Hi va haver un dia que un dia hi havia. Hi va haver una època que, el temps, era gairebé nostre, llavors, semblava que podíem configurar el destí. Alguns ho van fer amb senderi i precisió, uns altres, es van embrancar en extraradis turbulents i, la majoria, vam seguir l’implacable riu de la vida construïda. Així, corríem, d’aquesta manera, cadascú buscava un nord en una ciutat que tenia ben delimitats els punts cardinals. No hi ha un lloc més cardinal que Girona -l’important, era el nord contracultural. Talaies i enfonys d’art antic, sever, enigmàtic i, també, empedrat, configuren l’skyline que tant remarca com abdueix la creativitat moderna que, més casual, sorgeix a foguerades, així, el solatge creatiu -formal o avantguardista- apareix en una ciutat que ha esdevingut més un bell contenidor que no pas un territori productor i creador de bellesa. Imaginàvem. Els joves s’il·lusionaven buscant complicacions en qualsevol raconada. Alguns, van festejar amb l’undreground de la cèntrica Ràdio Salt (1984), dir i fer substancioses bestieses i a aprendre a escriure, uns altres, a treballar als diaris i, també, a entrar en la vida nòmada dels okupes, hi va haver músics com en Joan Cardona i, molts d’altres, que, van endegar una aventura musical de llarg recorregut -bastint un perdurable imaginari. Al cap i a la fi, en la Girona/Salt dels vuitanta/noranta hi havia el ferment artístic d’una nova generació que es volia fer sentir.

Ara, en la música de Joan Cardona i del seu germà Pau -i altres grups de rock-, hi perviu un substrat d’il·lusió, perquè, van donar brillantor a un territori buit de música pròpia -cul de cuc perdut en la teoria de les cordes del rock. Al cap dels anys, veiem homenatges, revisitacions i, sentim, una senzilla i franca nostàlgia pels territoris que ja no tornarem a trepitjar, ens queda, però, el dolor i l’alegria de les absències; l’oratge del record insubornable. Al disc Sederdípia (Salseta discos), hi ha una mica de tot això, és un document viu i extravertit enregistrat a La Mirona (Salt, 21-01-2012) que apunta al que haguéssim pogut ser, en el qual, s’hi senyala un desig de pervivència fonamental: llegat musical que ofereix un so que no està sustentat per cap malenconia, sinó, pel bon fer d’uns músics d’ara que, a l’extraradi de Girona, brinden, sense cortines, per la imaginació, pel rock i tot allò que ens ha emocionat sempre. La música dels germans Cardona, es viva, conté l’empelt d’allò que és real, gairebé físic. És bo i saludable que, d’entre els morts, sorgeixin unes composicions excel·lents i, també, un solitari acord que, inesperadament, ens remet a l’esperit de la música ben feta i, sobretot, a la joie de vivre de la joventut compartida. Hi va haver un dia que un dia hi havia i que, no tornarà a ser.