La seleccionadora de natació sincronitzada, Anna Tarrés, ha estat destituïda. Sense motius aparents, com deia el nom del film de Bob Rafelson, va aparèixer la notícia que la feien fora, tot i els molts èxits de la selecció espanyola en aquesta especialitat en els últims anys.

De cop i volta, van començar a sortir del no-res les primeres nedadores que es queixaven del tracte rebut. Se n’hi van anar sumant d’altres, fins arribar a 17. Aquestes van fer un comunicat sobre els mètodes de treball de la seleccionadora, titllant-la de dictadora. Es referien a tortures com ara fer empassar els vòmits a una nedadora o dir-li en una nena de 14 anys: “no et facis l’estreta si t’estàs follant a tot allò que es mou”. A banda d’aquest comunicat, se l’ha acusat d’altres comportaments suposadament inadequats com ara parlar en català a una nedadora que no era d’aquí.

Ningú no va dubtar de les versions de les nedadores i es va fer el típic comentari que, protocol·làriament, tocava en aquesta ocasió: “No s’hi val tot per guanyar”. No s’ha tingut en compte, però, ni la presumpció d’innocència ni l’esforç i els sacrificis que són necessaris per arribar a l’elit. Moltes de les qui realment han treballat amb la seleccionadora, assenyalen que totes les acusacions de la carta eren anècdotes elevades a categoria. Ara s’ha sabut que la seleccionadora ha demandat el president de la Federació Espanyola de Natació, el senyor Fernando Carpena, a qui considera el promotor del comunicat. Casualment és el pare del xicot d’una de les nedadores denunciants. Tenint en compte aquest vincle familiar, a banda de la seva condició de president, sembla de persona molt poc curosa que no s’assabentés de la situació conflictiva que, suposadament, passava des de feia anys i panys.

Però tota aquesta qüestió deixa oberts bastants interrogants. Per què els suposats mètodes (que inclouen insults greus i vexacions) de l’entrenadora s’han conegut precisament ara? I sent així, perquè no s’han portat, ni ara ni abans, els fets davant la fiscalia? Com és que la majoria de nedadores signants del comunicat no arribessin, en la majoria de casos, a estar seleccionades?

Totes aquestes preguntes es resumeixen amb una reflexió: ¿quins són els límits de l’ésser humà quan practica un esport d’elit, i quan es comença a caure en el maltractament d’una persona? I encara més, com en el cas que ens ocupa, quan afecta menors d’edat. Tot això, en definitiva, sembla ben bé un laberint fantasmagòric sincronitzat de culpables en una i altra banda, amb actituds molt qüestionables. Però, casualment, amb una guanyadora: Gemma Mengual que passa a ser la segona entrenadora. Una persona que també té més glamur i és més mediàtica que Anna Tarrés. Però, insisteixo, potser tot això és només casualitat en un laberint fantasmagòric sincronitzat.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars