Dimarts -16 d’octubre-, en el segon Lectures del Club de lectura Sant Narcís -en el cicle de poesia, de poetes-, Quim Español va llegir una selecció de poemes dels seus tres llibres publicats fins ara: Ultralleugers (Premi Carles Riba, 1994), L’arbre de la innocència (Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, 1998) i 70 poemes (2007). La lectura va consistir en dos blocs de poemes, barrejats, d’aquest tres llibres. Va explicar detalls dels mateixos i aspectes generals relacionats amb la tècnica -la rima, el ritme, la música…- que s’han de tenir en compte a l’hora d’escriure poesia, si més no, una poesia com la que a ell li agrada escriure. Entre les dues parts de la lectura, va convidar als assistents a fer preguntes i plantejar qüestions del seu interès, establint així un diàleg poc freqüent -que va ser molt interessant- en aquest tipus d’acte. Tot seguit reproduïm el text íntegre de la presentació que Quim Curbet, editor i fill del barri de Sant Narcís, va fer de Quim Español. [Lluís Gil, coordinador del Club de lectura Sant Narcís de l’Associació de Veïns i vocal d’urbanisme de l’AV del barri de Sant Narcís]

olt bona tarda a tothom.

Quan en Lluís Gil -del Club de lectura Sant Narcís- em va demanar que presentés en Quim Español, vaig pensar que jo, precisament, no era la persona indicada. Segur que en Lluís podria haver trobat presentadors millors, més ben informats, més capaços i molt més eloqüents.

Però, malgrat tot, vaig acceptar sense dubtar, perquè un no sempre té l’oportunitat de seure al costat d’en Quim Español i perquè el fet de presentar-lo, en qualsevol de les seves facetes, per mi és un honor es miri com es miri, aquí -a Sant Narcís- o en qualsevol altre racó de l’univers conegut.

Potser d’entrada us pot semblar excessiu, però per mi és un honor intransferible, inqüestionable, inqualificable, innegociable, inestimable, inexcusable, inesquivable… i podria anar recitant en aquest moment tots els ‘in’ del Gran Diccionari de la Llengua Catalana fins a la ratlla on la paraula ‘invulnerable’ frega amb un grup minúscul d’àtoms, que degudament posats en ordre alfabètic, anomenem ‘ions’. Però això ja té més a veure amb la física i la química que amb la poesia, i de la poesia d’en Quim Español és del que hem vingut a parlar avui aquí.

La data del seu naixement

	La Sala dels arcs FOTO: MIQUEL PAGÈS

En primer lloc començaré la presentació amb una primícia, un secret que en Quim té molt ben guardat i que em permetré la gosadia de desvelar. La data del seu naixement. En Quim Español va néixer un dia de setembre de 1976 en un bufet d’arquitectes de l’avinguda Sant Francesc de Girona. Puc dir, per tant, que en Quim acaba de complir els trenta-un anys. El fet de no tenir constància de la seva vida anterior, em fa creure que en Quim va néixer just en aquest moment en què el vaig conèixer. Curiosament la seva companya, la Maria Gràcia Sala, també va venir al meu món el mateix dia i a la mateixa hora, un fet, que als meus ulls, els ha marcat de per vida.

En Quim i la Maria Gràcia, des d’aquell dia de 1976, han anat transitant per la meva existència: ens hem trobat, hem coincidit, hem divergit (escassament), hem parlat (sobretot amb la Maria Gràcia) i hem callat. Qui coneix en Quim sap molt bé que els seus silencis són gairebé tan valuosos com les seves paraules, uns silencis que he après a apreciar i a respectar.

En Quim Español és un home polièdric, en el més ample sentit geomètric del terme. Té tantes facetes i és tan complicat com un cub de Rubic. Si no fos pel fet d’haver vist amb els meus ulls com en Quim ordena tots els colors del maleït cub amb els ulls clucs, no hagués comprès mai el sentit exacte de la paraula ‘polièdric’.

Però en Quim, a més, també és un home honest, raonable i moderat que acata les lleis mètriques de la poesia i les lleis físiques de l’arquitectura. És un home discret i cautelós, que no posa mai un peu davant de l’altre sense haver sospesat les conseqüències ètiques i estètiques del gest.

D’ell he après lliçons fonamentals que no oblidaré mai

Només en citaré dos exemples. L’any 1994 vaig ser víctima d’un robatori, em van robar l’automòbil. Compungit per la pèrdua irreparable i mentre em dirigia -a peu– cap a la comissaria de Pedret a denunciar el robatori, em vaig trobar en Quim. Després d’explicar-li la meva desgràcia i d’exclamar amb un deix de desesperació un «ja ho veus, no podem passar sense el cotxe», en Quim em va etzibar aquest consell: «Si en la teva vida no pots passar sense el cotxe, el que has de fer és canviar de vida». Evidentment no vaig seguir el seu consell i la meva vida ha continuat pels mateixos derroters.

L’altra lliçó la vaig aprendre abans, concretament el mes de juny de 1977. En Quim, que aleshores era primer secretari del PSC a Girona, després d’una de les inacabables reunions que sovintejaven en aquella ja remota època, va penjar per la part de dins de la porta de la seu dels socialistes al carrer Minali, els tres primers versicles del cant III de La Divina Comèdia:

Per mi aniràs a la ciutat sofrent,
per mi aniràs cap a l’etern dolor,
per mi aniràs amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu alt factor:
va fer-me la Divina Potestat,
la Summa Saviesa, el primer amor.
Abans de mi res no va ser creat
que etern no fos, i duro eternament.
Deixeu tota esperança els que heu entrat!

Desgraciadament tampoc vam seguir aleshores el seu consell.

Ara m’adono que estic acabant aquesta presentació del poeta sense haver citat ni tan sols un dels seus poemes. Però no ho faré, en la línia que he seguit fins ara acabaré de la mateixa, egoista manera, com l’he iniciat. Citant-me a mi mateix.

L’altre dia en Jordi Vilamitjana va trobar, remenant en hemeroteques diverses, una pàgina del Punt.Diari del 13 de setembre de 1979. La pàgina en qüestió estava dominada per un article potent de l’Ernest Lluch que portava per títol L’Estatut és autodeterminació i a baix, a mà dreta, sota l’epígraf de Digueu-li la vostra, hi campava un poema meu dedicat a l’Enric Marquès, després d’una disputa de carrer per un Onze de Setembre pretesament unitari que va acabar rebentat pels radicals de torn. El poema no és –evidentment– gran cosa, però en vull salvar quatre versos que em serviran per acabar aquesta presentació. Diu així:

Per camins de sonets i rimes noves
desitjàvem viure entre vers i vers,
talment com els poetes d’aleshores:
uns homes nous en un nou univers.

Si alguna cosa he assimilat amb el temps és que l’univers, a escala humana, és immutable, però encara no he renunciat a seguir algun dia el consell d’en Quim i canviar de vida.

Moltes gràcies.

Quim Curbet Hereu és editor, escriptor i fill del barri de Sant Narcís