A també cinquanta anys rodons de la mort del Gandhi (1869-1948), l’ONCE ens ho recorda a les acaballes del noranta-vuit mentre temptem la sort dels rics del Primer Món per dues-centes peles, ara toca, amb el vist-i-plau dels honorables d’arreu, recordar l’altre cinquantenari important. L’efemèride que commemora l’aniversari de la proclamació universal (1948) dels trenta articles de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Gens estimulant. Fins i tot a la premsa diària la secció de les efemèrides la situen molt a prop de les necrològiques i al mateix àmbit informatiu. Mal precedent per començar una celebració.

Els Drets Humans?
Els drets humans van torts …
Els Drets Humans no caminen drets,
utòpicament parlant els drets humans existeixen
a les pàgines del llibre dels drets humans,
però fora del llibre:
els Drets humans estan Torts.

Un petit llibre de poesia de Manuel Pacheco, fa vint-i-tres anys, recollia aquest poema, en castellà, tot parlant del que hi ha fora del llibre.

Hem celebrat ja l’inici del centenari del Barça, el cinquantè aniversari de l’assassinat del Gandhi i de la Declaració dels Drets Humans, els trenta del Maig del 68 i de l’assassinat de Martin Luther King (1929-1968), el vint-i-cinquè del cop d’estat a Xile i de l’assassinat del proper Joan Alsina (1942-1973), els vint de la Constitució espanyola i els que siguin de la vigència de la Llei d’estrangeria espanyola i dels acords europeus de Seggen…

Més estimulant resultaria celebrar l’any zero de la condonació del deute extern, l’any zero dels processos judicials oberts contra el dictador Pinochet, l’any zero de la solidaritat ciutadana vers els germans d’Amèrica Central i el Carib, l’any zero del camí per a la pau a Euskadi, l’any de l’inici de l’aplicació real i tangible de l’esperit de la Declaració cinquantenària…

Cinquanta anys a la reserva, en el celler de les Nacions Unides i ben curats per tal que no els arribi ni un bri d’aire fresc de realitat, semblen més que suficients per garantir que la seva aplicació emplenaria d’alegria universal -ara sí- els sense-drets, els sense-sostre, els sense-papers, els sense-terra… els sense-sense.

Rememorant el que diria el portaveu del Nord bucòlic (a.c.s. -a casa seva-): En la data que celebrem, la Declaració Universal, si fos home, estaria a punt d’acollir-se a la jubilació anticipada per culpa de la flexibilització laboral i, si fos dona, estaria optant entre renovar el cinquantè contracte a temps parcial o quedar-se a cura dels néts, i ambdós somniant amb els viatges de l’IMSERSO…

L’esperança de vida a molts països del planeta no arriba o supera de poc els cinquanta anys, es considera que dues terceres parts de la humanitat viu en situació de pobresa i d’injustícia flagrants. Així doncs, l’afirmació anterior caldria revisar-la: La Declaració Universal, tant si fos home com si fos dona, ni és universal ni, possiblement, és viva.

Però què fer perquè els valors que no hagin perdut vigència d’aquests Trenta manaments laics i etnocèntrics tinguin categoria d’obligat acompliment i fer que la seva lectura en veu alta no s’assembli mai més a un memorial de greuges reivindicatiu de míting final de campanya, assumit per mimetisme mediàtic per tot l’espectre polític i per totes les sensibilitats, des d’aquí fins allà?

Al lloro

Cal estar al lloro de tot el que es fa i es desfà (més del que es desfà) a l’entorn dels drets de la humanitat. Cal participar del compromís que es desprenen dels Drets Humans. Ja que no som capaços de fer-los aplicar tal com ragen. Totes les cartes de drets comporten inexcusablement una de deures. Cal començar a fer pràctics els Deures Humans.

Els primers els estats, del Primer Món i de qualsevol món. La cultura ciutadana ja ha expressat, sempre que n’ha tingut ocasió i al llarg de la història social dels pobles, dels d’aquí i dels d’allà, l’anhel i el desig de pau, d’igualitarisme, de llibertat, de tolerància, de respecte vers tota la humanitat i les seves cultures. Són els poders a l’engròs i els grossos qui empenyen la Carta a la deriva. Les polítiques del capital (pre, neo o vell) són les que redacten i necessiten dels Drets Humans com a principi programàtic, com a programa màxim inabastable, utòpic, per tal de fer-nos desviar l’atenció dels Deures Humans que tenen contrets amb les persones, des dels segles dels segles. O des de cinc amb Amèrica llatina, a qui es recorda el deute extern contret, oblidant-nos que qui té un deute etern són les metròpolis europees amb ella.

Un bon cop de timó en la línia de fer complir els inexcusables Deures Humans és el paper reservat a la societat, organitzadament i personal, fent sentir la reclamació de l’aplicació global, per a tothom i a tot arreu, dels Drets i de la reivindicació del cobrament del Deures. Tots els àmbits cívics són una bona plataforma per fer córrer la veu. Actuar localment i solidàriament, pensant globalment. O serà massa tard.

John Lennon (1940-1980), de qui recordem els divuit anys del seu assassinat aquest mes, va posar música a aquest desig: Donem una oportunitat a la pau.