El meu amor per la música m’ha portat a preguntar-me sovint com deu ser la vida sense ella. Quan intento imaginar-m’ho, se’m fa estrany: la vida se m’apareix buida, insípida. Tot reflexionant, em vaig adonar que hi ha persones que no viuen únicament sense música, sinó pràcticament sense sons. Coses que per a nosaltres, els oients, ens semblen tan simples que ni tan sols hi parem esment, constitueixen veritables tresors que hauríem d’aprendre a apreciar, ja que podem. Estic parlant del cant dels ocells, i del xiulet del vent en acaronar les fulles seques dels arbres. Del soroll que fa el riu en córrer muntanya avall i del cant somort del mar. De la dona que escombra l’eixida, de les passes que sacsegen el carrer. De quan passem la pàgina d’un llibre. D’escoltar les gotes de pluja estavellar-se contra la finestra. Estic parlant del món que coneixem; sense tots aquests sorolls, probablement ens sentiríem ben perduts, aïllats.

> Tot el treball de recerca «Audició i llenguatge» en format pdf

> Audició i llenguatge. L’ensenyament de la parla als nens sords [clic aquí]

Potser per això se’m feia difícil posar-me a la pell d’una persona sorda. Com podia imaginar-m’ho? Era com estar en una habitació insonoritzada del tot. Per descobrir més sobre el seu món silenciós, vaig plantejar-me de fer el treball de recerca relacionat amb la comunitat sorda. Més endavant, vaig adonar-me que estar privat de tots els sons no només els aïllava de les escenes poètiques abans enumerades, sinó també d’altres de més serioses: una alarma d’incendi, un crit d’avís d’algú, un cotxe que s’acosta per darrera… Però el moment definitiu, aquell en què em vaig dir «sí, aquest serà el meu treball de recerca», fou quan em van dir que els sords necessitaven un notable suport logopèdic per aprendre a parlar.

Quan neix, un nen es capaç d’aprendre qualsevol llengua. El nostre cervell ens permet desenvolupar la capacitat d’interpretar un llenguatge complex, i el nostre sistema fonador, de pronunciar-lo. Però, acabats de sortir del ventre de la mare, tan sols tenim això: la capacitat; el llenguatge en si encara no l’interpretem. És a mesura de sentir-lo que dins nostre es van creant els lligams necessaris per arribar a deduir el significat de cada paraula, així com l’estructura pròpia de la llengua (les flexions de gènere i nombre, les persones dels verbs, etc.). Paral·lelament, anem assimilant els aspectes suprasegmentals de la parla: entonació, ritme… És per això que, a priori, podem aprendre qualsevol idioma. Però tota aquesta informació ens arriba essencialment per un sentit: el de l’oïda. D’aquesta manera, si ens veiem privats d’aquesta font, no serem capaços de començar a parlar per nosaltres mateixos. De fet, és obvi: com podem imitar, aprendre, una cosa que no hem percebut mai? De la mateixa manera que un nen es mirarà perplex un pinzell que li posin a les mans si mai abans n’ha vist ni sap per a què serveixen, un nen sord serà incapaç de començar a parlar espontàniament perquè no ha pogut adonar-se de com ho fan els altres. Tot i això, encara hi ha una diferència entre aquests dos nens: si al primer li donem un full i, per atzar, ell el toca amb el pinzell que prèviament hem sucat en un pot de pintura, se sorprendrà de la taca apareguda en el blanc del full; en adonar-se que ho ha fet ell mateix amb aquell estri estrany que li han posat a les mans, ho repetirà. Ja ha descobert per a què serveix el pinzell. Per contra, el nen sord podrà produir, per atzar -com ho fan també els oients-, un so, però no se n’adonarà perquè no el sent. D’aquesta manera perd l’oportunitat de començar a parlar per si sol. Això explica per què els nens sords deixen de balbotejar.

No cal dir que aquesta dificultat per aprendre a parlar repercuteix en molts altres camps, tant cognitius com afectius. En primer lloc, el llenguatge és la base sobre la que s’estructura qualsevol tipus de coneixement; d’altra banda, un nen que no es pugui comunicar amb l’entorn no podrà establir relacions afectives amb aquest. Malgrat que aquests són temes també molt interessants, seria impossible estudiar-los en profunditat en un treball de recerca; és per això que tan sols els tractaré de passada, en la mesura que es relacionen en l’aprenentatge de la llengua.

El procés pel qual s’ensenya a parlar a aquests nens sords no només em sembla interessant, sinó admirable: és importantíssim ensenyar-los el llenguatge oral per tal de millorar la seva relació amb l’entorn. Durant anys s’havia considerat que era indispensable sentir la parla per poder reproduir-la; així, s’admetia que aquell que naixia sord, seria, inevitablement, mut. Gràcies als progressos i estudis de figures com Fray Ponce de León o Ann Sullivan, que repassaré en aquest treball, actualment es pot ensenyar a parlar a un nen sord amb força probabilitats d’èxit. Així, s’ha contribuït a fer desaparèixer el mot sordmut, utilitzat abans per definir una persona sorda de naixement i que, per tant, era gairebé segur que no aprendria a parlar mai. Però és important assenyalar que la majoria de sords no se senten identificats amb el terme mut no tan sols perquè, en efecte, poden aprendre a parlar, sinó perquè de fet parlen en la seva llengua: la dels signes.

És aquí on rau una de les qüestions més polèmiques relacionades amb el món de la sordesa. Per a alguns, el llenguatge de signes (LS) no és més que una trava que els allunya encara més d’un món eminentment oient. Per a d’altres, el LS és el seu llenguatge natural i, de la mateixa manera que no podem vetar algú que se sent català per parlar en la seva llengua materna, que és en la que millor pot expressar els seus sentiments i que, a més, l’uneix a tots els altres que la parlen, fóra un error privar el nen sord d’expressar-se en la llengua que més còmoda li resulta, i que el fa formar part d’una comunitat amb trets comuns. A mesura que vagi coneixent més a fons el que ambdues postures impliquen, hi reflexionaré per tal de poder exposar la meva opinió a les conclusions.

Aquest treball s’estructura en dos grans blocs

> Audició i llenguatge. L’ensenyament de la parla als nens sords [clic aquí]

El primer, que engloba la part teòrica, ofereix una visió objectiva de la sordesa en general, en primer lloc, i a continuació dels mètodes utilitzats per ensenyar la parla a les persones sordes al llarg de la història i els emprats en els centres educatius especialitzats que hi ha a Catalunya actualment. Finalment he fet una llista d’associacions que vetllen per a garantir una millora de les condicions de vida de la comunitat sorda.

La segona part del treball es basa en experiències pràctiques. Primerament, exposaré els resultats del seguiment d’un grup d’alumnes de l’escola per a sords La Maçana, emplaçada a Salt. En aquesta, hi he dedicat un total de 20h si tenim el compte el seguiment del treball en grup a la classe de medi social i també el de sessions individuals de logopèdia. En segon lloc, compararé, amb el programa Praat d’anàlisi acústica, un total de deu frases llegides pels quatre nens sords dels quals he fet un seguiment a La Maçana i de quatre nens oients del CEIP Silvestre Santaló, amb la intenció de definir els trets que els diferencien.

Després d’exposar les conclusions generals del treball, inclouré una sèrie d’annexos amb documents que considero rellevants o curiosos.

> Èlia Casals, alumna de l’IES Santa Eugènia, va guanyar el 3r premi a l’edició dels Premis Accés 2008 Batxillerat pel seu treball de recerca Audició i llenguatge. L’ensenyament de la parla als nens sords