Des de fa ara 15 anys als enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla es produeixen drames humans d’una gran amplitud. Joves africans en la flor de la vida moren a desenes, ofegats al mar o de fam o de set al desert abans d’arribar a les planures marroquines, transformades en autèntics pobles clandestins. Pobles que són com estats, amb les seves lleis, caps, ministres i economia de supervivència. Pobles on tot es comparteix: la vida i la mort. La mort, sobretot, hi és omnipresent; mai éssers humans han desafiat de manera tan voluntària aquesta altra dimensió de la vida. Però què és el que els mena a aquesta situació?

La immensa majoria dels països africans tenen taxes elevades de creixement, d’un 4% a un 6%, però no representen absolutament res per a la majoria de la població a causa de factors diversos: absència de mecanismes de control eficaç del poder pels governats, que sovint acaben per pagar tots sols les conseqüències greus de les crisis econòmiques i les sequeres recurrents; corrupció i bandolerisme institucionals; repressió política i guerres d’interessos de les potències occidentals pel control de les riqueses del continent amb la complicitat dels mateixos africans. L’espectre de la fam que obliga els joves a marxar cap a El Dorado europeu, darrere una oportunitat. Són milers els que romanen amagats al desert i a les muntanyes marroquines i ja ni recorden el dia en què van sortir dels seus països. Desenes de famílies es desperten cada dia amb notícies de la desaparició d’un dels seus en la temptativa de saltar les barreres que separen el paradís de l’infern. En nombrosos casos diuen adéu als seus morts sense haver-ne vist el cos, la qual cosa perpetua fins i tot el dolor de l’absència. Per molts occidentals, aquests morts són només pobres anònims candidats a les fosses comunes enmig del desert o a les platges on el bany està prohibit. Però aquests pobres tenen una identitat. Tenen noms i cognoms i famílies que no deixaran mai de plorar-los ni d’interrogar-se sobre el perquè del seu assassinat. Quin crim han comès? No tenen dret a superar la pobresa, a reivindicar la seva dignitat d’éssers humans?

Són preguntes que ara es planteja la família Mballo de Senegal, el fill de la qual, Abdoulaye, de 22 anys, ha perdut la vida, amb deu companys seus, sota les bales, presumptament, de la gendarmeria marroquina. Aquell dia, Abdoulaye s’havia despertat al matí amb la voluntat d’intentar de nou el pas, ignorant que seria la seva última temptativa. Va trucar a la seva família, a la seva mare a la capçalera del llit del seu pare, malalt de càncer des de fa dos mesos, per demanar-los benediccions i oracions. Els va explicar els riscos que corria però també la seva esperança d’aconseguir-ho. Per al viatge d’Abdoulaye la família havia hagut de vendre una gran part del seu ramat per pagar les despeses i assegurar-li un mínim de supervivència. Tots confiaven en el seu sentit de la responsabilitat, en el seu valor, en la seva intel·ligència.

La notícia de la mort d’Abdoulaye va arribar en el moment que la família estava a punt de posar fi al dejuni. La tarda del 17 d’octubre una trucada des del Marroc al telèfon mòbil del seu germà va anunciar la tragèdia. La informació venia d’un dels supervivents, que havia assistit impotent a l’agonia d’Abdoulaye. Tots dos combatents s’havien retrobat l’un al costat de l’altre, el company amb la cama trencada i Abdoulaye amb una bala mortal al ventre. El company va dir que mai oblidaria la serenitat i el coratge amb què s’havia enfrontat amb la seva fi, lúcid fins al final. Quan la seva mare ens va rebre a la seva habitació va pronunciar aquestes paraules plorant de ràbia: «El meu fill ha mort tot perseguint els seus somnis.» Com Abdoulaye hi ha unes desenes de milers de joves víctimes del seu legítim combat contra la indignitat causada per la pobresa. No són morts anònims, no són suïcides; són herois contra la injustícia i les desigualtats causades per un ordre econòmic internacional fundat sobre l’egoisme i el menyspreu de la vida humana. Cap nació rica pot negar la responsabilitat d’aquests morts, en particular la UE, per les pressions que va exercir sobre el Marroc, un país que no amaga precisament la capacitat de violència de les seves forces de seguretat.

Aliou Diao és veí de Santa Eugènia de Ter
i responsable de l’àrea de Migracions i Desenvolupament
del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament