que aquests prenen forma en cos i ànima, quan l’autora volgudament els desvetlla: tal vegada, Paulo Freire sigui el que actuï com a ànima de tot plegat. Mentre el cor batega amb Marx, Galeano o Pineda, depenent del moment del relat: polític, poètic o de mestratge.

La sensibilitat de l’autora fa finalitzar l’aproximació biogràfica al protagonista recordant al lector que el futur existeix i, que de moment, es diu Rita… i el present es fa obvi aquí: La Màquia.

Ha arribat el dia

Sí. Corria i corria de boca en boca… fins que ha arribat el dia en que, vet aquí un got vet aquí plegats, ho celebrem: el paper, l’autora, el prota, les copes i els col·legues de tots ells.

Diversos dies foren en què es pensaren per tal de bastir de contingut, més enllà de la casualitat, la data de la presentació del llibre. L’1 de gener, aniversari de la rebel·lió zapatista i de la fugida de Batista davant dels barbuts castristes, ens agafava amb tot tancat, fins i tot l’Hipercor. Amb el 28 de desembre es corria el perill que ningú no hi assistís pensant que era la innocentada preparada per l’assemblea de La Màquia (ja coneixeu com són aquests nois i noies!). El 6 de desembre resultava provocador; cap ganes d’haver-se-les amb en Brell explicant-li, democràticament, que els 25 anys de la Constitució nos l’exorcitzem amb textos de Galeano i Silvio, Pineda i Aute, Marx i Milanés, Freire i Parra… hauria estat insofrible explicar-li. La passada diada de Reis, massa connotada, i esperar al 14 d’Abril era excessiu. Es va parlar de donar temps al nou govern de la Generalitat per tal que designés el/la nou/nova Delegat de Benestar i Família o el d’Ensenyament o (si voleu) el nou Delegat de Cultura… per si algun d’ells, delegacions afectades pel contingut de l’obra, volia inaugurar el càrrec inaugurant un llibre…

	Doña Rigoberta Menchú Tum envoltada d’eugeniencs (Joan Quer; Manel Mesquita; i Jordi Planas, fundador de l’AV eugenienca) amb Jaume Nic Soler, d’Arbúcies FOTO: RAFEL BOSCH

Finalment, triar per a la presentació la data d’avui, la del 45è aniversari del naixement de Doña Rigoberta Menchú Tum, la nostra Premi Nobel de la Pau [fota’t Garzón!], per trobar-nos (gairebé en pla assemblea) per donar-nos a conèixer, el que podria anomenar-se el resultat local, concret i humà d’anys d’història social, global i de lluita (perdó si algú s’ofèn… sí, sí, de lluita!) ho diu tot de la sensibilitat de qui ha volgut recrear les coincidències i recordar-ho. Felicidades hermana Doña Rigoberta! Un beso desde Girona, on tenim una Fundació de la UdG que porta el seu nom i un carrer a Salt que també el duu, en plena zona industrial. Ningú d’aquí no podrà dir que som un pilot de solidaris… el que no sé és el que opinaran des d’allà i la pròpia història.

Deixeu-me, per acabar [ho prometo], que us comenti un parell més de coincidències volgudament casuals… per enllaçar carrers (i amb el carrer)… Els Parra-Casanova, veïns de Sant Narcís des del mateix moment de la creació del barri, viuen a l’avinguda, com segur que tots sabeu (perquè, qui no ha estat mai a casa d’en Sebas i l’Empar?)… Han viscut durant anys amb vistes, des del menjador de casa seva, al que ara és el petit carrer d’Antònia Adroher que hi ha al començament del barri de Sant Narcís… Puri Molina, que viu un parell de carrers més enllà -a Santa Eugènia de Ter-, publica una foto de la placa del carrer a l’anterior aproximació biogràfica editada dels Mestres 68, que va escriure la Puri en homenatge a la mestra premiada a la mateixa edició 2000 que en Sebas… Truco al mòbil de la Pepa per felicitar-li l’any i em surt la Puri! [em consta l’íntima amistat que les uneix]… I tot això passa al costat de casa meva… a La Comarca! Sóc un sortut!, definitivament!

Gràcies Pep!
Gràcies Sebas!^*
Visca la Pepa!^**

Centre Social La Màquia (La Comarca), 9 de gener de 2004
Text llegit en veu alta a l’acte de presentació del llibre
Sebas Parra i Nuño. Cos i ànima. Aproximació biogràfica, a La Màquia

^* L’aproximació, aquí mateix!
^** Visca la Pepa!, crit contra l’absolutisme
[La història ens explica que la primera constitució espanyola va ser jurada a ciutat de Cadis l’any 1812. Però dos anys després, en restablir-se l’absolutisme, el rei Ferran VII la va abolir. Fins i tot es va prohibir anomenar-la. Aquells liberals no podien utilitzar el seu crit de Visca la Constitució! Els partidaris de la Constitució van trobar la forma de referir-s’hi, sense haver de mencionar-la: ja que havia estat promulgada el 19 de març -festivitat de Sant Josep-, la van batejar com La Pepa i així va sorgir el crit de Visca la Pepa! Amb el temps l’expressió va perdre tota intenció política per passar a significar desvergonyiment, alegria i xivarri; o, tal com és utilitzat actualment, per donar a entendre que en un lloc regna un total i absolut desordre]