Dos fets aparentment inconnexos han coincidit en pocs dies a Girona: la mort de l’artista Carles Vivó i l’exposició al Museu d’Història amb el títol Enric Marquès periodista. Sens dubte, la desaparició de Vivó de l’escena gironina comporta que molta gent exciti en la imaginació els records que guarda d’aquella persona. Queda un pòsit de molts moments singulars viscuts al llarg dels anys amb el seu protagonisme o complicitat.

	Enric Marquès i Ribalta (1976)

L’exposició sobre l’Enric Marquès és d’obligada assistència per a tots els que vàrem conviure en el seu temps, perquè hom queda sobtat per la seva activitat frenètica que el portava a dissenyar i a dibuixar les portades de Presència, incloses les fotografies, i descobreix una personalitat molt més decisiva del que hom podia imaginar.

Però també cal reclamar que les noves generacions el coneguin, perquè es tracta d’una manera àgil d’entendre l’evolució del pensament col·lectiu gironí, i la lluita per assolir una societat racionalment democràtica. No és fàcil d’apreciar la relativa normalitat del present, si no es capeix el que ha costat d’aconseguir-la. L’obra de Marquès és un exponent clar d’aquest combat, guanyat amb tossuderia. I per altra banda, la facilitat en el grafisme descobreix la seva implicació en els mitjans periodístics com a eines convenients per influir en la societat. Els llargs anys de postguerra havien configurat un estil imposat que acabaria sent acceptat com a propi, si no se’n coneixia d’altre. Feia falta gent com Marquès, que havia viscut molts anys a París, però que estimava profundament el seu país natal, per ajudar a obrir unes portes que des del poder es volien sempre tancades.

	Carles Vivó en el paper d’agutzil de l’obra infantil «El Tarlà», presentada al Teatre Romea de Barcelona

Carles Vivó és una altra cara d’aquest mateix fenomen. La seva arma era la ironia, en aquell temps d’una seriositat imposada i estantissa. Els jerarques -de tota mena- sabien que eren febles i havien de revestir la seva posició privilegiada amb una gran solemnitat de gest i de paraula, perquè ningú els discutís els seus privilegis. Carles contemplava l’espectacle, formant part d’un ampli grup de crítics, molt mal mirats per gairebé tothom, perquè no tenien inconvenient a dir allò que pensaven.

Però de la mateixa manera que Marquès, ell tampoc es va limitar a donar opinions particulars de les tradicions, dels personatges i circumstàncies. Fins i tot ell mateix disfrutava col·locant-se els hàbits i disfresses que imitaven la pompa i circumstància d’aquell temps. Era una altra manera de senyalar les incongruències d’una societat que volia canviar. Vivó es va prodigar també en molts camps de les arts, perquè estava sempre a punt per donar un cop de mà a qualsevol iniciativa que suposés donar veu a la gent del poble. Potser per això va irrompre en el teatre, en què sempre va protagonitzar papers característics.

Dues històries diferents, com tantes d’altres, fruit d’un temps que va obligar a posicionar-se i a sentir-nos tots amb una certa complicitat, no confessada, per canviar les coses. En els dies que vindran, també serà convenient promoure una nova exposició, aquesta sobre els treballs i l’obra vivoniana. Estem segurs que quedarem parats de la seva fecunditat, tal com ara n’estem de la d’en Marquès. [El Punt]