Diuen que els gironins se senten orgullosos de ser-ho i que els de la ciutat de Girona reivindiquem el nostre origen amb un punt d’orgull quan som lluny de casa. Això és així i només canvia quan, essent a Girona, et veus amb l’obligació de concretar: “No, de Girona, no; sóc de Santa Eugènia de Ter. I si hem de concretar, de les hortes de Santa Eugènia.” Perdonin la disquisició, però el record de tants anys torna amb el llibre Escola Santa Eugènia de Ter, 1949-1981, signat per Juan R. Romero Garganta i M. Dolors Ponce Abadal, fill i jove de qui van ser mestres del Col·legi Groc durant tants anys, el senyor Romero i la senyoreta Pepita. És la història, la seva història, de les escoles nacionals del municipi de Santa Eugènia, que després van ser les del barri, quan Girona va annexionar per la via del decret aquell poble de pas obligat entre Girona i Salt, que tenia plaça de toros, el Torín, que arribava fins al Ter i a les vies dels trens (el d’Olot, el de Sant Feliu de Guíxols i el tren gros) i que connectava amb Sant Narcís pel Pont del Dimoni. El llibre recull la vida de l’escola, que compleix aquest any el 75è aniversari de la seva inauguració, construïda a partir del 1936 en uns terrenys del Marquès de Camps.

Tot i ser de Santa Eugènia, no vaig anar mai a les escoles nacionals, sinó als Maristes de Can Magaldi, però en les nostres excursions per anar a la grenya amb els de Sant Narcís arribàvem al Col·legi Groc. En les primeres planes del llibre he recuperat la figura de l’alcalde Francesc Estival, el senyor Paquito, oncle del gran gastrònom Jaume Font Estival. També La fàbrica, que era com li dèiem a la Marfà, i el canal, rec o sèquia Monar. També les cases del carrer de Baix, i la masia familiar on vaig viure tants anys, ara deshabitada a les esquenes del nous Maristes. I fins i tot he recordat la figura del capellà, Joan Mateu, a qui si no recordo malament se’l coneixia com a mossèn cassola [confirmat!]. El llibre de Juan R. Romero Garganta és la història d’una escola, però també d’un poble que va ser i d’un barri que es vol reconèixer a si mateix tot i que ara hi viuen més de deu mil persones. Les escoles eren una part important d’un poble que no va tenir església fins molt enllà dels setanta, però al seu pati, més gran que l’actual, s’hi feia l’envelat de la festa major, on van actuar tants artistes de primera. També s’hi feien concursos de redacció, on vaig guanyar un premi. És, doncs, un llibre necessari per conservar la memòria. Benvingut sigui!