Aquest d’avui, a Girona, és un vespre republicà. Republicà a dues bandes i amb expressions diferents. Cap moviment de masses i pocs repetits als dos actes.

M’he acostat a la ofrena de flors que s’ha fet al carrer de M. Antònia Adroher. Hi havia els propers, els veïns, i els polítics. I algú més, com jo, amb ganes de ser-hi. Només això, ser-hi per esquivar l’oblit i el silenci que la Guerra Civil dels nostres avis o pares va deixar a la gent de la meva generació, fins fa ben poc (massa poc).

Molt bé la iniciativa de penjar el llibre de l’Antònia i en Carmel al web (gràcies!). No és un text lleuger, però es se’ns dubte un relat biogràfic del nostre país, escrit des de la més primera de les primeres persones (dues persones!). Un relat que em va portar, quan el vaig llegir, a sentir una sincera admiració per tots els qui van viure a l’exili sense deixar de creure en la recuperació de les llibertats. És el relat personal d’unes idees que van perdre la guerra però que resten, com diu el títol, en la llavor dels somnis. I jo sóc dels que encara somnio (i dels que encara no he entès mai, com és que en Franco es va haver de morir de vell!).

I després de sentir l’Àliga negra i respirar l’aire de la lluita republicana, era inevitable anar cap a la plaça del Vi on ressonava, de nou, el crit: “Els catalans no tenim rei”. No m’hi he quedat. No m’agrada. No m’agrada que cremin fotos, no m’agrada que no es puguin cremar fotos, no m’agrada que et processin per cremar fotos, no m’agrada que obliguin als periodistes a lliurar les fotos. Demà, ja se’n parlarà, i jo, ja em creuré el que vulgui. Camí de casa, no he vist tanta policia com el patètic dia de la ocupació, però tinc els meus dubtes de si la ocupació de la premsa (furgos i antenes per tot arreu!) ens farà encara més mal. Ai! Girona, Girona… qui va convidar al Rei? [Pocamandra.blogspot.com]