Jaume Rivera i Panella DIBUIX: DAVID PRADAS per a eldimoni [davidpradasruiz.blogspot.com]

Jaume Rivera, tot un valent

Recordem sempre Jaume Rivera [FOTOS: CLIC AQUÍ]

Ha mort Jaume Rivera i Panella (Santa Eugènia de Ter, 10 de setembre de 1955 – Alacant, 29 de maig de 2015), cofundador del periòdic El Dimoni de paper, bomber, solidari, amic i eugenial per moltíssims motius.

Com envejava les seves corbates! Aquelles brodades amb el personatge del Piolindo o la de la llengua vermella dels Rolling eren realment impactants; o les seves gorres de mariner de Kronstadt i els seus elàstics virolats per damunt la camisa (i la seva gavardina, em recorda la Piti Pérez)… de fet, el que envejava amicalment era la seva potent personalitat, que li permetia això i més, la seva valentia i els seus ferms principis. El somriure, la seva principal arma; la ironia, un permanent joc amb les paraules; el fet de saber de tot, un pou sense fons on beure amb ell (fins i tot el bon vi, malgrat que jo el barregés amb aigua per poder rebre l’esbroncada d’un Jaume sibarita, que també ho era).

“No m’agraden els burgesos, no perquè sigui un proletari, sinó perquè sóc un aristòcrata”, engegava l’àcrata Jaume, i tots rèiem feliços, rememorava Rafel Mas… Llicenciat en història, era bomber. Primera destinació, a Sant Feliu de Guíxols, després, a Girona. Li encantava ser bomber. Fruïa de ser membre del cos de bombers. Allò que els nens d’abans volíem ser de grans, en Jaume ho va aconseguir: era feliç amb la seva feina, era un professional, i els que no ho som apreníem d’ell, de les històries que ens explicava, dels consells que ens donava com aquell que imparteix una classe magistral als seus alumnes bocabadats; en Jaume enamorava. Acabo de llegir una piulada on Lluís Muntada li diu a Carme Renedo: “El vaig conèixer somrient i amable entre les flames d’un incendi.”

Els estudis universitaris els va realitzar a Barcelona i allà va participar de l’incipient moviment llibertari, de tornada a Girona –que tant estimava– va participar de la reconstrucció de la CNT i en les primeres candidatures municipals, i al Parlament de Catalunya, per Nacionalistes d’Esquerra; més endavant, es va incorporar a ERC i va passar a ser militant actiu de CCOO. Amb Jordi Vilamitjana –a la dècada dels vuitanta– va crear la publicació 35 hores, que encara és el butlletí del sindicat a les comarques gironines. Els articles de Jaume Rivera són de lectura obligada i més actuals que mai, avui mateix.

FOTO: JAUME RIVERA

El 1981 vàrem crear, des del rovell de l’ou eugenienc que era el carrer Montseny, el primer número [en paper] d’El Dimoni de Santa Eugènia de Ter. Mantenia una columna intitulada “La Caldera d’en Pere Boter”. Les primeres fotos –ja històriques– en blanc i negre de les pedres del Pont del Dimoni, al Cementiri de Santa Eugènia, són d’en Jaume. Allà les vàrem descobrir –ens hi vàrem colar–, amagades però ben endreçades. En Jaume era un tècnic amateur de la fotografia. No ens perdíem cap Festa del Pedal, també era un amateur de la bicicleta… i del Tour de França no se’n perdia cap etapa, coneixia la vida i miracles del pelotón i de tots els Tormalets. Quan em va acollir a casa seva (milions de gràcies!) una temporada, a tocar del veïnat de la Rodona, tot i que s’hi esforçava, no va aconseguir que m’aprengués cap més nom que el de l’Indurain.

Quan la malaltia genètica hereditària va començar a fer acte de presència, en Jaume es va comprar una motoreta de tres rodes. Ja sé que pot sonar poc congruent la frase així redactada, però en Jaume era un valent i no va aturar-se: el 2003 va denunciar públicament i va demanar “la dimissió del cap regional d’ERC”, a qui feia “responsable de la monumental matusseria que significa, avui dia, atrevir-se a obrir un local sense la deguda adaptació” amb barreres arquitectòniques.

El 2004, en Jaume es va casar amb la Chari. La boda més sorollosa que mai ha viscut l’Ajuntament gironí. Els bombers varen ocupar la plaça del Vi. Les sirenes omplien d’alegria el cor del Barri Vell i els nostres, també! Sabíem que en Jaume sumava a la seva germana Esther i als seus incondicionals companys de tour tota la família Inglada Marcos, la família de la seva dona, l’estimable Chari.

Aquest dissabte ens hem congregat (en cos i ànima) amb els nostres parents d’Alacant amics vinguts de tots els Països Catalans: de Santa Eugènia de Ter, Aiguaviva, Girona, València, Elx… en una cerimònia laica, com li hauria agradat a en Jaume –deia la Chari–, amb les flors de la família i del Parc de Bombers de Girona; vàrem escoltar Angie i La vida és bella, ens vàrem abraçar, plorar, petonejar, tocar, parlar, vàrem somriure –imitant-lo–… convocats per l’amistat.

Acabo (perquè no acabaria) amb una frase de Puri Molina: “Ha estat un veritable supervivent, un exemple de lluitador davant aquesta fatídica loteria que la vida atorga. Amb molta dignitat, un exemple, un gran regal la seva amistat.”

