/Poble
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 14 maig de 2025 | 3a Època | Edició núm. 16.173 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Residència Bisbe Sivilla FOTO: EL DIMONIResidència Bisbe Sivilla FOTO: EL DIMONI
: : Poble > Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert · la Rodona · Güell | 21·11·2011

ARA QUE ESTAN REHABILITANT L’EDIFICI…
Petita història de Santa Eugènia, 25 (la Rodona)

Quim Pla |

Santa Eugènia 25 és una casa gironina de la. El seu origen cal cercar-lo enllà. Molt abans de les cases barates. A redós del tren d’Olot, davant de Can Regàs i, sense fer ombra la Farinera Teixidó i a La Punxa, ha vist passar saltencs, gent de de Ter (quan encara era poble), carros, bicicletes, amotos i altos quan en va venir el temps.

El tren d’Olot va tenir una influència especial en la construcció de la casa. No sé ben bé com, el constructor va obtenir la prebenda de poder adquirir a bon preu una quantitat important de travesses de ferro, travesses de les vies. La casa, doncs, és com una gàbia de ferro. De fet, qualsevol remor que es produeixi en algun indret passa immediatament, via les vies o rails, a tota la casa. I en aquest punt, que la vostra imaginació supleixi el que us nega el decòrum, la xafarderia, l’escatologia i totes les exigències corporals (somàtiques, psicosomàtiques i d’altra mena), la patologia, el seny i la rauxa. O sigui que, parlant en clau d’humor -que és l’única que val per a aquestes coses- d’un pet en fa una bomba atòmica.

El constructor, que era un senyor que es deia Juhé o Juher, va realitzar l’obra al seu aire. I en va resultar l’edifici, que no està gens malament. Més tard hom hi va afegir un altra planta, una cinquena, que és un nyap. Tant és així, que l’administració va maldar un temps per enderrocar-la. Però, donat que el propietari d’aquell moment, era el Bisbat, la cosa va anar aigua avall, puix no convé barallar-se amb segons qui. I, a més, la dita popular diu que «gats, amb gats no s’esgarrapen».

Quan la era la

Quan la era la, i no com ara, recordo que anàvem a veure passar el tren d’Olot. Però, que em matin si sé exactament on. Abans de les cases barates hi havia el carrer de l’Illa, un carrer estrany i tort, a l’ombra i la remor dels arbres i de la sèquia. Un racó ple d’encant. Algú m’ha dit que, fins i tot, es podia pescar des de casa, cosa que no he pogut comprovar mai. Quan van construir les cases barates, anys després de la guerra incivil, les coses van començar a canviar, i no precisament en bé. Girona va començar a obrir les portes a la construcció desmesurada i especuladora. Diuen que les cases barates es van adjudicar segons els mèrits, eufemisme per significar l’adhesió més o més propera al règim, el càrrec oficial, i l’amistat amb els prohoms d’aquell temps. Clar i net: que es van atorgar, principalment, als endollats o enxufats de torn. I altres addictes als sagrats principis del «Movimiento». Això tampoc no ho puc assegurar al cent per cent. Es deia. I ja em perdonareu si en alguna cosa exagero o erro.

Però, si fou així (tal com acabo de dir) en el pecat hom va trobar la penitència. La gasiveria i l’ambició dels promotors i constructors (tothom volia sucar-hi) va fer que la construcció no fos de la qualitat que hom pregonava. Pocs anys després, ara l’un ara l’altre van haver de fer obres d’embelliment. Les parets eren d’arena. I, a la que hom clavava un clau, tot se n’anava aigua avall (o sorra avall). A més, van començar a sortir bonys i afegits, jardineres i barbacoes, garatges i colomars, estenedors i casetes d’estiu, comunes i safareigs, excusats i desembarassos… El que havia de ser una espècie de Suïssa gironina de xalets i jardinets, es va convertir en una cafarnaüm de campi qui pugui, en un poti-poti en què s’hi barrejaven tots els gustos haguts i per haver.

El carrer de és un dels casos paradigmàtics de caos. Que no se us acudeixi voler indicar la situació d’una casa a algú que us demana pel número. Pot ser que, poc després del número trenta-tres vingui el cent cinquanta. I els vostres maldecaps seran per averiguar on coi s’han ficat els cent disset números d’entremig.

