Divendres. Torno del vell, atrotinat i entranyable Trueta en autobús. Malgrat que l’Hospital gironí de referència aviat celebrarà els seixanta anyets, sembla que tampoc podrà evitar com la crisi li demora la jubilació. L’autobús és de recorregut curt amb preu de limusina: no exagero, un estudi de Facua ha comparat els preus del bitllet de 39 ciutats de l’estat espanyol i, després de la capital del regne, Girona és la més cara de totes. De la parada de Jaume I cap a Can Ninetes torno a reviure la sensació de ràbia, dolor i solidaritat que em produeix l’espera de les persones a prop dels contenidors de la carretera de Santa Eugènia. La crisi, la puta crisi, se sent dir a la gent normal quan parlen de la gran estafa que ens està cargolant una mica més l’existència. Miro cap a l’altre costat per no veure la broma arquitectònica herència del regidor Pluma que ens va desgraciar definitivament la plaça de la Marfà i a sobre vam haver de pagar religiosament amb l’erari públic. Saludo la gent de la PAH que continuen educant l’esperança i plantant cara a la màfia que veritablement mana a la ciutat i al país, que ha manat els últims 75 anys: és el ple de la PAH de cada divendres. Mentrestant, a la plaça del Vi es celebra un altre ple que m’he perdut pels pèls i per allò que primer és l’obligació i després la devoció. No ho lamento ni ho trobo a faltar: aviat farà ja trenta-cinc anys que volgudament vaig deixar d’assistir als plens com a regidor i no ho lamento ni ho he trobat a faltar. Pujo a l’ascensor de casa i llegeixo els titulars d’un suplement de La Directa d’aquesta setmana: “L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per modelar-la”. Bertol Brecht. Al ple de la plaça del Vi potser ja estan parlant d’art i de diners i del futur de la ciutat, del tema estrella del mes, de l’adquisició del Fons Santos Torroella. El meu assessor en aquests temes em recorda que l’art és un entreteniment. Penso que la gran majoria del personal som uns grans analfabets artístics i polítics i per això ens apassionen els jocs entretinguts com aquest del ple de la plaça del Vi parlant d’art, de diners i del futur de la ciutat. Oblidem que la banca sempre guanya. O gairebé sempre, doncs, entretingudes i desmemoriades, hem oblidat que en algun moment de la nostra història el poble va fer saltar la banca. He connectat l’ordinador, he obert un document i he teclejat “entreteniments” i després d’escriure 432 paraules més aquí estic intentant entretenir-te una mica, fen-te companyia i desitjant-te un bon cap de setmana. I, ja ens coneixem, convidant-te a fer saltar la banca, les banques, a veure si comencem a alliberar-nos de la crisi de veritat d’una puta vegada…