/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 23 octubre de 2018 | 3a Època | Edició núm. 13.778 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

: : Històries > Història de la Girona contemporània :: Narcís Selles | 11·09·2012

Notes a «Història de l’esquerra independentista a Girona, una aproximació des de l’egohistòria»

Narcís Selles |

Notes al peu de pàgina [clic aquí sota] al text
«Història de l’esquerra independentista a Girona, una aproximació des de l’egohistòria»

1. L’EEC es va presentar en forma de coalició electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1984, aplegava els Nacionalistes d’Esquerra (NE), els anomenats renovadors d’ERC, que s’havien escindit del partit republicà, i independents. Era un conglomerat força divers i contradictori, amb persones provinents de l’esquerra radical i de l’òrbita socialista, del republicanisme i del cristianisme progressista.

2. La CSTC es va fundar el 1980 fruit de la convergència de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC) i els Col·lectius de Treballadors (CC.TT.), que impulsava el PSAN, i de grups locals, com el Sindicat de Treballadors de la Garrotxa (STG), que venia del CSUT, o el Sindicat Obrer de la Fusta i el Suro. A Girona el seu home fort era Jordi Presas, provinent del trostkisme, i també aplegava antics militants de la CNT i de la CSUT. Entrat el segon lustre de la dècada, hi hagué diverses escissions, algunes a causa de la seva unificació –que ben aviat es va desfer- amb el Sindicat de Quadres de Catalunya, de l’entorn de CDC. Presas i una part de la CSTC passà a CCOO, i n’esdevingué secretari general a Girona, i els sectors propers al PSAN acabarien formant la COS. Personalment, vaig mantenir-me un temps a la sectorial d’ensenyament –STEC- i, posteriorment, amb Narcís López de l’MDT, Josep Plana, ex-CSUT i membre de la CUP de Salt, i altres afiliats ens incorporàrem a la USTEC, que en aquells moments encara mantenia certa influència del Moviment Comunista de Catalunya (MCC). Com a dirigent de CCOO, Presas va mostrar força receptivitat cap a propostes impulsades per l’esquerra independentista. I més tard, s’incorporaria a ERC.

3. Els GDL es van constituir l’any 1982 recollint aspectes de les anàlisis de l’article Una nació sense estat, un poble sense llengua (1979), conegut com a manifest d’Els Marges en referència al nom de la revista especialitzada que el va publicar. Entre els autors del manifest, hi havia alguns dels estudiosos amb més prestigi del moment (Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Josep Murgades, etc.). Un dels signants, Pep Nadal, que més tard esdevindria rector de la Universitat de Girona, va participar en la fundació del nucli inicial dels GDL. Entre les bases teòriques dels Grups, cal esmentar en especial les aportacions de Lluís V. Aracil, que llavors era president del Research Committee on Sociolinguistics, i també les de Rafael Lluís Ninyoles, que possiblement eren els dos més importants investigadors socials en temes de llengua del nostre país. A mi també em van influir força les anàlisis de Jean-Louis Calvet, Renée Balibar i Dominique Laporte sobre les polítiques lingüístiques de l’Estat francès i les seves dinàmiques de classe.

4. Aquest era, a grans trets, l’argumentari: La burgesia catalana, en tant que formava part del bloc de classe dominant a l’estat, havia assumit històricament l’espanyol com a llengua nacional i de mercat. En el context postfranquista, una part d’aquesta burgesia va acceptar i va promoure la llengua catalana, però sense qüestionar seriosament la posició subalterna en el seu propi àmbit territorial que li assignava el nou ordre juridicopolític. De manera que havien de ser les classes populars, en tant que allunyades de les estructures de l’estat i de les esferes de poder capitalista, les que fessin sortir el català de la seva posició subordinada. Políticament, això suposava vincular la superació de la minorització lingüística i la dependència nacional al procés de construcció del socialisme. A l’Estat francès, la situació no era ben bé la mateixa, ja que les polítiques de francesització responien a unes dinàmiques històriques diferents i també eren diferents els posicionaments i les actituds dels diversos agents socials i la mateixa configuració socioeconòmica de la societat nordcatalana. Tot plegat havia portat la llengua catalana a ocupar-hi una situació residual, però no necessàriament inamovible.

