Si començo a contar els amics que em queden, em sobren dits d’una mà per contar-los. I què és l’amistat si tothom en parla i comenta: «som amics, sí som molt amics…» però si mai em passa res greu, realment seguirem essent amics?

Existeixen els coneguts, els companys i finalment els amics, i cada paraula té un significat, i no cal barrejar-les. Hi havia un savi que deia: «els amics són per quan no els necessites», i un altre personatge deia: «fem tractes de renyits i de ben segur que sempre seguirem essent amics». L’amistat evoluciona i canvia, i els bons amics a vegades van marxant i n’apareixen de nous que també omplen la nostra vida. Però el pitjor són les decepcions: aquell bon amic, en qui tu havies dipositat tota la teva confiança, et traeix o actua d’una manera que et molesta i et fereix, o fa allò que mai t’haguessis imaginat, resumint: et decep. I llavors, en alguns casos procureu solucionar-ho, però ja mai torna a ser com era, perquè tu has canviat vers ell, perquè ja no tens la mateixa imatge, i t’ha deixat una lleu ferida. Que potser marxarà? Sí, de ben segur, però la bona amistat serà una altra.

Hi havia una vegada dos amics que caminaven per la platja. Pel camí parlaven de temes diferents, en un moment de la conversa la cosa es va posar tensa, i es van posar a discutir, llavors, un dels dos, enutjat i irat, li clavà una bufetada a la galta dreta. Llavors el seu company, dolgut, el mirà de fit a fit, i en silenci s’ajupí i amb una petxina escriví a la sorra de la platja: «el meu millor amic m’ha clavat una bufetada». Seguiren camí enllà, i s’enfilaren per unes roques, de cop i volta, l’amic que havia rebut una bufetada, relliscà i es quedà penjat per un barranc. El seu millor amic, va córrer a salvar-lo i amb esforços i treballs li salvà la vida.

Seguidament ell agafà una roca, i amb una pedra escriví: «El meu millor amic m’ha salvat la vida». El seu company, estranyat del seu amic, li preguntà: «Per què has escrit allò a la sorra i ara això a la pedra?» I ell pausadament li contestà: «Perquè les coses dolentes s’han d’escriure en el record, com la sorra, perquè el vent s’ho pugui endur, mentre que les coses bones s’han de gravar en el record, com a les pedres, perquè el temps no les pugui esborrar».

Anna Pagès és veïna de Santa Eugènia de Ter
Text publicat en el Programa de la Festa Major 2005, editat per l’AV Santa Eugènia de Ter