Malgrat que m’acompanyen, ens acompanyen, sempre fidels i generosos, mai l’agenda del meu univers particular havia estat tan plena de Mestres -amb majúscula- com ara. Donant el to al dia grisenc i ploraner, promotor magnífic de tristesa i memòria que vam viure ahir -dimarts- em va arribar la notícia del traspassament de tres educadors: Juan Romero Gárate, mestre durant més de trenta anys a l’Escola Santa Eugènia; Teo Klomberg, el padre Teo, sacerdot holandès educador de la lluita i l’esperança a Nicaragua; i Hugo Chávez, veneçolà fill de mestres i educador popular ell, també, per antonomàsia. El primer no vaig tenir l’oportunitat de conèixer’l però tinc prou en saber que “si alguna cosa caracteritzava la personalitat de Juan Romero era la seva voluntat de ser mestre per sobre de tot“. El padre Teo era un entranyable amic que ens confessava: “Estoy convencido que la fuerza más grande de amor y liberación está en la gente humilde. Por ahí viene la cosa: otro mundo es posible desde abajo”. I d’en Chávez, que voleu que us digui? Res més que constatar una evidència políticament incorrecta aquí: Chávez ha passat a les pàgines il·lustres de la Història d’Amèrica malgrat que l’opinió media(idioti)tzada a casa nostra el continuï tractant de dictador, cabdill o similars.

Diferents formes de dir el mateix

I pensant en Chávez, penso que a tots aquells que orienten els dispositius ideològics de la societat dita de la informació i la comunicació o del coneixement no només els interessa el “no saber” sinó que els interessa, sobretot, que qui sàpiga alguna cosa sigui mentida… Un exemple: la majoria dels grans mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) no estan fent periodisme sinó relats dictats per les grans corporacions capitalistes i els seus escolanets locals: la “pluralitat informativa” es tradueix en diferents formes de dir el mateix… de manera que a l’hora de tractar segons quins temes fer una mentida suficientment creïble sembla ser el paper fonamental del periodisme. Per això és tan important l’educació crítica, alliberadora, feta -en paraules d’un altre Mestre, Paulo Freire, que va morir caminant- pràctica de la llibertat. Per això és tan important la creació i maduració del propi pensament i la capacitat de no acceptar tants eslògans, mites i consignes, mentides i mitges veritats que ens volen vendre com a “veritats científiques”. Per això és tan important valorar la preparació, la feina i la funció social del magisteri en qualsevol de les seves formes.

S’acosta la primavera

La grisor trista d’ahir evoluciona avui -dimecres- cap un cel més net encara ple de timidesa que sembla voler i no poder encara anunciar la propera primavera: llegeixo a la premsa gironina un bon article, Excel·lències universitàries, de tres mestres, aquests afortunadament ben vius i valents, en Xavier, en Món i en Pere, que tornen a parlar críticament i amb claredat d’educació, d’ideologia, de mercat i d’esperança. Torno a pensar en els mestres, torno a recordar les paraules del Poeta (“En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”) i torno a reivindicar l’ofici dels mestres, de tots i totes les mestres d’aquí i d’arreu amb títol i sense, mediàtics i anònims; i mentre espero impacient l’inici de la definitiva primavera, torno a agrair el seu esforç, les seves llavors, la seva herència…

Sebas Parra és veí de la Marfà de Santa Eugènia de Ter