![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Pep Admetlla revisa el seu concepte d’escultures transitables en una exposició a la Galeria Només Art de Girona.
Pep Admetlla és escultor. Convé fer l’advertiment per a aquells que, contemplant les seves peces, creuen trobar-se davant dels somnis, potser sostenibles, d’un arquitecte utòpic. I és escultor, sobretot, perquè l’interessa primerament la forma i la seva manera interna i a vegades recòndita de créixer i construir-se. Des de fa uns quants anys, també, investiga el compromís dels objectes amb l’espai, la participació de cada peça en la creació d’una particular atmosfera, aquesta matèria evanescent feta de llum i de memòria. Per això concep la seva obra com si fossin maquetes de llocs possibles, transitables, acollidors però alhora insòlits. Fins al 26 de maig recull una mostra del seu treball, inclosos escultures i dibuixos preparatoris, a la Galeria Només Art de Girona.
Agafo el meu Eupalinos només per comprovar que té més salut que no em pensava, comparat amb la definitiva atròfia a què ha sotmès el seu Pep Admetlla, amb subratllats de tintes de tots colors, fulls mutilats, taques de suor, pàgines extenuades de tantes anotacions, dibuixos i signes d’exclamació. Al meu, ara m’adono que amb prou feines hi ha res d’afegit, però hi descobreixo, neguitosament plegat a dins, un full quadriculat de llibreta amb una ombra grogosa de pols a l’extrem que ha estat qui sap els anys exposat a la llum: tampoc no hi ha res escrit, constato amb estupor, com si algun geni malhumorat hagués estès una total absència de mi damunt aquest llibre de Paul Valéry que havia recordat sempre com un aprenentatge inaugural digne de ser consignat. Pep Admetlla, en canvi, hi guarda quasi tota la felicitat a dins, al seu volumet rebregat, que exhibeix com una principal divisa entre el munt de llibres de capçalera que ha deixat gronxant-se a la nervadura de la cúpula invertida que exposa a l’últim racó de Només Art, la sala on planteja fins al 26 de maig la seva concepció de l’escultura com a An-arquitectures.
Eupalinos o l’arquitecte, aquest diàleg socràtic imaginat per Paul Valéry, és juntament amb Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino, una font de plaer i saber inesgotables per aquest artista que ha conegut també la fascinació pels nombres a través de Fibonaci, la geometria diamantina de Luca Pacioli, l’estructura del cos de Vesalio, les presons tenebroses de Piranesi, els ambients cristal·lins de Peter Zumthor o els savis inferns de Dante, i que proclama haver contret uns altres deutes d’intel·ligència amb dos amics com ja no n’hi ha: l’arquitecte i poeta Quim Español i l’escultor Paco Torres Monsó, dels quals ha après, com Fedre d’Eupalinos, que «a força de construir, un mateix es construeix». Però molt abans de sostenir-se sobre aquests pilars fonamentals, quan era tot just un barbamec sense obra ni nom, ja devia tenir alguna intuïció de totes aquestes coses, dels llibres i de les lleialtats, perquè malcarat com era va gosar presentar-se un dia de 1986 a Espais amb una llibreteta coberta d’apunts per anunciar: «He aixecat una ciutat al desert.» Havia estat a Egipte, és clar, però no va ser fins força després del retorn, com li passa sempre que viatja, que se li va manifestar la idea clara de la sorra visitada, en una espècie d’imatge diferida. Aquella va ser la seva primera exposició, un lloc imaginari alçat en el no-res a partir de maquetes que proposaven carrers, seqüències d’edificis, racons inesperats, atmosferes tot just insinuades. «Crec que des d’aquell dia no he deixat de construir la meva ciutat al desert», diu assenyalant les seves maquetes d’ara, espais utòpics metòdicament calculats que Admetlla aprecia per l’oportunitat d’«apuntar-hi atmosferes». «El contenciós que encara té obert l’arquitectura amb si mateixa és l’atmosfera», declara amb convicció, perquè un espai construït no és només un dipòsit d’aire i de llum, sinó també una reverberació d’emocions viscudes, com sap qualsevol que hagi experimentat una d’aquelles associacions fulminants per les quals un s’envola qui sap per què des de la taula d’un cafè d’una ciutat estrangera una tarda de primavera fins a la mitja claror que solia entrar a primera hora del matí a l’habitació d’una casa fa molt de temps abandonada. Construir és un verb que es conjuga amb facilitat; l’arquitectura en canvi només tolera la substantivació, que Admetlla formula en la seva obra amb «geometries complexes que siguin, però, transitables», encara que li agrada disseminar-hi «elements intrusius» com ara els nombres, o els cubs inesperats en un interior, una coqueteria de la matemàtica. Algunes peces, com el Palauet del cel, que aprecia tant, una estructura vigilant al mur, com una gàrgola, o la Lux Machina, un artefacte pensat tot ell per absorbir i desprendre llum des d’escletxes i miralls, abans de transformar-se en projectes realitzables, han estat, diu l’escultor, divertiments: «Però a la meva manera, són divertiments que jo em crec. Quan els faig he de sentir-me com Borromini.» Per a la por, ja té Mozart: quan treballa, tant pot deixar-se acompanyar per Marilyn Manson com per Lluís Llach, però si el moment és d’elevada concentració, és imprescindible el Rèquiem de Mozart, «perquè Déu m’agafi confessat». [El Punt]