Acabo de veure a la tele la notícia que uns afeccionats del Barça, entre ells el meu bon amic Joan Casellas Maret del planter de Salt, han estat detinguts prop de Roma per portar a la furgoneta un ganivet -molt gran, això sí- que els carabinieri no van voler entendre com una eina per tallar els embotits, pa i pernil que portaven, sinó com un arma.

Qualsevol, fins i tot la persona amb el més baix nivell intel·lectual, hagués pres la determinació de -veient qui eren els portadors de l’arma– requisar-la o, fins i tot si m’apureu, inutilitzar-la. Després desitjar bona sort, o no, al Barça i aquí pau i allà glòria. Però estem parlant d’Itàlia, un país meravellós per la seva història, cultura i ragazas, que és capaç de prohibir vendre alcohol a Roma el dia o un dia abans de la final de la Champions però que cada any a l’estiu envia a la nostra Costa Brava milers i milers de jovenets que omplen la nit lloretenca de vòmits, merda, orina, vidres trencats i restes d’herba i polvos, mai millor dit aquesta paraula.

Què pensarien o dirien les autoritats italianes si la Policia Municipal de Lloret o els Mossos fessin controls als italians que caminen per la vorera i pel sol fet de portar a sobre un petit ganivet, o com diem a casa nostra un sanagrills, o un tallaungles sense més ni més els engarjolessin, els fessin passar dos dies a la presó dormint sobre el terra i sense poder parlar amb ningú? No veieu quin merder es crearia. Fins i tot el cos diplomàtic prendria la paraula per denunciar el fet i despotricar d’Espanya, Catalunya, Lloret i la mare que ho va parir tot.

Quina sort van tenir els italians que tant tu -Joan- com la resta de l’expedició fóssiu gent assenyada, educada i, perquè no dir-ho, amb calers i collons per fer arribar la vostra protesta fins on hagués calgut. Quina sort van tenir els italians que tant tu -Joan- com la resta de l’expedició fóssiu gent de la terra i del Barça. Quina sort van tenir els italians que el Barça guanyés la Champions. Joan i companyia, per a mi, la vostra resposta a la pena imposada en un principi de no poder anar a un estadi italià per un període determinat va ésser com un digne i educat, però amb mala llet, colofó a la vostra curta estada a la capital italiana: A mi mai més m’haureu d’escombrar les petjades a casa vostra. Si senyor!, un 10 ben gros a tota l’expedició i un 10 més gran encara per la temporada que el Barça ha fet.

A veure si aquest club, del que diem i és més que un club, té en compte la vostra gesta, protesta enèrgicament, té un detallet amb vosaltres i en un raconet al costat de la Copa de la Champions i hi col·loca la vostra foto entrant a la garjola i la dels italians cardant merder per Lloret.

Però no us penseu que sou vosaltres els únics que heu estat empresonats, seguint al Barça. Tanco els ulls i em trasllado a l’any 1979. Objectiu: Basilea 1979.

Objectiu: Basilea 1979

Llavors jo tenia 38 anys (ara en tinc trenta més). Vam sortir cinc culés a bord d’un R12 familiar camí de Suïssa. Luciano Pineda, pare de l’actual alcaldessa de Salt; el seu soci, Nino; Pep Rovira, trompeta de La Caravana; el meu germà, Albert Arnau; i jo. Si a tot això hi sumeu el pes de la trompeta d’en Pep, el pernil que feia la balança penjat al portamaletes, tota mena d’embotit, dues caixes de cava, una de vi i molta fruita… us podeu imaginar l’efecte que feia el cotxe que quasi gratava el terra.

