Viatjant, a poc a poc

Sense opressores i democràtiques legalitats. Sense ambigües propostes de quadratures republicanes del cercle monàrquic. Sense més legitimitat que la que neix del poble sobirà mobilitzat. Un 14 d’abril de fa ja prop de noranta anys Francesc Macià va proclamar de manera unilateral la República catalana «a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica». Prop de noranta anys d’història on parlar de legalitats i unilateralitats és -dit molt suaument- un acudit de molt mal gust. Però, educats en la Pedagogia del millón de muertos [Alba Rico], continuem, desmemoriats, enredant i enredant-nos… Em ballàvem pel cap aquestes idees mentre sortia de terres eugenienques, iniciant un dels viatges més surrealistes que recordo, amb destinació Madrid-Atocha.

Surrealista (però no tant)

Celebrar el 14 d’abril, un Divendres Sant!, acompanyant els nets, la Rita, en Martí i la Maria, al Teatre Lope de Vega de Madrid a veure El Rey León, «el musical, de la factoria Disney, que conmueve al mundo», és o no és surrealisme? I si sumeu una tranquil·la mirada en el Museu del Prado a El jardí de les delícies del neerlandès Hieronymus Bosch, més conegut com «el Bosco», assenyalat com un dels precedents del surrealisme en pintura? I així us podria aportar un parell d’exemples més en el compte surrealista del viatge. Cap però de la categoria i rellevància d’El Rey León. Llegeixo que -des del 14 de novembre de 1997 que neix a la ciutat de Nova York- 85 milions d’espectadores d’arreu del món han «sido bombardeados con algunas de las imágenes más bellas y espectaculares que el teatro pueda ofrecer». I jo, molt ignorant en el tema, no us puc afegir gaires comentaris propis del musical que signen Elton John i Tim Rice. Només dir-vos que no em quadra gens ni mica allò de «bombardeados», potser és tracta d’un lapsus linguae USA propi de la cultura de «màxima seguretat nacional» típica de la casa. I per tancar el tema dir-vos també que, segurament per diferents raons, ens va agradar a grans i petits. (I, de veritat, que per tota aquesta publicitat de l’obra no espero els habituals trespercents ni quatrepercents ni tant sols unes tapetes a O’Rincon Galego eugenienc).

Advertia que no tot en el viatge era surrealisme. Cert. Doncs va ser ben real el reencontre amb la poeta de la meva infantesa, Gloria Fuertes, en el centenari del seu naixement al madrileny barri de Lavapiés. Poeta, que no poetessa, dona lesbiana i rebel republicana, surrealista les nits de lluna plena i cantant de nanes a petites, i grans, sempre: així és com jo la veig i l’he vist sempre. I ben real a El libro de Gloria Fuertes, Antologia de poemas y vida, «esto no es un libro, es una mujer»…, que m’ha acompanyat envoltant d’afecte i de memòria la tornada a can Marfà.

I tornem a la normalitat: 1r de Maig

Al procés. A les últimes notícies sobre investigats en casos de corrupció. A la permanent i paral·lela impunitat dels rics i assimilats. A la mala llet per tot plegat. Al somni d’una nova remuntada. A l’insomni de les vigílies dels dies de marxa atlètica. Als debats dels santjordis de cada entitat de la Mancomunitat calculant les roses a vendre per salvar la diada. I, un parell de dies més enllà, a una nova Grândola, Vila Morena que ens torni a carregar les piles fins al 1r de Maig a la plaça del Barco de Santa Eugènia. I, així, seguiríem, seguim… Una normalitat en el meu cas contaminada pel record de les torradetes de santa teresa madrilenyes i dels milers de fotos inútils que he vist fer i que segurament mai veurà ningú en lloc. Cuina d’aprofitament i desaprofitament del patrimoni digital en una surrealista combinació. I anem allà mateix: Sempre ens quedarà Pla de Ter…

[I recordeu: divendres -5 de maig-, a les 8 del vespre, a l’Ateneu Eugenienc, presentació del documental Mon Marquès: el combat de la memòria, de La Guerrilla Comunicacional]