El veí eugenienc, i eugenial, Pep Admetlla presenta, a la Galeria Només Art, l’exposició individual dels seus nous treballs en els formats de dibuix sobre paper i maquetes escultòric/arquitectòniques.

L’arquitecte gironí Quim Español presenta, en el catàleg, la darrera producció de l’amic Admetlla:

«Admetlla en el laberint»

Goso dir: Pep Admetlla és un artista. No és una afirmació fàcil en una època en la qual molts artistes han dimitit i molts més són falsos. Pep Admetlla va pel món amb una sensibilitat hiperactiva i reactiva, i tot al seu voltant és susceptible de convertir-se en matèria de la seva voluntat artística. Ara pot ser un vell tractat d’anatomia; després una natura morta del Caravaggio, o un poema de Parmènides, o un dibuix de Lebbeus Woods, o un edifici de Peter Zumthor. Hi ha en els sentits de Pep Admetlla una voracitat de gran omnívor que mira al seu voltant amb gana inesgotable i amb voluntat de transfigurar les coses d’un univers confús, alimentant-se prèviament de les rares meravelles de la invenció humana.

Aquesta actitud és un atribut propi dels artistes, una condició prèvia que pocs tenen el privilegi de posseir. Però no és una condició suficient. L’artista no és només un al·lucinat. És també un artesà industriós i primfilat que domina la matèria que vol transformar, i per això posseeix competència tècnica i una capacitat més difícil: la de l’expertesa en el llenguatge en què vol expressar-se. Pep Admetlla ha cultivat aquest llenguatge; en aquest cas, el de les formes dels volums, dels espais creuats per la llum, de les ombres i els colors. Massa sovint, en el magma del que se’n diu producció artística, aquesta mestria, considerada indispensable i obligatòria en el passat, ha deixat d’existir i s’ha substituït per l’exaltació de les intencions, les idees, els processos: vagueries d’un postromanticisme caduc, tendent encara a la vella mitificació de l’artista, però que amaguen en realitat una anguniosa in-significància; i el resultat és aquesta massa espessa de marejants simulacres artístics. Per això la solidesa de Pep Admetlla té doble mèrit.

Aquesta vegada l’artista ens mostra maquetes i dibuixos. Les maquetes són objectes amb aparença d’edificis deconstruïts, en una línia que va encetar ja fa temps i que jo mateix havia comparat amb les arquitectones de Malevich. Sense ser arquitectures, van més enllà de l’objecte escultòric i, a diferència dels cossos cecs de Malevich, l’espai envoltant es fa espai secret interior penetrant pels intersticis d’uns volums articulats amb una habilitat per a la coherència complexa que pocs escultors han aconseguit. Els dibuixos, tot i ser apunts ràpids sense pretensions, mostren el mestratge de l’autor en el traç, la figura, el color; però, sobretot, són imatges que, malgrat la seva humilitat, tenen una certa dimensió abismal que et porta a rememorar coses entrellucades en algun lloc remot i fosc.

Però hi ha un aspecte que no puc deixar de banda: Admetlla manifesta amb cruesa les dificultats del medi en què els artistes contemporanis han de treballar. Dificultats que no vénen pas, com es diu a vegades, dels dictats del mercat i la falta de llibertat. Al contrari: els artistes viuen el vertigen d’una llibertat sense límits que els fa anar permanentment a la deriva; i encara una altra condició més pèrfida: la realitat s’ha fet tan tova i evident que l’art ja no pot desvelar veritats ocultes, i amb prou feines frega la sensibilitat d’un públic saciat. Els artistes que no es mouen en les arts populars, com el cinema o la moda, malden en un medi advers, i els seus esforços són inútils si pretenen ingènuament colpejar la consciència d’individus de neoprè. Al contrari: com més intenten inquietar, més fàcil és convertir el seu esforç en producte de consum desactivat i flàccid. Els artistes més sòlids saben que el camí no és aquest, encara que no sàpiguen quin és, i per això es mouen com un minotaure picat en un laberint sense fi, o, com possiblement ha pensat Admetlla algun cop, com una criatura extraviada en una presó del Piranesi, més insidiosa perquè no té ni reixes ni portes tancades i, tanmateix, no en pots sortir. Però mentre la recerca de sortides continua, alguns pocs intensifiquen la percepció del món, i s’entrenen, incansables, per ser uns virtuosos del llenguatge expressiu. Tard o d’hora trobaran el secret de convertir la seva obra en substància reveladora. La imminència d’aquesta revelació es pressenteix ja en l’obra de Pep Admetlla.

:: EVA VÀZQUEZ [EL PUNT]
> Una ciutat al desert

EXPO

An-arquitectures [una producció de Només Art]
exposició individual de Pep Admetlla
Galeria Només Art
C. Pou Rodó, 21 de Girona
Tel. 872 080 837
Del 14 d’abril al passat 26 de maig de 2007
Horari: de dimarts a dissabte, de 12 a 14 h i de 17 a 20 h

Pep Admetlla és director de Només Art, veí de Santa Eugènia de Ter i eugenial