Els humans som gent ben curiosa, salvatges, covards i irreflexius. Abans de néixer ja portem a la sang els gèrmens terribles de la por, de l’enveja i del pessimisme, que després convertim en filosofia de la vida. Malgrat tot, la majoria, continuem caminant per la vida, entrant i sortint contínuament de la realitat, de moltes realitats paral·leles i encreuades. Però el nostre sentit de la realitat descansa en el fet que compartim el món amb altres.

Dins d’aquest món el país de la cultura és sens dubte una república, on res no podria funcionar si no és gràcies a la llibertat, però perquè precisament sabem que la llibertat només prospera allà on regeix alguna mena d’ordre, no podem descartar impunement la suma de l’experiència acumulada en la vida de molts homes i verificada per generacions successives.

Caminem, respirem, mengem, caguem, parlem, ens reproduïm, plantem arbres i escrivim. Generalment no ens plantegem gens ni mica l’originalitat i la conveniència de la majoria de les coses que fem habitualment, és com anar en bicicleta: es tracta de pedalar i punt.
Molts altres abans que nosaltres han caminat, respirat, menjat, cagat, parlat, s’han reproduït, han recordat i després ho han oblidat tot. Però mai ens plantegem el perquè a fons, ho fem i punt. Perquè els humans som gent tossuda –i amb una ploma a les mans encara més–, sabem que a fi de comptes no quedarà res de nosaltres i això ens preocupa.
Simplement ens reproduïm perquè en el fons pensem que nosaltres continuarem vivint mentre visquin els nostres fills i els fills dels nostres fills. Caminàvem de puntetes sobre les cendres primigènies i ja ens preocupàvem del rastre que anàvem deixant.

La gent que escriu, tots els que d’alguna manera anem escrivint, hem acabat per inventar-nos un món que no existeix, que no ha existit mai dins dels paràmetres estrictes de la realitat humana, un món que no existeix però que si allargues la mà acabes per abastar. Escriure sempre és parlar d’un mateix i això no ho pot fer ningú per tu, perquè la teva història sempre estarà per escriure. Som en la mateixa mesura allò que escrivim, que llegim i el que al final acabem recordant.

Podríem dir que fonamentalment el món es divideix entre els dominants i els dominats. Els dominants tenen els diners i el poder, els dominats miren hipnotitzats la televisió, i la resta vivim lliures perquè llegim el que altres han escrit i escrivim el que volem que els altres llegeixin. En els llibres hi ha la vida, les nostres vides, i per poc que ens hi fixem ens adonarem que en el fons és la vida la que crea els llibres.

Diuen que l’alegria és contagiosa i la memòria probablement també. Tot sovint recordem clarament allò que ens han explicat i, en canvi, oblidem moltes de les coses que hem viscut. Deia el pensador francès Alain que pensar és dir no i en canvi recordar és dir sí perquè la memòria és clarament un acte de la voluntat. Un pot oblidar per molts motius, però recorda només allò que un dia va decidir recordar. La memòria és selectiva i freqüentment emmalalteix de silenci i de penombra. La memòria necessita de la paraula i de la llum.

Avui som aquí, en aquest racó de Girona, per recordar a un amic, per mantenir encesa la fràgil espelma d’un record. Les persones, igual que els llibres, tenen moltes lectures, tantes com lectors. Som el que som en funció del que els altres creuen que som. Des d’aquesta perspectiva en Josep Paulí fou moltes persones i per tant tindrà el privilegi de ser present en molts records.

Jo el vaig conèixer –o reconèixer– en aquell lluminós onze de setembre de 1976 al Camp de Mart de la Devesa de Girona, lluint amb orgull una samarreta blanca on hi posava: Guanyem la llibertat. Era alt i prim com un jugador de bàsquet, els seus ulls desprenien una mena de llum esmorteïda i portava a la cara l’estigma d’un somriure ingràvid, però inesborrable, aclaparadorament saltenc.

En Josep Paulí i Ribot va tenir, entre altres coses, el coratge d’obrir una llibreria a Salt, que fou durant un temps un oasi de pau, d’art i de cultura, una utopia feliç a l’extraradi de la civilització.

Una utopia és una realitat en potència, una realitat que vol néixer i que vol viure entre nosaltres. En Paulí fou un conreador d’utopies i potser per això a tots els que el vam conèixer no ens va deixar indiferents la notícia de la seva mort.

Deia un autor francès que la vida és com un autobús, quan vas de tornada t’adones que ja n’hi ha molts que han baixat. Jo, que si no vaig de tornada aviat hi aniré, ja començo a sentir unes quantes absències, la d’en Paulí serà –ben segur– una d’elles. Entre altres coses he perdut un dels pocs lectors de les meves barretades al Diari de Girona, un gran lector lúcid i crític, una faceta de la seva personalitat que el caracteritzava.

Aquella passió pels llibres, i la seva preocupació per tot el que el rodejava, el feien un amic proper. Deia el poeta Joan Vinyoli, amb l’exacte sentit del poema, que l’oració és com la pols del blat i com el fum de la masia; ara, en què ell aviat serà pols i fum, valgui aquesta complanta meva com a oració fúnebre en el seu record.

En Josep Paulí viurà per sempre en la nostra memòria, en la gran pàtria acollidora i càlida del passat, entre els seus llibres i les seves cançons. Lluny ja definitivament d’aquesta nostra pàtria quotidiana, on –tal com deia en Roberto Bolaño– fins i tot els assassins tenen una llibreta d’estalvis.

Tretze escultures el recordaran en els carrers de Salt, reflectint les imatges d’un món ignorat, com en aquella història certa dels set cels, set paradisos màgics i encantats, tretze escultures com un oasi blau en un desert estrany.

El seu record anirà vivint a dins d’un mirall i mentrestant nosaltres anirem fent camí però ja sense la seva companyia, tot intentant febrilment trobar la direcció definitiva –tal com cantava en Labordeta– cap a una terra on, a l’aixecar la vista, hi puguem veure un cartell on hi posi Llibertat.

M’heu permès dir aquestes paraules avui aquí i jo he aprofitat l’avinentesa. He tingut la gosadia de citar a l’Émile-Auguste Chartier Alain, a en Jules Renard sense anomenar-lo i algun altre sense voler; a en Joan Vinyoli, en Jaume Sisa, en Roberto Bolaño i ara en José Antonio Labordeta, però no voldria acabar sense citar un poema de Joan Margarit, que resumeix molt més clarament tot això que he volgut dir amb penes i treballs. De Joan Margarit, un dels seus poemes de l’Edat roja:

Al lector

Teves seran les dones que he estimat
i que mai no he perdut, malgrat el vent
cruel dels anys, i teu serà l’enigma
de l’illa del tresor.
Els teus ulls seran els meus per un instant
i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres
la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice
del meu demà, que tu podràs conèixer,
no permetràs que mori i, algun vespre,
em deixaràs ser tu en una altra pluja.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions