Una indígena rama camina a poc a poc cap a nosaltres. Porta un full de llibreta, d’aquells d’anelles, escolars, ratllats, doblat i aguantat per uns dits deformats per la història i la dura realitat de la seva triple condició de dona indígena illetrada. Desplega el paper i li acosten un micròfon. La seva mirada fa un recorregut circular repassant la gent aplegada al seu voltant i aixeca els ulls cercant el Déu que els antecessors li han explicat que alimenta el vent, l’aigua, les plantes i la pesca que li regala la vida. El sol tropical que ens martiritza li petoneja els ulls, la cara, els cabells recollits en un monyo potent i l’envolta tota ella. Es disposa a llegir-nos un breu text que porta escrit en desiguals lletres majúscules amb la cal·ligrafia pròpia de les neolectores. Se la veu ben nerviosa, de manera que li costa trampejar la tremolor del paper i fixar la mirada en cada síl·laba, en cada paraula. Es fa un silenci impressionant i comença la lectura. Ens arriba una veu fràgil, com avergonyida, que ens diu que ha aprés a llegir i escriure gràcies a les facilitadores i “a todos ustedes que así lo quisieron y nos apoyaron”, abans d’emocionar-se a un pas de posar-se a plorar. Un aplaudiment immens i ple d’afecte l’acompanya mentre ens diu el seu nom i ens torna a mirar com si volgués abraçar-nos i fer-nos un lloc per sempre en el seu cor.

Amb el governador de la regió autònoma Caribe Sur, a qui es va entregar l’estelada i la bandera de Sta. Eugènia FOTO: CNA35

Som a l’Illa de Rama Cay, municipi de la germana ciutat de Bluefields, Regió Autònoma de l’Atlàntic Sud de Nicaragua, territori identitari del poble rama. Un dels pobles ancestres de l’actual Nicaragua -avui amb menys de quatre mil persones- de les quals prop de vuit cents viuen a l’illa, amb una llengua en procés de definitiva extinció. No cal dir, doncs, que l’alfabetització aquí és molt més que ensenyar a llegir i escriure. Participem en l’acte de lliurament d’acreditacions a les persones alfabetitzades amb el mètode audiovisual Yo, sí puedo, en la versió crioll, Yes, I can, i a les que han arribat a 2n i 4t nivell d’educació primària i de reconeixements a les joves de la comunitat que han facilitat l’alfabetització.

L’alcaldessa de la ciutat de Bluefields amb les delegacions catalana, gironina i eugenienca: el regidor de Girona Cristóbal Sánchez i els veïns eugeniencs Empar Casanova, Sebas Parra i Ramon Macaya, entre altres  FOTO: CNA35

Ens acompanyen el governador de la Regió, l’autoritat territorial rama, el vicealcalde de Bluefields, la delegada del MINED (Ministeri d’Educació), la delegació de l’Ajuntament de Girona i l’equip de l’AEPCFA presidit pel Maestro Pineda que ha dirigit l’alfabetització. I ens envolta encuriosit el poble de l’illa, gairebé tothom, conscient que protagonitza una jornada històrica: la culminació d’un procés on el seu poble ha alfabetitzat el seu poble iniciant el camí cap al 6è nivell i el no retorn a la foscor de sempre. Avui, l’Illa de Rama Cay és el centre de l’esperança educativa del món indígena de l’Amèrica Central i d’arreu del continent. Aquí, el dret a l’educació, tots els Drets Humans, s’escriuran ja sempre amb majúscula i bona lletra.

Ramon Macaya, amb nens de l’Illa de Rama Cay FOTO: CNA35

Però si l’alfabetització és el motor del desenvolupament humà i econòmic sostenible a Rama Cay tenim un magnífic exemple: l’alfabetització, sumant esforços i voluntats, ha portat un pla de construcció d’habitatges, sanejament i potabilització de l’aigua, dos metges permanents i una panga (embarcació nativa), ambulància, uns recipients per a la recollida de residus i un dispositiu de participació popular de neteja i millora del medi ambient, projectes productius per tal de millorar la nutrició i l’economia de la població, etc.

Ben segur que els néts i netes d’aquella dona que ens va emocionar amb la lectura de la carta demostrativa de la seva alfabetització viuran un futur millor i podran recordar aquell dia que la seva iaia, trencant el silenci mil·lenari del seu poble, dels pobles oprimits del món, va proclamar que ja sabia llegir, que ja havia recuperat la Paraula i que totes les dones indígenes, totes les dones d’arreu, amb esforç i determinació també ho podien fer. I així, aquesta dona i el seu poble ens van fer més suportable la vintena llarga d’hores del viatge de tornada i, sobretot, segur que ens faran més ric i esperançat l’equipatge d’ensenyances i afectes que ens portarem cap a terres catalanes i eugenienques.