/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 23 octubre de 2018 | 3a Època | Edició núm. 13.778 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Manifestació a Girona de l'MDT, 1988 FOTO: PERE DURANManifestació a Girona de l'MDT, 1988 FOTO: PERE DURAN
: : Històries > Història de la Girona contemporània :: Narcís Selles | 11·09·2013

:: EXCLUSIVA
Història de l’esquerra independentista a Girona, una aproximació des de l’egohistòria

Narcís Selles |

A la memòria de
Carme Roure i Pere Manera

L’aparició de diversos llibres sobre la història de l’independentisme contemporani als Països Catalans ─Fermí Rubiralta, Roger Buch, Albert Botran, Carles Sastre i altres─, m’ha animat a escriure aquest article per oferir una mirada a un fenomen sociopolític en què vaig participar durant més de deu anys ─1985-1997─ i aportar-hi algunes reflexions crítiques i claus de lectura.

El relat que he confegit, on inevitablement passat i present dialoguen, pren com a fil conductor la meva experiència política personal, però també incorpora dades documentals i informacions subministrades per nombroses fonts orals, convenientment contrastades, a fi de completar determinats aspectes de la narració històrica, i, des d’allò viscut, procura testimoniar esdeveniments, situacions, pràctiques i experiències que van contribuir a la conformació i a la projecció pública del moviment independentista, en especial durant el període esmentat.

En bona part, m’he centrat en Girona i el seu entorn regional, ja que la majoria d’aportacions historiogràfiques no solen dedicar gaire atenció a l’estudi d’aquest àmbit territorial específic. També he volgut deixar constància de les persones que, en major o menor mesura, van prendre part en aquella aventura i van aportar-hi el seu esforç i compromís.

Cal dir que, més enllà de la visió particular i vital que n’ofereixo, tot i que assentada en fets que realment van succeir, fóra necessari elaborar una història amb una major fonamentació empírica i, alhora, més global i més extensa de l’independentisme d’esquerres a les comarques nord-orientals, de manera que abracés tota la constel·lació de grups que van existir i n’estudiés la dinàmica, composició, interrelacions i distribució en el territori. Mentre no es disposi d’aquest estudi, espero que la meva aproximació, parcial en la seva perspectiva i modesta en els seus objectius, tingui certa utilitat per a la gent interessada i que, alhora, serveixi per motivar altres investigadors a emprendre noves i més exhaustives recerques.

Els inicis d’una relació

Viure en català, revista dels GDL

L’enfocament donat a l’article em porta a començar el relat amb la meva integració orgànica a l’esquerra independentista. Una vinculació que es va produir poc després que acabés els estudis de filologia i quan treballava de professor interí de secundària a Tàrrega. Abans havia col·laborat puntualment amb l’Entesa de l’Esquerra Catalana1 i, més enrere, havia tingut contactes amb sectors de la CNT i amb Nacionalistes d’Esquerra (NE), però sense arribar a ingressar en cap de les dues organitzacions. On sí que em vaig afiliar, una vegada incorporat a la vida laboral, va ser a la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya (CSTC)2.

A començaments de l’any 1985, vaig entrar als Grups de Defensa de la Llengua (GDL)3 a partir dels nuclis que hi havia a les terres de Ponent ─Cervera, Tàrrega, Mollerussa i Lleida─ i que coordinava Manel Forcat de l’MDT. Diria que, entre les principals motivacions de l’ingrés, hi havia tant la persistència estatal a residualitzar socialment i fragmentar territorialment la llengua que parlàvem uns quants milions de persones així com el gran decalatge que es donava entre les mesures de promoció del català que impulsava el govern de la Generalitat, amb el suport de gairebé tot l’arc parlamentari, i les necessitats estratègiques i d’ampli abast que, segons les més sòlides aportacions de la sociolingüística, exigia qualsevol procés d’implementació de l’ús públic i no subordinat d’una llengua. Per tant, l’aspiració a una ciutadania plena i no subsidiària en el pla de la llengua i la voluntat d’aplicar al món real els coneixements teòrics que havia anat adquirint en la meva formació intel·lectual, i que entraven en conflicte amb les polítiques institucionals, van propiciar el meu compromís amb els GDL.

D’altra banda, el fet que els Grups basessin les seves anàlisis en postulats i fonamentacions de les ciències socials, allunyades de les tradicionals vindicacions sentimentals i essencialistes, i que alhora relacionessin el fenomen de la llengua en societat amb la lluita de classes4, també foren elements determinants en la meva decisió. Durant els darrers anys a la universitat havia començat a interessar-me per alguns autors marxistes, bàsicament Antonio Gramsci i Raymond Williams, que, lluny dels plantejaments més mecànics i economicistes, atenien la complexitat del món social i dedicaven una gran atenció al terreny de la producció simbòlica i cultural. Anteriorment, m’havia identificat amb el pensament llibertari, però, tot i l’afinitat amb els seus components ètics i l’aspiració utòpica, la poca solidesa analítica i els excessos diguem-ne naturalistes que, cada cop més, trobava en la seva literatura me’n van anar allunyant.

Amb els GDL vaig participar en diverses iniciatives, les unes de caire activista i les altres de caire més analític. Entre les primeres destacaria la campanya adreçada als mitjans escrits de comunicació de Lleida a fi que incorporessin el català com a llengua vehicular, diverses cercaviles festives d’esperit vindicatiu a un seguit de poblacions del litoral gironí o una espectacular acció directa a l’estació de RENFE de Girona, que va comportar nombroses detencions per part de la policia espanyola. Entre les segones, un treball de camp al voltant de les relacions entre llengües en contacte i turistització a la costa empordanesa, l’enquesta que vam impulsar amb els sindicats CCOO, CSC i USTEC sobre els usos i la presència del català a l’ensenyament secundari o la redacció de diversos articles sobre llengua i societat, alguns en col·laboració amb Narcís López o amb Bernat Joan.

Cartell de l’MDT, 1989 AUTOR: MARCEL DALMAU

Una mica més tard vaig decidir incorporar-me a l’MDT5, en part perquè era la força que assumia amb més convenciment els plantejaments crítics dels GDL i perquè alguns dels seus membres ─Carles Castellanos, Josep Inglès o Jordi Solé─ i persones més o menys properes ─Blanca Serra, Antoni Ibàñez o Josepa Huguet─ eren els que dinamitzaven la plataforma sociolingüística. I, alhora, perquè compartia el plantejament de base segons el qual l’alliberament nacional era indestriable de la transformació social. L’esquerra independentista, no sé si per influx de la tradició llibertària, sempre ha tingut clar que l’estat, que els estats, no són neutres ni socialment ni nacionalment, i que la seva estructura i les seves dinàmiques de funcionament expressen unes determinades relacions de poder on s’imbriquen una multiplicitat de factors (econòmics, territorials, simbòlics, culturals, etc.).

A Girona, l’MDT havia nascut a partir d’un petit nucli resistent del PSAN, encapçalat per Joan Daunis, Jaume Juher, Josep M. Martí, Narcís Masmartí, Jordi Miralles i Jordi Puig, que venia dels moviments d’oposició del tardofranquisme6. A aquest grup, aviat s’hi van afegir joves ─Miquel i Jordi Casals, Jordi Tomàs, Quim i Lluís Tell, Benjamí Pons o Jaume Sitjà─ que se sentien disconformes amb les limitacions i els constrenyiments derivats de l’estat autonòmic i que afirmaven desacomplexadament la seva voluntat de viure en un país lliure.

Les intervencions que van començar a donar visibilitat a aquest nou independentisme, així com presència als mitjans de difusió, van ser les concentracions vindicatives al carrer i sobretot les accions públiques contra allò que representava el poder de l’Estat espanyol i la seva estructura de dominació (forces policials i militars, organismes i delegacions oficials, alta burocràcia responsable de les instàncies rectores del sistema, etc.)7. Unes accions de lluita simbòlica que sovint eren objecte d’exagerades reaccions repressives per part dels aparells estatals, les quals, en lloc d’anul·lar la dissidència, esperonaven noves i més nombroses respostes de contestació. Per exemple, el judici contra Quim Tell, membre de l’MDT acusat d’empastifar uns rètols del MOPU que excloïen el català, va congregar centenars de persones davant l’audiència de Girona per mostrar el seu suport al militant independentista i, alhora, el seu encausament judicial va propiciar que es multipliquessin les accions directes de protesta contra una simbologia estatal que continuava assentada en la discriminació. De manera que la defensa política dels represaliats pel seu enfrontament amb l’estat va constituir un dels més actius fronts de lluita d’aquest independentisme emergent. Hi havia una organització específica que s’encarregava d’aquesta defensa, els Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans (CSPC).

A part d’aquestes confrontacions simbòliques, l’independentisme va assolir certa influència en l’ecologisme, l’antimilitarisme, el món estudiantil8 i en alguns entorns contraculturals. I també en fenòmens socials emergents, com ara l’ocupació de locals en desús i habitatges buits del barri vell gironí; l’MDT va ser de les poques organitzacions polítiques que, des del primer moment, va donar-hi suport i alguns dels seus militants, com fou el cas d’Ivan Camaló, van participar-hi activament. Hi van haver polítics del món institucional que llavors blasmaven aquestes accions i que van acabar defensant-les. És sabut que en alguns dels països més avançats socialment d’Europa s’ha regularitzat aquest pràctica mitjançant formes d’interlocució i negociació col·lectiva.