5. L’MDT es va fundar el 1984 amb la intenció que esdevingués el moviment unitari de l’esquerra independentista, objectiu que va assolir un any més tard. Quan jo m’hi vaig incorporar tenia el suport de la pràctica totalitat de les organitzacions que se situaven en aquest espectre politicoideològic. L’MDT perllongava la via dels qui es van oposar a la Constitució espanyola, a la reinstauració de la monarquia i a l’Estat de l’autonomies a causa dels seus dèficits democràtics.

6. La implantació del PSAN a Girona va tenir lloc els anys finals del franquisme. Abans hi havia hagut alguns contactes, bàsicament auspiciats per Josep M. Cadenas, gironí resident a Barcelona, amb persones més o menys properes, com l’artista Lluís Bosch Martí, però sense arribar a consolidar cap cèl·lula del partit. Damià Escuder era un altre dels qui es movia en certs entorns d’afinitat amb l’organització independentista. L’any 1975, un militant del PSAN i de CCOO –Manel Bonfill, futur regidor de la CUPA- va ser un dels detinguts en la operació repressiva contra el moviment obrer a la paperera Torras Hostench, on hi havia un nucli organitzat de CCOO al voltant de Xavier Corominas i Bandera Roja (BR). En el context de les vagues de la construcció dels anys 76 i 77, van detenir Jaume Juher de la JSAN. El PSAN va participar en l’Assemblea de Catalunya, Miquel Murlà n’era el seu representant a Girona. A Figueres, hi havia Rosa i Francesc Vidal, Jaume Gifre i Pilar Heras; a Anglès, Jaume Clapés. I, posteriorment, Toni Strubell a Olot. Aviat, una part es va escindir del partit per integrar-se en el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Més endavant, d’altres van passar a NE. L’any 1978, Narcís Masmartí del PSAN va ser un dels detinguts per distribuir fulls volants on es demanava la llibertat de membres de la UMD a la base militar de Sant Climent Sescebes. L’any següent, el PSAN va participar a la candidatura del BEAN, que incorporava militants del partit com Daunis i Clapés en les seves llistes, i es va presentar a les eleccions municipals de Girona amb la candidatura Comunistes de Catalunya, que reunia diversos sectors de l’esquerra radical, especialment de BR. En no obtenir representació es va desfer l’aliança electoral i una part de BR va evolucionar cap a NE, que incorporà noms rellevants com Enric Marquès, Xavier i Lluís Corominas o Santi Vilanova, així com sectors del Front Nacional de Catalunya, Josep Casablancas, Jaume Domènech, Ramon Roig o Joan Carreras, entre altres. Per la seva part, el PSAN arribaria a aplegar entre vint i trenta militants joves a Girona, el partit va enviar-hi Xavier Baburés, sindicalista i dirigent de l’organització, per contribuir a la seva formació política. Posteriorment, el PSAN se centraria força en el vessant antirepressiu ja que un dels seus militants més actius, Jordi Puig, va ser detingut i empresonat arran de l’afer de la caserna de Berga.

7. Cal tenir en compte que la manera com es va fer el procés de transició de la dictadura a la monarquia parlamentària, feia que una gran part dels qui havien perseguit els lluitadors antifranquistes des dels aparells policial, militar o judicial, per no parlar dels sectors socials en què s’havia fonamentat l’ordre autoritari, continuessin ocupant llocs de comandament i responsabilitat en la nova situació política. I, per tant, restaven obertes moltes escletxes i persistien nombrosos elements de contradicció que l’independentisme emergent mirava d’utilitzar, amb més o menys habilitat, al seu favor.

8. A finals de 1986, es va constituir l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), impulsada per joves de l’entorn de l’MDT, al Col·legi Universitari de Girona.

9. Des de l’any 1985, existien les Joventuts Independentistes del Gironès, vinculades a l’MDT, que tenien implantació en la majoria d’instituts de Girona.

10. L’escissió va comportar una reducció substancial del nombre de persones actives i la desfeta de l’estructura territorial dels GDL. Bona part dels militants de la sectorial sociolingüística van passar a prioritzar el treball en el moviment polític. En aquelles circumstàncies, va caldre una reformulació del que havia estat l’estratègia dels Grups i una obertura cap a nous àmbits i sectors. I això va portar a crear una Comissió centrada en l’àmbit de l’ensenyament secundari, on s’aplegaren representats dels sindicats abans esmentats al costat de persones que proveníem dels GDL i que treballàvem de professors d’institut, Blanca Serra, Josepa Huguet i jo mateix. Durant un temps, s’hi involucrà Ernest Sabater, responsable de la revista Escola Catalana, i alhora manteníem la vinculació amb Bernat Joan, membre de l’MDT i ensenyant a Eivissa, que anys després, amb el tripartit, esdevindria Secretari de Política Lingüística de la Generalitat per ERC. Carles Castellanos també hi va continuar col·laborant, però de forma més distesa a causa de les seves diverses responsabilitats polítiques, les quals li comportarien un empresonament de nou mesos l’any 1988. A Girona, els GDL no arribarien a implantar-s’hi, fou l’MDT qui va assumir i impulsar els seus plantejaments, si bé hi havia persones com les professores Francesca Martínez o Ernesta Sala que es mantenien properes a les tesis dels Grups.

11. La ponència Per un independentisme de combat (PIC) assenyalava bona part de les mancances de l’MDT i feia una anàlisi crítica força completa de la situació política, mentre que la ponència oficial gairebé no entrava en aquests temes.

12. Mentre el PSAN defensava no participar en la campanya general contra l’OTAN, ja que al seu entendre la dependència catalana convertia en poc rellevant aquest posicionament, la resta de l’independentisme s’hi va involucrar amb proclames pròpies, que vinculaven l’OTAN i l’exèrcit espanyol. A Banyoles, l’independentisme va dur, gairebé en solitari, tota la mobilització contra l’estructura militar atlantista.

13. Terra Lliure es va crear l’any 1979 per lluitar pel socialisme i la independència dels Països Catalans. Des d’unes noves bases, va recollir l’experiència militant de grups armats anteriors, alguns dels quals provenien de la resistència antifeixista impulsada pel FNC. Entre els seus principals responsables, cal esmentar Pere Bascompte, Carles Benítez, Jaume Fernàndez Calvet o Carles Sastre.

14. El nucli de Banyoles era, de molt, el més fort de la regió de Girona. L’any 1985, s’hi havia creat el Col·lectiu Nacionalista de la Baixa Garrotxa, bàsicament a partir d’un grup de renovadors d’ERC que havia abandonat el partit. Les persones més emblemàtiques eren l’odontòleg i activista cultural Tomàs Cortada i l’economista Jordi Xena, que havia estat un dels fundadors de NE, ambdós també estaven vinculats al CIEMEN. Al seu voltant s’hi sumaren un ampli grup de joves, bona part dels quals també s’incorporaren a l’MDT, però sense abandonar el treball polític dins el Col·lectiu, el qual també aplegava simpatitzants de la Crida i persones independents. El principal organitzador del moviment era Jaume Sitjà i entre els noms més compromesos políticament amb l’esquerra independentista cal esmentar Josep Frigola, Xavier Puigdemont, Artur Vilà, Núria Pigem, Jordi i Xavier Ros o Pere Palmada. A Salt, també l’any 1985, es va fundar el Col·lectiu Nacionalista de Salt, impulsat bàsicament per Carles Bonaventura, però sense assolir la capacitat aglutinadora del grup banyolí. L’any 1987, van presentar una CUP a les eleccions municipals, amb gent de l’MDT, la Crida, el Moviment d’Esquerra Nacionalista, que era una escissió per l’esquerra de NE, i independents, així com militants històrics de la lluita veïnal saltenca, com Ramon Torramadé, però no obtingueren representació.

15. Calculo que cap a un 75% s’adscrivia al sector serveis, un 20% a la indústria tradicional i un 5% a la pagesia.

16. En aquest període, i a títol merament indicatiu, l’MDT va participar en la pràctica totalitat de les mobilitzacions i vagues estudiantils, en alguns casos en fou l’impulsor a partir de l’AEIU. Els seus militants també van ser presents en iniciatives del Grup de Defensa de les Gavarres, l’Agrupació Naturalista de la Garrotxa, la Coordinadora de Blanes contra el projecte de port, l’Assemblea d’Entitats per la Salvaguarda de Sant Daniel, la Coordinadora N-II per l’Autopista o la Plataforma contra els parallamps radioactius. També va organitzar diverses campanyes pròpies de suport al moviment obrer, com ara en contra dels acomiadaments de treballadors de diverses empreses, i va participar en la vaga general del 14-D. L’MDT va prendre part en actes de solidaritat internacionalista, amb representats del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional d’El Salvador, el Frente Sandinista de Liberación Nacional de Nicaragua, Herri Batasuna d’Euskal Herria, Frente Popular de Galícia o el Partit dels Treballadors del Kurdistan. O, en fi, va organitzar una Cursa popular per la llengua a favor de les escoles Bressola de la Catalunya del Nord o va impulsar el moviment d’oposició a la vinguda del príncep espanyol a Girona i a la celebració dels Jocs Olímpics.

17. Com que les reunions estaven obertes a tota la militància, també caldria citar la participació, més ocasional, de Joan Carles Gilabertó, Ester Masdemont, Dídac Ramírez, Quim Tell, Dolors Bellés, Francesc Ribera, Mercè Llauger, Carme Turró, els germans Carles i David Cortada o els membres de les joventuts, Glòria Becerra, Lluís Xifra i Núria Passarell. A Girona, teníem el local al carrer Auriga, en el mateix edifici del barri vell on hi havia la seu de l’ADAC.

18. Entre els membres més compromesos d’aquestes comarques, cal citar Pep Prats a Ullà; Daniel Juscafresa, Jaume Canet i Àlex a Palafrugell; Josep Bou a Palamós; Alfred Joanals a Sant Antoni de Calonge; Pere Manera a Sant Feliu de Guíxols; Joan Gironès a Blanes; Jordi Cornellà a Caldes de Malavella; Pere Vallosera a Vidreres o Francesc López a Olot. Es van obrir, per un temps breu, casals independentistes a Palafrugell i Olot, que s’afegien als de Girona i Banyoles.

19. Al cap d’un temps, la CUP de Banyoles acabaria confluint amb ERC. I antics militants de l’MDT, com Sitjà o Vilà, esdevindrien regidors de l’Ajuntament banyolí.

20. Amb ells també vam coincidir en les plataformes de suport a Herri Batasuna arran de les eleccions europees.

21. El nucli local del MDT de Palafrugell, que havia aconseguit generar una dinàmica pròpia, va patir l’incendi del seu local el gener de 1989. Uns mesos després, van atemptar amb artefactes explosius contra la seu central de l’MDT a Barcelona i el casal independentista de Manresa. L’any anterior, havien assaltat de nit el local del PSAN de Girona. I anterioment, el local de la Crida a Barcelona i el del MEN a Girona havien estat objecte d’atemptats amb bomba. En aquests tres anys, la policia espanyola va detenir desenes de membres i simpatitzants de l’MDT, sigui mentre enganxaven cartells o arran de mobilitzacions, i va imposar-los nombroses multes. Els militants més joves sovint es veien sotmesos a pressions i seguiments per part de la Guàrdia Civil. D’altra banda, per diverses fonts ens arribaven notícies de l’atenció que els aparells d’informació de l’Estat dedicaven al moviment independentista. Així, per exemple, per uns joves soldats vam saber que hi havia un servei d’investigació dedicat a seguir les nostres passes i que disposava d’un espai específic al Govern Militar de Girona en què les parets de l’estança estaven empaperades pels nostres cartells, propaganda i fotos personals. O bé, un noi aliè a l’ndependentisme i que havia estat detingut per un tema de drogues ens va fer saber que li havien proposat infiltrar-se a l’MDT i exercir de confident de la policia. Però l’acció més planificada va ser contra el col·lectiu de Banyoles poc abans dels Jocs Olímpics, amb constants trucades telefòniques d’amenaça als militants més actius, pintades i vidres trencats a casa seva, accions contra el local de reunió del moviment, persecució intimidatòria de persones vinculades a l’independentisme i, fins i tot, el saqueig de la casa de l’advocat i membre del col·lectiu banyolí, Joan Geli.

