Fa pocs dies, Aliou Diao recollia en aquestes mateixes planes [24·10·2005] el testimoni colpidor de la mare d’Abdoulaye Mballo, un jove senegalès de 22 anys dessagnat a peu de mur, a Melilla, d’una bala al ventre, d’una bala dirigida a protegir el món ric dels desesperats que pretenen fer-s’hi un lloc. Val la pena recuperar l’article tantes vegades com siguem capaços de suportar l’adolorida dignitat d’una dona a qui les llàgrimes per la desgràcia més íntima no destorben la lucidesa d’entendre que el seu fill ha mort perseguint el somni d’una vida lluny de la pobresa amb què l’ordre econòmic internacional condemna la meitat del planeta. D’una dona que sap que Abdoulaye ha pagat el preu més alt en nom d’ella, del pare greument malalt, dels germans petits i de tots els veïns de Colinto, a l’Alta Cassamance, i en nom també de tants pobles del continent que tenen en la immigració la seva única esperança de supervivència. D’una dona que, si més no, ha rebut el trist consol d’una trucada amb la mala notícia i ara pot fer el dol; un privilegi en comparació amb molts altres que estan obligats a guardar la memòria dels seus, desapareguts al desert o a l’oceà, amb tota la càrrega d’angoixa afegida per una incertesa tan cruel. Recordem Xile, recordem l’Argentina de fa unes dècades, però avui a les famílies dels africans perduts, qui les escolta? On haurien d’anar a preguntar per aquests crims? I mentre la mare plora la COPE riu. Què li fa gràcia a la molt catòlica cadena? Precisament els abdoulayes anònims de la frontera, els atletes subsaharians esperant a les portes de les ciutats autònomes els trets de sortida de la policia marroquina per competir aferrissadament en la prova de salt d’altura cap a l’altre costat de la tanca, aquests cossos ben dotats per a l’espectacle mediàtic però sense semblança ni traça d’identitat, sense noms ni cognoms ni cap història darrere que els sostingui (sketch repetit els dies 5, 6 i 7 d’octubre en el programa La Mañana de Federico Jiménez Losantos).

Certament, l’Àfrica té problemes -el principal: l’espoli de les seves riqueses i la corrupció que provoca l’èxode dels seus joves-, però una societat que empari el menyspreu a la dignitat humana a través de la llibertat d’expressió, també en té, i força greus, en la línia de flotació de la seva armadura democràtica. La humiliació covarda al més feble, encara que s’embolcalli en un registre d’humor, no té res a veure amb un sistema de llibertats democràtiques, sinó que ben al contrari en lesiona una de les seves condicions més essencials: la de la protecció a l’honor de les persones que no hauria de ser de menor exigència per raó del seu nivell de renda. Forçats a fugir de la gana, de la guerra, de la falta de futur, davant les portes tancades del paradís europeu, no tenen tan sols dret a un mínim respecte per intentar obrir-les? Tampoc quan hi perden la vida que s’han vingut a guanyar? No cal insistir sobre la sensibilitat prou coneguda de l’emissora de la Conferència Episcopal Espanyola, però potser ara que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) està elaborant un informe sobre la possible vulneració constitucional dels seus continguts seria el moment de valorar també aquestes escenes d’escarni als immigrants que si es donen per bones, si no mereixen una resposta clara dins de l’àmbit periodístic llavors poca resistència es podrà oposar a l’avenç de la injustícia i la barbàrie. Sembla una exageració però no ho és. La burla a Abdoulaye recupera una vella estratagema, la de la justificació moral de l’explotació humana amb tots els arguments del menyspreu que la història ha anat forjant. La mateixa coartada que durant segles va beneir el comerç d’esclaus considerats pura mercaderia inanimada. Més endavant, la colonització i la represa del saqueig sota el pretext de civilitzar races inferiors. En l’actualitat, el poder realment independent de les companyies occidentals sobre els recursos del continent, sostrets amb la complicitat de governants traïdors a les necessitats dels seus pobles, els quals, finalment, estan perdent tota esperança de capgirar el seu tràgic i imposat endarreriment.

A finals dels setanta, el polític i poeta Léopold Sédar Senghor denunciava els successius fracassos de les conferències Nord-Sud a les quals ell assistia com a president del Senegal tot remarcant la impossibilitat de fundar un nou ordre econòmic internacional més just i igualitari sense la creació paral·lela d’un nou ordre cultural internacional que canviés també la mentalitat del domini. I ho deia després d’assistir a unes dues mil trobades en deu anys que el van fer arribar a la conclusió que els països desenvolupats, considerant-se superiors des d’un punt de vista cultural, no se sentien moralment obligats a deixar de sotmetre els països del Tercer Món al seu profit. Vint-i-cinc anys després, el plantejament de Senghor adquireix vigència multiplicada. Menyspreu cultural i explotació econòmica mantenen la seva poderosa aliança i en resulta un continent africà progressivament endeutat, dependent i empobrit. En vista de l’incompliment dels mateixos compromisos (Objectius del Mil·leni per eradicar la gana i la misèria extrema, aportació del 0,7% del PIB en matèria de cooperació) i el creixement de la desigualtat, els països rics aixequen murs contra els quals s’estavellen els joves que no accepten l’agonia permanent de les seves comunitats. Europa intenta ara establir mecanismes comuns per afrontar el fenomen migratori, però si finalment el control de fronteres i la repressió s’acaben imposant a la necessitat urgent d’impulsar un pla integral -econòmic, educatiu, sanitari, etc- que redueixi els desequilibris mundials, llavors no serà només la COPE qui es riurà d’Abdoulaye Mballo. [El Punt]

Pau Lanao i Carme Vinyoles són periodistes i membres de l’associació GRAMC