Gràcies per tot, amic i germà Jaume (ja veig que rius). Que la terra et sigui lleu!

7

Tinc més informació

• Nom:
• E-mail:
• Comentaris:
• Arxiu

7 respostes a “Jaume Rivera, tot un valent”

1. Antoni Lozano Matas ha dit:

   2 juny 2015 a les 9:41

   En Jaume era una gran persona. Malgrat la seva malaltia, mai no va defallir en el seus ideals. Fins sempre!

   Respon
2. Pilar Jiménez ha dit:

   2 juny 2015 a les 11:50

   Molt bon article, dedicat a una persona molt digna .

   Respon
3. Josep Maria Medir i Torrellas ha dit:

   3 juny 2015 a les 20:47

   “I amb el somriure, la revolta” va cantar Luís Llach. I en Jaume ho va practicar fins al final.

   Respon
4. Albert Quintana ha dit:

   7 juny 2015 a les 21:25

   En Jaume va ser un gran lluitador, amb molta fermesa i el somriure als llavis.
   Em colpia sempre la seva energia i alegria que encomanava.
   Jaume, has fet el teu Tourmalet amb ulls de felicitat!!
   Bon viatge Jaume!
   Gràcies Manel pel teu article.

   Respon
5. Lorenç ha dit:

   28 agost 2015 a les 15:06

   Vaig conèixer en Jaume tot just començant la nostra feina de Bomber i, des de llavors, vàrem compartir moltes hores al parc de bombers de Girona, a focs i sinistres.
   Excel·lent company a la feina i fora, ben aviat va destacar per la seva tasca com a delegat del sindicat defensant aferrissadament els nostres anhels i els nostres drets. No ho va tenir fàcil, les rígides i paranoiques normes i obligacions que s’havia inventat i imposat el llavors Cap de la brigada dels bombers de Girona per tal que tots els bombers li fossin submisos si no volíem patir la seva ira o que fóssim expulsats del cos, va fer que la seva oposició i lluita fos serena però alhora acarnissada en contra de tot el sistema dictatorial muntat pel cap de la brigada.
   Més endavant, aquesta oposició la va pagar molt cara, ja que va patir nombroses represàlies pel Cap de la Brigada de Girona que va fer mans i mànigues per tal fer-li la traveta en tot el que va poder, en particular li talla de soca –arrel les seves lògiques i merescudes aspiracions de promoció dins del cos de bombers.
   En Jaume va ser un elegant lluitador incansable, de diàleg obert, sempre apunt per convèncer i seduir amb la paraula justa.
   Jaume, allà a on siguis, faig un brindis per tu i per la teva manera de fer i ser i, principalment, per la teva entrega i lluita envers els companys a qui defensaves. Allà on siguis una abraçada.

   Respon
6. Rosa ha dit:

   4 setembre 2015 a les 14:31

   Manel, m’has fet plorar amb aquest escrit.
   I he plorat en veure el vídeo de la Chari, gràcies al qual he recordat la mirada neta, sincera i honesta d’en Jaume, indestriable del somriure.
   M’han vingut al cap aquelles xerrades, els tocs. De com ens trobàvem en actes i manis. Als locals d’ERC i de Comissions (uf… i de la CSTC!). De com quedàvem per comentar la jugada. De com ens en fotíem, del mort i de qui el vetlla, i de com me l’escoltava bocabadada. Com m’agradava! Aix… també he recordat, després d’una mani de l’1 de maig, no n’estic prou segura, l’anunci de la malaltia. Però també he recordat aquells ulls espurnejant que em revelaven la joia d’haver refet la seva vida sentimental amb una noia d’Alacant, la Chari.
   Aquell dia jo ja me n’havia anat de Girona. I ell va començar a marxar. Ara, que se n’ha anat per sempre, em maleeixo per no haver-hi estat més present.
   Hòsties.

   Respon
7. Ferran Lorente ha dit:

   8 setembre 2015 a les 10:44

   Hola a tots,

   En Jaume va ser una persona polièdrica i amb multitud de interessos, segurament molts d’aquests hauran estat reflectits en aquest acte, jo ara us voldria parlar d’un Jaume molt proper.
   Tot i que en Jaume i jo ens coneixíem de molts anys, quan realment vam intimar i aprofundir la confiança, va ser ja dins del servei de bombers, treballant i també organitzant el sindicat.
   Fins i tot vam arribar a compartint durant un temps un pis, junt amb en Joan Saguer, a Sant Feliu, lloc on havíem anat a raure fent de bombers. És en aquest pis on va ocórrer una anècdota que penso defineix totalment a la persona i que voldria compartir avui amb vosaltres.

   A SFG ell tenia una gata siamesa, no en recordo el nom (Desdèmona es deia, segons em va recordar un company al finalitzar l’homenatge). Aquesta gata va patir un accident i es va trencar una pota. Ell la va portar al veterinari i la va cuidar amorosament fins que va estar ben curada, la qual cosa no va ser gens fàcil doncs no parava de moure’s. Estem parlant dels primers 80, moment en que la consciència animalista entre nosaltres es pot dir que pràcticament no existia. Quan li vaig comentar que hi havia solucions potser més cruels però més ràpides i barates em va contestar: “Jo sóc un bomber alt i valent, ella és una princesa petita i feble. És per això que n’he de tenir cura”.

   Aquest era en Jaume i romandrà així al nostre record “un bomber valent que protegia als febles”.

   Ferran Lorente i Gironella
   5 de setembre de 2015

   Respon