Portada de la revista Revolta, portaveu de l’MDT de la regió de Girona

L’influx de l’esquerra independentista es projectava igualment en certs entorns alternatius que acollien les noves músiques populars i formes de creativitat d’esperit underground. També caldria destacar la importància de determinats espais de sociabilitat en l’extensió de la consciència independentista, com ara els bars Xic, La Salsitxa o l’hamburgueseria Trops, que eren portats per membres o simpatitzants de l’MDT ─Octavi, Xavier Jubert o Miquel Casals, respectivament─. La publicació Revolta era l’òrgan d’expressió del moviment.

En un termini relativament curt de temps, la capacitat de mobilització de l’MDT va experimentar un increment considerable, sobretot entre les capes juvenils9, cosa que possiblement calgui vincular a un factor subjectiu lligat a l’afirmació i a la construcció d’identitats personals i grupals. La radicalitat i contundència de les seves consignes i posicionaments, així com la impulsió de pràctiques d’agitació urbana van afavorir el reconeixement de l’MDT, per determinats sectors de la població, com una mena de referent d’antítesi cap a l’ordre establert. Més com una percepció de rebel·lia, m’atreviria a dir, que d’esperit pròpiament revolucionari, més a prop de la figura de l’heroi romàntic que del subjecte col·lectiu transformador. Però la capacitat mobilitzadora no es corresponia a la realitat interna del moviment polític (on hi havia poca militància compromesa, escassa formació, manca de quadres, predomini de l’espontaneisme, poc arrelament en les lluites socials, desestructuració organitzativa, molt d’activisme extern i gairebé nul debat polític intern…).

Crisi i fraccionament

Al cap d’uns mesos de militar a l’MDT es va produir la divisió del moviment arran de la celebració de la seva II Assemblea Nacional. En síntesi, es van consolidar dos blocs aparentment irreconciliables, l’un hegemonitzat pel PSAN, que era el partit d’adscripció marxista-leninista sobre el qual fins aquell moment s’havia assentat la diversitat politicoideològica de l’MDT, i l’altre de caire més plural i bigarrat, si bé amb Independentistes dels Països Catalans (IPC), d’orientació socialista revolucionària i que també vindicava la tradició anarquista i altres experiències d’aspiració emancipadora, com a força més estructurada i que exercia un paper clar de direcció política. La ruptura en qüestió va afectar directament els GDL10, així com a la resta d’organitzacions sectorials de l’independentisme.

Des de la regió de Girona, on llavors jo estava enquadrat, tant els militants del PSAN com els que érem independents, inclosos els que vam donar suport a la ponència alternativa PIC11, auspiciada bàsicament per IPC, vam elaborar un document en contra del fraccionament, ja que érem conscients tant de la feblesa i les mancances de l’organització unitària com del major afebliment que suposaria el trencament. En resum, pensàvem que, si ja teníem difícil tirar endavant plegats, en part per les dificultats d’un context polític especialment abrupte per al desplegament de l’estratègia independentista, més complicat seria dividits. La nostra idea era que les diferències i desajustaments, que certament existien, s’havien de resoldre dins de l’MDT. En canvi, segons l’entorn d’IPC, això no era possible, ja que, al seu entendre, el PSAN no volia la politització del moviment perquè en tenia una visió instrumentalista i reservava al partit les tasques de direcció política.

Personalment, crec que el vessant politicoorganitzatiu va ser el principal element de contradicció, al voltant del qual s’hi afegien altres problemes, en especial la qüestió de la línia política ─el tema de l’OTAN havia estat un dels més evidents12─, però també qüestions més subjectives. El PSAN va voler mantenir un model organitzatiu, força inspirat en el moviment d’alliberament nacional basc, que no responia a les dinàmiques internes reals de l’MDT. Cal tenir en compte que, en poc temps, s’hi havia incorporat molta gent jove, tant sectors organitzats com persones independents, amb o sense experiència política, i el PSAN, a diferència de la fortalesa i capacitat de les organitzacions estratègiques basques, no disposava ni de la militància ni dels mecanismes interns necessaris per canalitzar aquest impuls i per mantenir-se com a eix polític vertebrador d’un moviment molt actiu, però alhora divers, dispers i contradictori. Per superar aquella situació, hauria calgut una reformulació de les relacions entre els partits preponderants i el moviment unitari, deslliurada de sectarismes i afanys hegemonistes, però ni el PSAN ni IPC no van ser capaços d’avançar en aquesta direcció. D’altra banda, mentre que ETA era una potent i estructurada organització revolucionària d’avantguarda, amb un considerable arrelament social, i, alhora, el principal nucli dirigent del moviment independentista basc, Terra Lliure13 presentava una situació diametralment diferent i, cada vegada més, a causa de la seva feblesa, fruit de les diferents onades repressives, i d’una creixent pèrdua d’autonomia, es va anar convertint en una degradada eina tacticista al servei d’un o altre sector polític.

La concreció de la ruptura a Girona

Cartell de l’MDT, 1988 AUTOR: MARCEL DALMAU

Durant uns mesos, a la regió de Girona, tot i que a nivell nacional ja s’havia produït l’escissió, vam continuar treballant plegats; fins que el PSAN va decidir prescindir dels qui no ens alineàvem amb les tesis del Front Patriòtic recollides en la ponència oficial. Una decisió que va venir imposada des de la seva direcció nacional, i que els seus militants gironins van acabar acatant. Això ens va situar, sense que ho pretenguéssim, en un dels bàndols de la contesa. La immensa majoria, que només militàvem a l’MDT, vam quedar ubicats en aquest costat; mentre que el PSAN va mantenir els seus membres i alguns joves, entre les quals destacaven Jordi Casals i Jordi Ferrer.

Malgrat les dificultats de partida, ja que el PSAN disposava d’una major experiència i alhora conservava la precària infraestructura de l’organització, aviat vam esdevenir hegemònics en el camp independentista a les comarques nord-orientals, manteníem els nuclis més forts ─la Selva, el Gironès i el Pla de l’Estany14─, vam implantar-nos en diverses poblacions del Baix Empordà i devíem multiplicar ben bé per deu ─en el moment més àlgid érem al voltant de cent persones hiperactives, a banda dels simpatitzants que col·laboraven ocasionalment en algunes iniciatives─ la militància en relació al sector vinculat al PSAN, que també tenia presència a Figueres i a diverses poblacions de l’Alt Empordà, on Joan-Josep Pérez era el seu principal responsable. Més tard, s’hi van afegir Pere Puig i Pitu Fàbrega, aquest darrer esdevindria, anys després, regidor a l’Ajuntament figuerenc per una plataforma independent.

En aquells moments, la composició social interna de l’MDT a les comarques de Girona s’ajustava al concepte de classes populars i incloïa un component generacional molt marcat, si bé hi havia joves de setze anys també hi havia algun militant de més de seixanta, però la mitjana d’edat devia estar entre els 25 i 28 anys. En general, eren persones que feia relativament poc que s’havien incorporat a la vida laboral o que estaven en procés de fer-ho. La major part eren assalariats15, però també hi havia alguns autònoms o treballadors per compte propi o bé vinculats a un petit negoci familiar. La presència d’estudiants també era força important, amb presència a l’ensenyament secundari i al Col·legi Universitari de Girona. Majoritàriament, els membres de l’MDT no tenien responsabilitats familiars o, com a molt, en començaven a tenir.

Pel que fa al pla ideològic, la consciència d’ocupar una comuna posició subalterna portava la majoria de la militància a assumir, o a no qüestionar, els plantejaments d’esquerra anticapitalista àmplia en què es fonamentava l’organització, si bé també es donava algun cas d’independentisme purista que tendia a obviar els interessos de classe subjacents a l’opressió nacional, així com algun plantejament més minoritari que contemplava la via independentista com una opció instrumental supeditada a la revolució socialista. Ara bé, la major part dels qui es van acostar o integrar a l’MDT durant els anys vuitanta, sobretot abans de la ruptura, crec que va ser fonamentalment per un motiu similar al que va portar molta gent al PSUC durant els anys seixanta i primers setanta. En efecte, de la mateixa manera que el PSUC era vist com l’organització de l’antifranquisme, la més activa i ben organitzada, l’MDT era percebut com l’organització de l’independentisme, la que afirmava amb més fermesa i sense subterfugis la seva aspiració emancipadora.

A la ciutat de Girona, la Crida a la Solidaritat no va tenir gaire incidència, en part perquè l’ADAC, sota la direcció de Josep M. Barneda, ja exercia un paper civicocultural similar. Joaquim Vilar, Xavier Pla, Miquel Murlà, Lluís Corominas o Quim Gibert van ser alguns dels seus caps visibles em diversos moments de la seva trajectòria. A Figueres, un dels seus principals responsables era Ferran Ymbert, que provenia de BR i de NE.