En parar a l’Autoroute francesa per fer un mos, amb el pernil penjat d’un arbre i un bon amanit de ceba i tomata, bitxo i una dotzena d’anxoves de l’Escala sobre una taula de la zona de pícnic, els xaves s’acostaven i ens deien que tot allò que portàvem no ens ho deixarien entrar a Suïssa. Ho provarem, deia en Pep, i tot xino-xano vam arribar a Molhouse i la frontera amb Suïssa. Eren altes hores de la nit, o de la matinada, i mentre un de nosaltres anava a pagar la carta verda, un gendarme donava voltes al nostre cotxe. Ara ens ho cardaran tot, pensàvem, però únicament i sense fer obrir el portaequipatges va preguntar:

– Cerdo?
– No, no te’l cardaràs pas tot, fa fer en Pep.
– Vino?
– No, no te’l beuràs pas tot, repetia en Pep.
– Okey. Good look.

Vam continuar cap a Basilea pensant per un moment que si el vi, licor i cava que portàvem i s’havia salvat, s’hagués vessat per terra, de ben segur que el Rin hagués crescut al menys un pam. De la nostra estada a la ciutat Suïssa; del que vam sofrir fins guanyar el partit; del que vam gaudir per la victorià i el segell de gent assenyada, educada i alegre que vam deixar tots els culés, no en parlaré ja que de sobres és conegut arreu del món del futbol.

Retornant a Girona, i en sortir de Suïssa i ja dins de França, ens van informar que a uns trenta kilòmetres en direcció a l’autoroute hi havia una estació de servei que obria a les set del matí. Hi vam arribar, si no recordo malament, cap a quarts de set i en veure llum dintre l’oficina vam trucar a la porta. Es va mig obrir una cortina però no va sortir ningú, si bé ens adonàvem que des de dintre ens vigilaven. Per passar l’estona vam donar un vol pels voltants de la benzinera i fins i tot vam arreplegar un tall de tub de goma d’un piló de deixalles que hi havia per fer d’amortidor entre dues caixes plenes, ara, d’ampolles buides.

Com si haguéssim premut el botó d’una alarma, vam començar a sentir el soroll d’una sirena. No era l’alarma de la benzinera, no, era la dels dos cotxes dels gendarmes que en un tres i no res ens van envoltar i detenir sense dir ni paraula. Es va formar la caravana cap a la comissaria. Davant, un furgó Renault d’aquells de film de la segona guerra mundial carregat amb pics, pales, en Nino i en Pineda. Darrera l’R12 amb la resta de l’expedició i tancant la filera un Renault amb dos gendarmes, un de jove i l’altre ja un xic closcat. En Nino i en Pineda, del ram de la paleteria, ben segur que en mig de tantes eines pensaven: Òstia, ahora nos mandan a abrir cimientos. Ens van tenir a la comissaria sense deixar-nos parlar entre nosaltres i fent-nos interrogatoris per separat i amb un flexor cremant-nos les parpelles. Van mig desmuntar el cotxe en busca de què cony sé jo, es volien apropiar del que quedava dels elements, sòlids i líquids, que havíem entrat a Suïssa, ens volien prendre les banderes i records.

Fou un desastre, fins que al cap de quatre o cinc hores, el gendarme vell va entrar, ens va fer firmar un rebut per 12 francs -valor del tall de tub, ha ha ha!- ens ho va tornar tot, ens va acompanyar de nou a la benzinera per comprovar que portàvem el dipòsit buit, va comprovar que carregàvem combustible i saludant-nos militarment tan sols va dir: Allez… allez!.

Vaig pensar que mai més passaria per aquell poble, però passats ja molts anys, i en vista del que van dir en Joan Casellas i companys en sortir als mitjans de comunicació catalans, m’adono que la seva resposta és la única valida…

Pel nostre Barça, ho tornaríem a passar.

A manera de post data: ara em ve a la memòria que no fa molt els Mossos d’Esquadra van fer parar un cotxe on viatjaven uns quants components d’un grup folklòric de bastonaires i els van retenir fins que va arribar la resta de la comitiva. Motiu: al maleter del primer cotxe aturat hi havia els bastons i els Mossos es pensaven que tota aquella munió de pals de fusta es podia considerar armes. Sort dels vestits i propaganda que venia en un segon cotxe. Pels que encara no ho han entès: veure el segon paràgraf d’aquest escrit.

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla