Tot seguit explicaré com em va anar a mi el que es va catalogar com a “dia històric per a Girona”, el passat dimarts 8 de gener de 2013.

Primer ensurt

Actualment estic preparant, per a la ràdio, uns monogràfics dedicats als carrers gironins. Teoria i pràctica. La primera, els apunts que pugui prendre de llibres o de la meva hemeroteca. La segona, el trepitjar físicament el carrer i anotar el que sobresurt per divulgar, enteneu-me, per tal de no enganyar ningú.

Fet aquest preàmbul, us explico la meva intenció d’aquell matí: anar a Vista Alegre i comprovar l’estat del “Passatge de Josep Baró”. Sorpresa: a la retolació es llegeix “Passatge de l’Onyar”. Jo sabia que Baró (Cervià de Ter, 14 de gener de 1891) havia estat professor de música i havia donat a la ciutat de Girona les cent-disset partitures de sardanes compostes per ell… i també de la negativa de retolar amb el seu nom el carrer de l’ambulatori del Güell. Per això se li va donar un trist passatge, que no carrer…

Me’n vaig anar una mica trist, preguntant-me per la seva anulació. Les noves tecnologies serveixen per a molt. Fins i tot per aclarir-te canvis al nomenclàtor gironí: vaig fer l’oportuna comprovació a google maps, Josep Baró té un carrer als nostres dies tocant el grup Germans Sàbat. Correcte. En aquest cas es pot dir que no hay dos sin tres o a la tercera va la vencida.

Agradable trobada amb desagradable notícia

Era migdia, i dirigint-me cap a la plaça d’Espanya (la de l’estació, per si algú no ho sap) em saluda afectuosament, com sempre, el poeta Edu Sívori. Parlem de les seves col·laboracions en una residència de Llorà per a persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta. Em pregunta si he llegit un article sobre el nombre de persones que es treuen la vida a les comarques gironines. Li responc afirmativament. I comentem el que l’articulista afirma ser el motiu principal: ruptura de les relacions afectives. L’amic Edu em confirma la mort d’un noi de Guatemala, que s’ha suïcidat. I em va dir les seves possibles causes, les transcric textualment: “El chico se sentia rechazado por la sociedad gerundense”. Em sento, la veritat, una mica culpable de pertànyer a aquesta suciedad que no societat, que per més inri cataloga de tabú el suïcidi. Segons una doctora del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Sant Pau de Barcelona “no parlar del suïcidi és la millor manera que la gent es segueixi suïcidant”.

I, a les dotze, il·lusió i desil·lusió

La ciutat semblava estar assetjada per terra i aire, que no per mar, ja que Girona no en té. Per l’aire, per algun helicòpter i per terra, a l’estació del que serà l’AVE (aquí hi ha qui ho tradueix per TAV, faltaria més), dotzenes de mossos d’esquadra impedien l’accés. Vaig estar una estona veient la moguda. Em va cridar l’atenció una noia que cridava fort “España, esto es España”, i vociferant: “Quiero ver al Príncipe, que es muy guapo”. Ah, coi!, l’honor patri no es contradiu amb la bellesa corporal. La varen fer callar. Va ser quan me’n vaig anar… Hi havia algú amb una pancarta que em va arribar a l’ànima: “Salvem el Parc Central”. Sóc escèptic, el mal ja està fet. Els que des de dalt esperaven inútilment veure Rajoy i el Príncep varen quedar fotuts, ja que tant un com l’altre estaven a molts metres sota nostra, pam més, pam menys.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com