Cartell de l’MDT, 1988 AUTOR: MARCEL DALMAU

Quant a l’àmbit nacional, i especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, la diversitat ideològica de l’MDT era força més gran i, a diferència de Girona, generava certa conflictivitat. Al costat del sector més cohesionat d’IPC, hi havia múltiples tendències, des de les més revolucionaristes ─com ara sectors que provenien del PCE (Internacional) o de corrents àcrates─ fins a les que responien a actituds i comportaments de diverses tribus urbanes. D’altra banda, alguns dels qui poc abans havien atiat la ruptura amb el PSAN en nom d’un esquerranisme abstracte, aviat van desaparèixer d’escena o bé no van assumir responsabilitats polítiques. La nova situació va fer que es mirés de construir l’MDT més com un partit ─encara que no s’emprava aquest terme pels recels dels militants llibertaris─ que com un moviment, per tal de cohesionar les múltiples forces centrífugues que hi havia en el seu si. Amb aquesta intenció, IPC es va dissoldre en l’MDT.

Represa i desfeta

Els tres anys següents (1987-1990) van ser d’una activitat frenètica i d’una ingent feina política a la regió de Girona. Una part dels militants gairebé només vivíem per a l’organització i, a part de convocar les habituals manifestacions vindicatives (Primer de Maig, Sant Jordi o Onze de Setembre), cada vegada procuràvem ser més presents en les diverses lluites socials, ecologistes, culturals o de gènere que esclataven arreu del territori16, alhora que miràvem d’establir vies de diàleg i formes de col·laboració amb els nuclis locals més actius.

D’esquerra a dreta, Narcís Selles, Carles Bonaventura i Ramon Muñoz en una roda de premsa a Girona de l’MDT, 1990 FOTO: RICARD CAMÓ

Va ser a la capital regional on vam concentrar més esforços per aprofitar el ressò dels mitjans de difusió i on ens vam convertir en una de les principals màquinaries de mobilització i en una eficient eina d’agudització i politització de tota mena de conflictes. En el moment potser més àlgid, la direcció política de l’MDT estava formada per Carles Bonaventura, Rosa Caballero, Miquel Casals, Marcel Dalmau, Benjamí Pons, Carme Roure, Narcís Selles, Jaume Sitjà i Jordi Tomàs. I aviat, s’hi incorporaria el jove Ramon Muñoz17, que posteriorment esdevindria regidor a Salt mitjançant un pacte amb IC. A l’hora, es van anar creant noves i petites assemblees locals a poblacions de l’Alt i el Baix Empordà, La Selva i La Garrotxa18, però sovint el funcionament del grup depenia del voluntarisme d’uns pocs militants, al voltant dels quals s’aplegaven persones afins; això feia que el caràcter dels col·lectius fos extremament estantís. També vam establir lligams amb grups i entitats de la Catalunya del Nord.

L’oposició als Jocs Olímpics i a l’elecció de Banyoles com a subseu olímpica va ser una de les principals línies de treball que va marcar la nostra activitat. L’any 1991, la CUP de Banyoles, encapçalada per Pere Bosch, aconseguiria entrar a l’Ajuntament19.

Pel que fa als partits existents, las majors coincidències es donaven amb l’MCC, comandada per Pep Rodríguez i Andreu Pérez Velasco, i la LCR, amb Eduard Camps i Jordi Deu, que sovint s’afegien a les nostres iniciatives, i nosaltres ens vam incorporar a la lluita antimilitarista per la insubmissió a partir de Mili KK, que bàsicament impulsaven aquests dos partits20. Amb el PSAN, ens trobàvem en algunes mobilitzacions generals. I també hi havia persones d’ERC o del PCC que, a títol individual, s’afegien a propostes sorgides de l’MDT.

En aquest període em vaig integrar, junt a altres militants gironins, al Secretariat Nacional de l’MDT. Una de les meves responsabilitats era tenir cura de l’apartat de publicacions; amb Vicent Conca, filòleg, i Eduard López, historiador i periodista, coordinàvem la revista La Veu de la Terra, després La Veu de l’MDT, portaveu de l’organització, i editàvem una col·lecció d’opuscles polítics. Per un altre costat, Marcel Dalmau, artista i dissenyador, s’encarregava de la propaganda visual; d’ell són alguns dels cartells més emblemàtics del moviment. Mentre que Benjamí Pons va passar a tenir cura de la qüestió econòmica i de la regularització del cens de militants de tot el territori.

Però la dedicació i l’esforç que abocàvem a la pràctica política no donaven els resultats esperats, sinó que aviat es va donar un marcat reflux i patírem un constant degoteig de baixes i abandonaments de militància. I, a partir d’un cert moment, vam considerar que havíem arribat a un cul-de-sac i que el model no funcionava, malgrat mantenir certa capacitat de convocatòria. Per un costat, l’enfrontament amb l’entorn del PSAN, a part d’esgotador, havia portat a extremar les diferències, mentre els uns emfasitzaven el vessant patriòtic els altres remarcàvem el socialista revolucionari, amb la qual cosa s’erosionava un dels principis bàsics de la nostra estratègia, la unitat de la lluita per l’alliberament nacional i la construcció del socialisme. Per l’altre, l’anomenada propaganda armada de TL resultava, en aquelles circumstàncies, més un llast feixuc que no pas un element dinamitzador. I la “clarificació ideològica” que es propugnava des de l’MDT esdevenia sinònim d’un constant aprimament militant. D’altra banda, tant les interferències d’ETA, sobretot la massacre d’Hipercor, com la repressió policial i parapolicial21 i els sovintejats linxaments mediàtics tendien, cada cop més, a encerclar el moviment i a aïllar-lo dels sectors socials a què suposadament ens dirigíem. I, finalment, la refundació d’ERC, amb l’adopció de la vindicació independentista i la incorporació al partit de sectors provinents de TL i Catalunya Lliure22, va aguditzar la residualitat de l’MDT23.