La fàbrica de licors Can Regàs era allà on encara és (per poc temps, suposo. Malament rai quan veus entrar i sortir camions de construcció de l’interior d’un magatzem). Can Regàs era una d’aquelles cases de Girona que hom ha vist des de temps immemorials. Els Regàs del Pont Major han fet època a Girona. Un dels darrers Regàs de la nissaga, un senyor amable, amb bigoti, ben educat i afable va morir plàcidament a Girona a una edat molt avançada. Pocs anys abans de morir, encara al Pont Major, va ajudar al Rector de la Parròquia a integrar els immigants dels pisos, fent tasques molt competents de direcció de la Junta del cementiri parroquial. Que reposi en pau el senyor Jaume Regàs.

Parlant de noms il·lustres i reculats de Girona, que encara tenen lloc a la geografia ciutadana, és de bon recordar la fàbrica d’embotits del Pont de la Barca. Els gironins de pro recordaran la broma entorn del nom que tenia fa uns quants anys: «Productos del cerdo Joaquín Pardás». Abans, per sortir de Girona en direcció nord, hom havia de travessar el pont de la Barca, o agafar el carrer de Pedret i, al Pont Major, passar el pont de l’Aigua o seguir la via del carrilet de Palamós. O bé fer servir les passeres que hom havia arranjat, en llocs estratègics, al Ter.

El sempre m’havia produït fascinació

I, ja més proper a Santa Eugènia 25, hi havia el malaguanyat (no el de la revista-e, sinó el pont de veritat). Déu sap si el tornarem a veure col·locat, no al seu lloc, puix allí ens espera un escalèxtrix diabòlic, un parany per a vianants, un giny que ens farà pensar més en una ciutat ianqui que no pas en l’antany plàcida Girona… dic que no espero veure’l col·locat al lloc original. Però, almenys, col·locat en un lloc proper i digne. El sempre m’havia produït fascinació. I no em puc recordar per on carai passava el tren d’Olot.

Vull evocar, encara, Santa Eugènia 25 i llocs propers. Era (ara ja no ho és, tret del cas d’uns esforçats que es van acabant) el lloc de pas i de passeig habitual del caminants de Girona a Salt o viceversa. Tan aviat hom seguia els plàtans (em sembla que eren plàtans) de la carretera, com les vores del rec. La Sèquia ha estat, de sempre –com les vies del tren a Pedret- una fixació per als suïcides. El seguia un altre curs. El Pont d’en Vidal, els Horts de, els pagesos… records amables i bucòlics que no tornaran.

Ja he dit que Santa Eugènia 25 és una casa propietat del Bisbat. El constructor i amo la va deixar a la Mitra (al Bisbat) a condició que els seus familiars directes poguessin residir-hi a perpetuïtat. I així ha estat. A part del pis de dalt de tot (l’afegitó fet d’estranquis, que hom volia i no va poder enderrocar, i que havia estat fet servir com a convent de monges i com a residència del Seminari, per als seminaristes)… la casa es manté habitada per persones eclesiàstiques (capellans i llurs famílies) i familiars del senyor Johé o Juher, o Juhé, constructor. Es dona el cas que, en aquest moment pràcticament tothom -resident a la casa- té més de seixanta-cinc anys (dos, més de vuitanta, i dos més de noranta). I, tenint en compte, un familiar que no hi viu, però que hi va sovint, i que el setembre passat va fer cent anys, la casa sembla un geriàtric: 12 persones sumen més de 1.070 anys (i que duri).

Els habitacles s’han anat deteriorant i hom hi ha hagut de fer reformes. Recordo un pis que va servir, uns anys, de seu a alguns organismes diocesans. En un dels despatxos hi havia una banyera monumental, d’aquelles amb quatre potes, un xic enlairada, una banyera sense aigua i sense banyistes. Una andròmina surrealista. Hi va estar alguns anys. Un dia, hom va fer obres al pis, i el fòtil va desaparèixer. Coses de la vida.

La casa també tenia unes galeries fabuloses, lluminoses i coquetes, orientades cap al sud. La vista sobre el pla de Girona i Salt era preciosa. A l’hivern hi petava un solet acaronador tota la tarda. Quines migdiades que hi havia fet! Aquesta galeria donava al damunt d’uns horts magnífics, també propietat del Bisbat. Un dia el Bisbat es va vendre els horts i tot el terreny, llevat de la casa. I ara, hi ha un mur indigne de ciment, de més de deu metres, a deu pams de la paret sud de la casa. Adéu vista del pla de Girona, i del pla de Salt, adéu solet i migdiades d’hivern, adéu horts magnífics. Els pobres jubilats que vivim a la casa ens hem de conformar amb la contaminació, el soroll, els vehicles, el brogit, les onades d’immigrats, i la vista d’un carrer trist, el carrer de de Ter.

Quim Pla Gallart és veí del veïnat de la de de Ter [article del 15·11·2004]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)