El tema que tenia se m’ha desfet als dits. Un amic m’havia assegurat que a Girona teníem un carrer dedicat al 4 de febrer –la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el 1939–. Em feia estrany, però podia ser que una senzilla data de calendari hagués passat desapercebuda. L’amic situava el carrer a la primera cantonada de l’avinguda de Sant Narcís, a la dreta, començant des de la carretera de Santa Eugènia. He mirat un mapa de la ciutat –per internet, és clar– i no trobo el que busco. La primera travessia a la dreta és el carrer Narcís Monturiol. Em queda el dubte: és que han canviat el nom de poc? Se n’havia dit 4 de Febrero? Miraré d’esbrinar-ho. De moment, ja no puc criticar l’Ajuntament de Girona ni els veïns. Ja no puc fer memòria de les tropes mores de Franco acampades a sota les voltes de la Rambla aquell dia 4.

Així que tinc l’espai per pescar temes que se m’escapaven. Primer: cal que feliciti l’amic pintor Isidre Vicens, que va celebrar els seus primers noranta anys dissabte va fer vuit dies. La família li havia sabut amagar una festa multitudinària havent dinat, amb tot d’amics fent pinya al seu costat. No hi vaig poder ser, però hi tenia el cor i l’esperit. Des d’aquí l’abraçada que en Vicens es mereix. I que sigui per molts anys més.

Tinc espai per fer memòria del llibre de Xavier Pla Simenon i la connexió catalana, un esplèndid treball que va merèixer el premi Joan Fuster d’assaig. Vaig assistir a la presentació, ja fa dies, l’he llegit i n’he quedat encantat. Sobretot de la figura de Canyameres… Que qui és Ferran Canyameres? Us insto a descobrir-ho tot llegint el llibre.

I parlant de llibres, vull tornar a oferir al lector les aventures gironines de Giacomo Casanova, de la mà de l’estudiós i amic Jordi Gimferrer. Un llibre per aplegar un munt de fets –reals, suposats o imaginaris– al voltant del personatge i d’un món que Gimferrer coneix bé, tan a les nostres terres com a Venècia. Trobo encertat novel·lar una teoria tan suggestiva i tan documentada. Això fa molt llegible el treball Casanova, llums i foscors.

I, naturalment, el segon intent de la Patricia Chaplin per convertir la Girona de la qual es va enamorar –la Girona poètica d’en Josep Tarrés– en escenari de best sellers. Primer va ser Albany parc; ara, La ciutat dels secrets, amb tota la colla de la Residència de protagonistes.

I encara unes paraules per fer costat als voluntaris de l’Oncolliga, que ajuden malalts de càncer i els seus familiars. Els vaig conèixer amb motiu del lliurament per part de la Caixa de Girona d’una furgoneta de vuit places per atendre pacients a domicilis particulars i fer desplaçaments al psicòleg, trasllats de material i transport de grups de suport. [El Punt]