22. Catalunya Lliure va ser una coalició electoral, impulsada pel PSAN i amb la participació del FNC, que es va crear l’any 1989 arran de les eleccions al Parlament Europeu. Va aconseguir gairebé 20.000 vots. Al cap d’uns anys, es va dissoldre.

23. Si durant la sortida del franquisme i gairebé fins a final dels vuitanta, l’independentisme polític organitzat tenia bàsicament direccions marxistes, d’esquerra radical i rupturista (PSAN, IPC i TL), durant els anys noranta es va donar un procés d’acumulació de forces al voltant d’ERC, que va suposar: 1)la definició d’una estratègia que es volia gradualista i legalista cap a la independència; 2)un eixamplament de la base social mitjançant cert model d’interclassisme limitat (de petit empresariat i capes mitjanes a diversos sectors populars i de la classe treballadora) i 3)una ampliació de les tendències ideològiques representades en el seu si (amb la incorporació de corrents liberals progressistes i socialdemòcrates). En els curs dels darrers anys, hi ha hagut una gran extensió social de la consciència independentista. I un fet nou, que sectors de la burgesia mitjana i d’ideologies liberals conservadores i democratacristianes es declaressin sobiranistes i fins i tot independentistes, com a conseqüència de l’augment de les contradiccions d’una dialèctica social derivada de l’evidència creixent de les limitacions del model autonomista i, paral·lelament, del rearmament i expansió del nacionalisme espanyol. I, per un altre costat, a causa d’un terreny de joc global i una conjuntura socioeconòmica que aguditza les tensions entre els territoris i els grups socials. L’Estat espanyol ha passat a ser vist com un mecanisme depredador, poc útil i escassament receptiu a les necessitats de sectors no negligibles de la petita i mitjana burgesia. D’altra banda, amplis sectors de la multitud subalterna han vist i, previsiblement, cada vegada veuran més agreujada la seva situació i difícilment trobaran l’empara suficient en un Estat que, a causa dels seus llasts històrics i de les relacions de poder presents, se situa a la cua d’Europa en drets, protecció social i inversió pública.

24. Al País Valencià, on estaven adscrits dirigents com Josep Guia o Vicent Partal, la major part de la militància es va decantar per la línia del Front Patriòtic, si bé es mantenien nuclis dispersos i, de mica en mica, s’establiren nous contactes que van donar lloc a noves incorporacions al moviment. Recordo, per exemple, l’existència d’un grup a Alginet, que arribaria a presentar-se a les eleccions municipals, o l’entrada a l’MDT de València d’uns sindicalistes encapçalats per l’advocat laboralista Ricard Cano, vinculat a la CNT. Però les relacions més fructíferes van ser amb el Partit Comunista dels Valencians, que acabaria integrant a l’organització. Víctor Baeta, de l’Associació de Veïns de Benimaclet, i Toni Infante, que havia ocupat càrrecs de direcció dins de CCOO, primer, i dels Treballadors per la Unitat de Classe (TUC), posteriorment, eren dos dels seus caps visibles. A les Illes Balears, també existien un parell d’assemblees i lligams amb grups ecologistes i de vindicació lingüística.

