Trist cap de setmana, el primer del mes d’octubre: d’una sola tacada, van tancar tres establiments que, si fossin clubs, serien més que un club, però com que són -eren- negocis, doncs eren tres negocis que eren més que un negoci.

Em refereixo, per ordre d’aparició, a La Llibreria del Barri Bell de Girona, La Fàbrica de Celrà i la cantina de les Mines d’Osor. Ignoro les raons exactes del tancament, excepte de La Llibreria, que se n’ha fet ressò la premsa de Girona (preus de lloguer excessius, probablement estimulats per aquest llarg període de bonança immobiliària que va fer pensar a propietaris i promotors d’habitatges de venda o lloguer que havien trobat la terra de fer pipes). Però sí que sé que es tracta de tres baixades de persiana totalment deplorables. Qualsevol diria que anem tan sobrats de llocs de trobada, de punts on sigui possible reunir-se amb amics, coneguts i saludats i donar marxa a complicitats i projectes, al voltant d’una copa o d’una taula (parada a més amb menges exquisides, i més o menys creatives)…!

La Fàbrica era un lloc espaiós, assolellat, totalment accessible (també per als conductors de cadires de rodes), ple de bones vibracions, arquitectònicament una bella mostra de l’arquitectura industrial del país, i culturalment un lloc privilegiat, a quatre passes de Girona, que havia aixoplugat un munt d’iniciatives interessants.

Ca la Carmeta, l’antiga cantina de les Mines d’Osor, de quan eren una colònia on vivien els miners que treballaven en l’extracció del plom, era un lloc entranyable i tranquil, situat com fent equilibri entre la riera i la carretera d’Osor (més tranquil·la que mai, d’ençà que es va obrir l’Eix Transversal), que havia estat de molt temps cap aquí sempre en mans amigues que n’havien fet un recer a cobert de les injúries del temps, justament.

I de La Llibreria què en podem dir, d’aquest monstre de dos caps?: un establiment amb dues entrades i/o dues sortides, on semblava possible entrar-hi des d’una dimensió i sortir-ne per una altra, com en l’episodi que descriu en un dels seus llibres autobiogràfics en Carlos Castaneda; una fórmula, la de llibreria-bar, no pas nova (no pas per a mi, almenys, que en podria explicar una experiència personal, més antiga, més convulsa i menys reeixida que aquesta, val a dir-ho), però sí molt productiva, i que ho podria haver sigut molt més si en aquest món, i més concretament a la ciutat de Girona, prevalguessin uns criteris altres que els del vil metall, això segur.

Un dia, parlant amb l’avi de Can Mascort, a tocar de la plaça del Vi i de la Casa de la ciutat, dèiem, mig en broma mig seriosament, que determinats establiments no solament no haurien de tenir problemes de subsistència, sinó que haurien d’estar subvencionats per l’Ajuntament mateix, directament, només pel treball de mantenir dempeus aquestes mostres vives de la història de la ciutat. Ara ho tornaria a dir, i no pas en broma, a propòsit de La Llibreria, un lloc on era possible pensar i imaginar alternatives.

En fi: malaventurat!, com dirien els nostres avis…

L’últim, que tanqui el llum. Ens quedarem a les fosques, però estalviarem uns dinerons, això sí. (Tant se val la dita que diu que hi ha estalvis que es mengen les tovalles, gran joc de paraules i gran veritat).

ps: les últimes notícies diuen que Ca la Carmeta continuarà activa si més no com a local per fer-hi/escoltar-hi música en viu, i que La Fàbrica reprendrà l’activitat amb una nova concessió municipal, i amb nova direcció i per tant amb un nou estil, se suposa, és clar. En fi, menys dóna una pedra…

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]