Cartell contra la visita oficial de l’hereu de la monarquia espanyola, 1990 AUTOR: MARCEL DALMAU

També caldria dir que als aspectes esmentats s’hi afegien les tensions derivades de certes diferències entre la militància de la regió de Girona i la de l’entorn barceloní, cosa que cal relacionar amb les distintes bases socioeconòmiques i culturals d’ambdues realitats. A Girona es va establir una direcció força cohesionada, en part a causa d’una composició més homogènia i d’una major estabilitat laboral dels seus membres, que propiciava un tipus de militància més assentada i disciplinada; en canvi a Barcelona la major complexitat social generava una militància més diversificada i informal, influïda per corrents autònoms, ideologismes revolucionaristes diversos i subcultures juvenils que anaven del revival mod a les influències punks, dels emergents skins roigs als seguidors del rock radical basc. Això afavoria que des de sectors de Girona es tendís a veure el nucli barceloní, que alhora havia d’assumir tasques de coordinació nacional, com un embolic polític i organitzatiu, i des de sectors de Barcelona, el nucli gironí com no prou revolucionari i amb rampells cantonalistes24.

Aquest conjunt de factors ens va acabar portant a alguns de nosaltres a considerar la inviabilitat de l’estratègia auspiciada per l’MDT, que cada vegada més veiem reduït a quelcom grupuscular i endogàmic, i sense capacitat per inserir-se en les preocupacions i els interessos de les classes populars. La crisi cada cop més palmària de l’organització i la seva progressiva pèrdua de referencialitat política van propiciar, primer, certa atomització, una reclusió en els espais locals i, després, una tendència a desvincular-se d’un projecte global que es desinflava a passos de gegant25. En aquella situació, Ramon López i Ester Rocabayera de l’MDT, que havien vingut a viure a Girona, l’any 1991 van impulsar una candidatura municipal ─l’AEIU─ amb Alternativa Verda, que llavors portaven Miquel Dídac Piñero i Nani Rocas, per mirar d’afermar el nucli gironí, molt debilitat. Un jove de secundària, Joan Ramon Sanz, que s’havia destacat en les lluites estudiantils, va encapçalar la llista. A Salt, Carles Bonaventura i Ramon Muñoz van promoure una CUP, però cap de les dues iniciatives no va reeixir26. A Vilamacolum, petit municipi de l’Alt Empordà, el PSAN va promoure una candidatura de Catalunya Lliure, com que va ser l’única llista que s’hi va presentar va aconseguir l’alcaldia27.

Portada de la revista Mot d’Obra

L’estat de coses que he esbossat em va portar, junt a altres companys, a deixar la militància a l’MDT; alguns s’integraren a ERC, però d’altres ens en vam mantenir al marge i vam acabar fundant la revista de pensament i crítica Mot d’Obra, editada a Figueres i que dirigia l’escriptor i editor Manuel Costa-Pau, també exmembre de l’MDT i antic responsable de la formació política dels joves del PSUC28. Uns altres noms destacats del col·lectiu eren Enric Pujol, que anys enrere havia estat regidor pel PSUC a Figueres i havia militat a la Crida i a l’MDT, Raimon Fernàndez, provinent de CCOO i la Crida, o el periodista Daniel Bonaventura. La publicació, si bé no deixava de ser propera a l’esquerra independentista, adoptava una posició independent i volgudament antisectària, oberta a sectors del PSAN i Catalunya Lliure, l’MDT, la Crida i la CUP, àdhuc d’ERC, així com a sindicalistes de la COS i de la USTEC, on alguns també militàvem. En les seves pàgines tractàrem temes i lluites de l’època, de l’oposició antiolímpica a la reforma educativa, de la qüestió municipal ─AMEI─ a la dinàmica internacional ─de la guerra d’Irak a “l’enterrament del capitalisme espuri soviètic”─ o el moviment obrer.

Gran ofensiva estatal per avortar la discrepància

Manifestació a Girona per la llibertat dels independentistes empresonats

L’any 92, amb l’operació contra la dissidència olímpica, tot i no estar enquadrats orgànicament ni amb l’MDT ni amb el moviment opositor, vam patir directament la repressió estatal. Un dels membres del nostre grup ─Marcel Dalmau, que feia prop d’un any que havia abandonat la política activa─ i un dels col·laboradors ─Carles Bonaventura, llavors a ERC─ van ser detinguts, torturats i empresonats, al costat d’altres militants independentistes. Les detencions afectaren al voltant de cinquanta persones d’arreu dels Països Catalans ─de Girona a València, de Tarragona a Sant Cugat o de Banyoles a Benicarló─. La revista que editàvem ─Mot d’Obra─ fou requisada per la Guàrdia Civil. Tot plegat va fer que passéssim a impulsar el moviment antirepressiu a Girona mitjançant la creació d’una plataforma àmplia ─l’Assemblea Permanent per la Llibertat dels Independentistes Catalans Detinguts─, amb gent del FAGC, ADAC, IC, ERC, MDT, PSAN, Crida, CCOO, USTEC, POR i altres partits de l’esquerra radical i la col·laboració de persones independents, entre les quals cal destacar el senador Francesc Ferrer o Josep M. Terricabras. Aquest darrer va jugar un paper fonamental tant en la relació amb els presos com en el procés de negociació que s’acabaria establint amb representants de l’Estat espanyol. El principal portaveu de l’assemblea era Xavier Parnau, membre del FAGC i de la USTEC, mentre que Sebastià Salellas, advocat de diversos encausats, tenia cura dels afers legals. Carme Turró, Joan Daunis i Teresa Borín eren tres dels puntals de la plataforma.

L’exagerada i brutal repressió ─calia que fos indiscriminada i violenta per tal d’atemorir tothom i garantir la pau olímpica29─ va indignar molta gent, més enllà dels cercles estrictament independentistes. De manera que la solidaritat es va construir no des de l’afinitat amb l’estratègia d’enfrontament que propugnava l’anomenat independentisme combatiu, sinó en nom dels valors democràtics, la defensa dels drets humans i la denúncia de la tortura, ja que aquesta era l’única opció viable si es pretenia que la resposta antirepressiva sortís de la marginalitat. Aquesta orientació va possibilitar les més grans mobilitzacions que, des dels anys de la transició, s’havien fet mai a Girona.

Personalment, em vaig reintegrar a l’independentisme organitzat, més per reforçar la solidaritat amb els companys represaliats que per convenciment polític, ja que no veia clar el projecte incipient que començaven a impulsar l’MDT i la Crida a la Solidaritat, l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA)30 ─després Assemblea d’Unitat Popular (AUP)─, que bàsicament recollia les restes de projectes fracassats ─recordo que llavors associava aquest projecte amb la imatge d’un pot de formol en què s’abocaven els cadàvers extrets d’altres pots de formol més petits─ i on, a la meva manera de veure, s’aplegaven perspectives difícilment conciliables. Mentre que l’MDT havia continuat assumint a nivell intern l’anomenat eix estratègic i la pertinència de la propaganda armada, els sectors provinents de la Crida i l’MCC n’eren distants, si no contraris, però tampoc no tenien clar per on calia anar més enllà d’una vaga voluntat d’assajar “noves maneres de fer política”, força influïda per modes politicointel·lectuals del moment, com la que va introduir el Partit Radical d’Itàlia. Aquest conflicte latent es va evidenciar arran de l’acció repressiva del 92, que va generar una crisi dins l’Assemblea. Finalment, llimades les arestes, es va crear la Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats Independentistes, de la qual vaig formar part, per representar políticament una part dels detinguts31.

L’exploració de nous camins

Cartell de l’Assemblea de Girona per a la campanya prèvia als judicis, 1995 AUTOR: MARCEL DALMAU

Un cop es va resoldre l’afer del 92, amb l’indult d’arrel política del 95 i la dissolució definitiva de TL32, i una vegada es va assumir des dels entorns de l’MDT que l’AUP no tenia futur com a plataforma unitària, es va aprovar el document Refundació Independentista pel Socialisme, que pretenia aplegar els sectors de l’Assemblea més afins ideològicament i obrir línies de treball i formes de col·laboració amb les forces que constituïen el que anomenàvem esquerra nacional ─ERC, IC, UPV i PSM─. Es tractava d’impulsar un procés que, per un costat, servís per afermar-nos com una força amb capacitat i perspectiva estratègica i que, per l’altre, ens ajudés a sortir de la marginalitat mitjançant acords amb les organitzacions amb què manteníem alguns elements de coincidència o proximitat. L’MDT, ja des d’abans del 92, havia perdut la major part de la seva militància a la regió de Girona. I la posterior i forçosa centralitat de la lluita antirepressiva, arran de les detencions i els empresonaments, havia deixat descoberts els altres flancs d’intervenció social i política.

La nova proposta contemplava el treball dins l’àmbit de l’esquerra nacional com un mecanisme d’autoorganització interna de l’esquerra independentista, i alhora havia de servir per condicionar o influir les polítiques generades des del conjunt del bloc. Encara avui considero que, atesa la situació d’aquells moments, era l’opció més racional i m’atreveixo a dir que constituïa l’única via tàctica que hi havia sobre la taula. El document es va aprovar i es va tirar endavant la primera fase, però no es van assolir els objectius previstos.

La negociació amb les forces de l’esquerra nacional va portar a signar un acord amb l’ERC d’Àngel Colom. Però tant la incomoditat d’alguns cap a l’oportunisme i les ambigüitats de la direcció d’ERC com l’incompliment per part d’aquest partit dels pactes a què havíem arribat, en especial la garantia d’un lloc d’elecció segura en les llistes al Parlament principatí, van generar una divisió entre els qui consideràvem que, malgrat tot, calia tirar endavant el procés i els qui en propugnaven la ruptura, però sense proposar cap alternativa més enllà del resistencialisme, com deu o quinze anys enrere però pitjor, ja que el context havia canviat considerablement i enteníem que calia definir unes noves maneres de fer i d’intervenir políticament. Possiblement, aquesta divergència interna va venir força condicionada per l’estat de debilitat i la situació de desballestament en què es trobava la nostra organització, les quals van propiciar cert entotsolament dels qui en aquells moments portàvem la direcció política i, en conseqüència, una desconnexió amb les bases del moviment, especialment amb els sectors més joves.

Una part considerable dels quadres polítics ─Jaume Soler, Josep M. Cervelló, Carme Porta, Eduard López, Jaume Fernàndez Calvet, Jaume Oliveras, Teresa Aragonès, etc.─ i un sector de la militància que havíem defensat aquesta opció vam incorporar-nos a ERC l’any 1996. La intenció inicial era dur a la pràctica la doble línia de treball aprovada, però la confrontació interna que vivia ERC i la nostra presa de posició a favor del canvi, encapçalat per Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, va portar alguns dels nostres membres més actius a propiciar la dissolució del col·lectiu dins del partit republicà. Al seu entendre, en la situació de conflicte no resultava convenient ni operatiu presentar-se com un corrent intern, ja que generava desconfiança, sinó que calia alinear-se amb el sector més proper, el que representava Puigcercós, per tal de fer avançar globalment i amb més força el partit cap a posicions d’esquerra i trencar els seus lligams amb l’autonomisme. Això, en part, s’acabaria assolint, no sense contradiccions, però la meva manca de sintonia amb la direcció d’ERC a Girona i sobretot amb la seva forma de funcionar ─jo formava part en qualitat de secretari de la mesa permanent del partit a la ciutat33─, així com la renúncia del nostre col·lectiu a articular un nucli d’esquerra independentista, tal com havíem acordat, em va portar a plegar després d’un any i escaig de militància34.

I, a partir d’aquell moment, davant un panorama polític que no em resultava gaire engrescador, vaig decidir centrar els meus esforços en l’àmbit acadèmic, em vaig doctorar en Història de l’Art i em vaig dedicar a la investigació. Una labor que, bàsicament, depenia de mi i que, en aquella circumstància, veia més útil i productiva que no pas la persistència en l’activitat militant. Una de les meves línies de recerca ha estat l’anàlisi i la revisió crítica de determinades tradicions de l’esquerra en l’àmbit artístic i cultural contemporani. D’altra banda, l’experiència política acumulada va propiciar que introduís en els estudis artístics, que llavors tendien a moure’s entre el discurs estètic especulatiu, el formalisme endogàmic o l’enfoc positivista, una perspectiva materialista de caire diguem-ne sociohistòric.

Per acabar, només em resta dir que valoro com a globalment positiva la meva vinculació a l’esquerra independentista, no només perquè va actuar com una avantguarda política que, malgrat les seves limitacions i falles, va ser capaç de remoure l’escena catalana i d’introduir-hi una aspiració emancipadora que ha anat creixent i estenent-se socialment, sinó també perquè entenc que em va enriquir com a persona, especialment en el terreny dels valors col·lectius, i alhora em va donar eines analítiques i conceptuals que no han deixat de resultar-me útils en el treball intel·lectual i en la vida de cada dia.

Narcís Selles Rigat és veí del, filòleg i historiador de l’art
Girona, juliol-agost de 2012

Notes al peu de pàgina [clic aquí sota]
> Notes a «Història de l’esquerra independentista a Girona, una aproximació des de l’egohistòria»

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)