25. La desfeta de la URSS també va repercutir en els plantejaments de sectors de l’esquerra independentista. En uns casos, es va viure com una derrota històrica que qüestionava de rel un determinat projecte de superació del capitalisme. Una posició que, paradoxalment, podia derivar cap a una assumpció de les tesis neoconservadores sobre la “fi de la història”. En altres, ja s’havia assumit de temps que l’experiència soviètica no oferia un model vàlid per a la construcció del socialisme, si bé es valorava el seu paper de contrapoder per mantenir determinats avenços socials i evitar un capitalisme desbridat. O, en fi, uns tercers consideraven que la ruptura del joc d’equilibris possibilitava l’emergència de vindicacions socials i nacionals que s’havien mantingut congelades sota l’antic ordre i, per tant, podia suposar un avenç per a les reivindicacions de l’esquerra transformadora. I, alhora, el trencament dels esquemes propis de la Guerra Freda permetia visualitzar la veritable contradicció de fons, la que es donava entre els països del Nord i els del Sud, amb la persistència d’unes interrelacions basades en l’espoliació i la desigualtat.

26. Les candidatures municipals comptaven amb el suport i l’assessorament de la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies (CUPA), que provenia de l’Assemblea de Catalunya i que ocupava el govern de la població des de les primeres eleccions de 1979. La CUPA va jugar un paper molt rellevant en el terreny de la solidaritat internacionalista, sobretot amb el sandinisme, però la seva participació en l’activació de l’MDT va ser escassa, si bé es va integrar en la plataforma municipal que va activar aquesta organització de la mà de Jaume Oliveras, de la CUP del Masnou, i d’altres regidors i batlles independentistes. Fou amb la creació de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, l’any 1991, que l’alcalde Jaume Soler i altres regidors es van començar a involucrar en una iniciativa política que anava més enllà del municipalisme. En canvi a Maçanet, on disposàvem de regidors (Benjamí Pons i Xavier Roure, aquest darrer vinculat a la Unió de Pagesos), i especialment a Banyoles, la situació era ben diferent, ja que l’MDT hi estava implantat i alguns dels seus membres van contribuir activament a l’extensió de l’independentisme a la regió de Girona.

27. El jove de dinou anys, Ramon Pernau, va ser el nou alcalde, però ben aviat les contradiccions internes i les pressions dels notables locals van frustrar l’experiència i s’imposà un relleu, que va suposar la pèrdua d’influència del PSAN.

28. M. Costa-Pau havia encapçalat el col·lectiu Querneulós, que es reclamava d’afinitat marxista. El grup organitzava debats i aplegava gent diversa, si bé una bona part provenia del camp cultural o de les joventuts comunistes. Entre els seus components hi havia Enric Pujol, Conrad Sala, Òscar Cortés, Manuel Ruhí, Toni Sant, Pere Lleuger o Consol, Núria, Marta i Mireia Costa-Pau. Aquestes darreres també eren membres de l’AEIU a la Universitat Autònoma de Barcelona. I Cortès va ser un dels impulsors de la revista antiolímpica Dissidències. Arran de la II Assemblea Nacional de l’MDT, el col·lectiu es va integrar a l’organització. També es van posicionar en contra de l’escissió i, posteriorment, es van decantar cap al Front Patriòtic, però sense trencar les relacions amb l’MDT i defensant la necessitat de reunificar els dos corrents independentistes. De Costa-Pau, també cal destacar les seves aportacions en el terreny intel·lectual i el seu esperit didàctic. A més, va ser l’introductor a l’MDT de Girona de les sessions d’estudi dedicades a la història del moviment obrer, la primera de les quals va tenir lloc l’any 1986.

29. A part de persones de l’entorn independentista –TL, MDT, PSAN, CL, AUP, CSPC i CUP- i de sectors polítics més o menys propers –ERC i UPV-, la repressió també afectà sectors discrepants amb els Jocs Olímpics i amb tota les operacions especulatives que hi havia al darrere, com Alternativa Verda o el Partit dels Comunistes de Catalunya. L’objectiu era que ningú mogués un dit durant la celebració dels Jocs.

30. En un primer moment, l’AUA aplegava gent de l’MDT, de la Crida (bàsicament el sector que encapçalaven Lluis M. Xirinacs i Carles Riera després de la marxa d’Àngel Colom a ERC), del FAGC, de l’MCC, d’Alternativa Verda i algun exmembre del PSAN, però aviat es van produir abandonaments individuals i de diversos col·lectius fruit tant de les pròpies contradiccions internes com de la poca definició de l’organització unitària. A Girona, Xavier Verdaguer, Pau Gàlvez, Ferran López o Ramon Muñoz van assumir, per breu temps, la impulsió de l’AUA. Aquest últim fou una de les escasses persones que va mantenir la militància a l’MDT. A més de la seva activitat com a regidor a Salt va actuar d’enllaç amb les noves fornades que, anys després, acabarien consolidant les CUP a la regió de Girona.

31. La Comissió estava formada per Carles Castellanos, Josep M. Cervelló, Joan Guinovart, Toni Infante, Toni Lecha, Ermen Llobet, Teresa Mas, Ramon Moragues, Carles Riera, Robert Samó, Narcís Selles, Jaume Soler i Lluís M. Xirinacs. Tots els membres formàvem part de l’AUA-AUP o ens situàvem al seu entorn.

32. Caldria afegir que després que les instàncies judicials espanyoles rebutgessin les denúncies per tortures, una part dels demandants, mitjançant l’advocat Sebastià Salellas, van recórrer al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, que va admetre les denúncies. El 2004 va emetre sentència i va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures i, a més, va obligar-lo a indemnitzar econòmicament els denunciants.

33. També hi havia, que recordi, Rafael Mas, president, Josep M. Medir i Ramon Ripoll, vicepresidents, Santi Niell, regidor, i Lluís Mundet, Bet Casamitjana i Lluís Coromines, vocals.

34. D’altra banda, Jaume Soler va tenir un enfrontament amb el seu nou partit, ja que el nucli d’ERC a Arbúcies va decidir presentar-se a les eleccions municipals al marge i enfront de la CUPA. Joan Puigcercós va al·legar que no podia tombar un acord de l’assemblea local. La CUPA no entenia que ERC renunciés al bagatge històric de la seva experiència i no volgués incorporar-se a la plataforma unitària. I això va crispar els ànims, fins al punt que Soler, que hauria d’haver fet el salt a la política nacional, va decidir tornar a encapçalar la CUPA per solidaritat amb els seus vells companys. I ERC va assolir la majoria absoluta a Arbúcies i va descavalcar la CUPA del govern municipal.

Narcís Selles Rigat és veí del, filòleg i historiador de l’art
Girona, juliol-agost de 2012

1
Tinc més informació
Comentaris

Una resposta a “Notes a «Història de l’esquerra independentista a Girona, una aproximació des de l’egohistòria»”

  1. JOSEP GRAU CALPENA ha dit:

    El Barça es mes que un club
    Josep Suñol i Garriga……..fusilado por las tropas franquistas el 6-8-1936
    Plana 20 diari ARA 12-7-2015
    El Caire 6.30 Consolat italià a prop del pont 6 Octubre. Un mort (no diu que fos català…El Txad en un mercat 15 morts (no pas catalans)
    Compromisaris del Barça, no us dexeu impresionar pels llepafils que no volen que el Barça tingui un bon finançament per part de QATAR AIRWAYS. Qatar Aiways financia grups jihadistes, pero també ho fan Arabia Saudita, Irán, etc…………….probablement el Barça ja deu tenir un document signat per Qatar de que (salvo equivocacions) cap atemptat danyarà a familiars amics o coneguts de cap compromisari que voti a favor de mantenir la publicitat en la samarreta, publicitat que paga MOLT GENEROSAMENT,
    Que QATAR financia terroristes, una MENTIDA que escampan els del color blanc a la samarreta, igual els que diuen que a QATAR hi treballa gent en condicions d’esclavatge.
    Com que jo no soc culé, a mi no em fa vergonya el que el Barça escampi INTERNACIONALMENT el nom de QATAR…..naturalment si pagan be, i si encara que fos per equivocació ningún barcelonista prengui mal…….NOSALTRES NO ESTEM LOCUS BOJOS-BOIXOS-BRUIXOTS-B U R I N O T S

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada