![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Extracte de l’entrevista amb el obtingut del programa de varietats La Junta de la Cloaka II emès el 31 d’agost del 2003 a la ràdio pirata REM [Ràdio Eugènia Modulada. Dial 66.6]
– … Prou, prou, no continueu per aquest camí que no puc parar de riure.
– Vostè mateix.
– Sisplau, reconduïm el tema? Baltasar, vostè ens explicava que fa molt temps que no viu a de Ter. Com és això?
– Bé, podríem dir que he sigut un emigrant.
– Per què ho podríem dir?
– Perquè ho dic jo. Miri, tot va començar un bon dia que em vaig decidir instal·lar la meva segona residència a la Girona estricta.
– I la primera?
– Era el món sencer.
– Carai!
– Pse.
– I ara, per què ha tornat?
– Me n’he cansat. A més, la gota freda que ha fet vessar el got ha sigut l’ambició desmesurada d’un ajuntament per plantar arbres al nucli urbà. Què vol que li digui?, a mi em cansa, tanta ombra.
– També hi ha molta plaça dura.
– Molta cara dura. Ara diuen que volen plantar un arbre a la pujada del Pont de Pedra. Temo que acabarà tapant el fantàstic carrer Albereda. Sisplau, això ja és el rien ne va plus.
– Que no és ecologista, vostè? Avui dia tothom ho és. Jo mateix abans era un grafitaire que pintava amb aerosols d’aquests que rebenten la capa d’ozó en un plis-plas i ara, en canvi, en faig servir de light.
– La seva vida no m’interessa; a més, em sembla que l’entrevistat sóc jo, o no?
– En això si que li he de donar la raó.
– A mi m’agrada el fanal que l’Ajuntament de Girona ha plantat al davant del consistori. És trempat, potent, i de llauna, i projecta una llum magnífica i enlluernadora.
– És que el nostre ajuntament…
– Nostre?
– Sí, Santa Eugènia no en té cap altre.
– Cony! I doncs que heu fet durant tot aquest temps que he estat fora?
– S’ha fet el que s’ha pogut. Abans sempre era Nadal i ara només som uns pagans.
– Això s’ha d’acabar.
– Com?
– Tinc idees.
– Endavant!
– Que ha arribat algú?
– No, vull dir que les expliqui.
– Una i primera: ens hem de regenerar, i dos i segona: hem de tornar als orígens. Ja ho deia aquell cantautor de del franquisme, en Pius Garcia: «Qui no engalza els orígens acaba esllomat.» I amb aquest cripticisme, què volia dir?
– No ho sé, jo no sóc pas el convidat.
– Patètica joventut, no sabeu llegir entre línies. Volia dir que s’ha de tornar a construir el , o sigui, el meu. I per això…
– Però…
– Calli, que m’explico… I per això s’ha de començar per recuperar la pedra número 111 que el clero va fer servir per aixecar el nou temple catòlic. Miri, estic d’acord que s’ha de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar; ara bé, també s’ha de donar a cadascú el que és seu. Vostè no està d’acord amb aquesta premissa capitalista? Cony, siguem conseqüents perquè el clero no està d’hòsties i, si pot, s’ho menja tot; si no fixi’s com està a punt de devorar la llibreria Les Voltes. Que no se n’adona?
– No ho sé, jo sóc de l’antiglobalització, un moviment que esgloba des del subcomandante Marcos fins al pagès d’en Bové i que intenta il·luminar el món amb les prèdiques universalistes d’en Manu Chao.
– Manu què?
– Chao, Chao!
– Que ja se’n va?
– Encara no, perquè he d’enregistrar una entrevista amb un herborigen de
– Pari, pari! Que no ho he deixat clar? No m’interessa la seva vida.
– I doncs, per què em pregunta?
– Sóc el convidat i dic el que em dóna la gana.
– Sap?, de vegades, vostè sembla una mica burro.
– Sí, però vagi’m al darrere, si té pebrots.
– No, no faré això, sinó que li demanaré que s’acabi d’explicar.
– Informació i turisme.
– Com?
– Informació: un grup de veïns amb empenta ens hem de reunir i confiscar El Punt, després ja el col·lectivitzarem i el convertirem en un bon orgàn reproductor de notícies.
– I el turisme?
– Mentre he viscut, amb calculades intermitències a Girona ho he vist clar: el turisme és el futur. Allà tenen el call i un piló de pedres diversament col·locades que fan servir per enlluernar i transbalsar els turistes perquè, un cop atrapats pel còlic de la bellesa, esquitxin i esquitxin els euros.
– Bé, però…
– Comencem pel trenet. El carrilet ha d’arribar i passejar els turistes per
– Ho veig difícil.
– A veure, no sortia d’aquí el tren d’Olot? O és que els veïns de
– El veig molt reivindicatiu.
– S’ha d’emplenar el
– Molt bé, Baltasar, i ara que ja anem tancant, digui’m què l’hi sembla la nostra emissora?
– Pse.
– És pirata, però digna. Tenim un ordinador i molta música. No parem de baixar i baixar música.
– Pse. Aneu baixant que a mi m’és igual; jo em quedaré a fer un cigarret. Em sembla que a partir d’ara aniré a altres ràdios i programes, com el Sota Mínims, que com a mínim algú l’escolta.
– Bé, acomiadem en Baltasar en un estiu de sol de justícia i que… Molta calor aquest estiu, no?
– Vulgar.
– Una cançó per acabar? Potser Simpathy for the Devil, dels Rolling Stones, li donarà una petita satisfacció?
– Els Rollings me la pendulen.
– Sempre han sigut de la seva corda.
– Jo no en tinc, de corda; tinc altres coses que fins i tot en una emissora de pirates com aquesta farien esgarrifar.
– Deixem-ho córrer.
– Que teniu l’últim de la Pantoja?
– No. No l’hem baixat.
– Bé, miri, amb un silenci em sentiré la mar de gust.
– El silenci és l’antiràdio.
– Què hi farem!
– Res, no hi podem fer res.
– Doncs adéu i tapa’t.
– Adéu?
Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com