Alguna cosa hauràs fet quan el teu home et pica… fins que a partir dels anys 70 del segle passat es va començar a considerar la violència contra la dona com una qüestió exclusivament de l’àmbit familiar, realment hem avançat; tot i que això no significa que la víctima hagi deixat de ser qüestionada o sospitosa, però aquesta ja és una altra qüestió.

Les dones assassinades any rere any a mans de les seves parelles i exparelles sacsegen les consciencies; és el final dramàtic d’un calvari que durant anys ha viscut la víctima i seria injust no recordar que -també- hi ha moltes dones mortes en vida. La realitat, tossuda, s’entesta en demostrar-nos que el que s’ha fet fins ara era necessari, però insuficient. Cal fer una altra passa endavant.

A finals d’aquella dècada dels 70, als Estats Units comencen a sorgir programes d’intervenció amb els homes maltractadors, amb l’objectiu de protegir la víctima promovent un canvi en les conductes i actituds de l’agressor. En aquest tipus de tractaments, els canadencs i els britànics van ser els pioners; actualment, l’Estat espanyol està entre els més avançats en aquest àmbit. Només per posar un exemple, en un treball de la Universitat del País Basc, Enrique Echeburúa, catedràtic i membre de l’Institut Basc de Criminologia i del Consell Assessor del Centre Reina Sofia per a l’Estudi de la Violència, exposa un estudi amb una mostra de 196 maltractadors: el 55% va completar el tractament i el 45% el va abandonar prematurament. Els que no van finalitzar-lo estaven sovint a l’atur i presentaven més símptomes psicopatològics, com ara depressió, ansietat o ira i més pensaments masclistes, que els que el van completar.

Estudis de la Universitat de Montreal (1996) adopten una perspectiva ben realista sobre la qüestió, desprès de revisar 126 estudis avaluatius i comparar les peculiaritats i l’efectivitat dels programes aplicats a la comunitat i en el sistema de justícia, especialment dins de les presons, afirmen que “és evident que molts agressors no reconeixen l’existència del problema i no tenen motivació pel canvi de conducta; per això, sovint és necessari ajudar a la naturalesa”.

Les mesures coercitives no només han demostrat ser insuficients, sinó que en molts casos resulten ser facilitadores de conductes violentes en l’agressor. No hem d’oblidar que moltes de les dones que busquen ajuda assistencial o denuncien la seva parella, han de seguir convivint amb el seu agressor ja que els delictes de violència física o psíquica (molt difícil de demostrar), segons l’article 173 del Codi Penal, estan castigats amb una pena que oscil·la entre 6 mesos i 3 anys de presó. Això vol dir que l’agressor -en general- no entra a la presó, però encara que acabi sent empresonat ho és per un període molt curt de temps i, en un cas com en l’altre, aquest acumula irritabilitat i frustració, i augmenta el risc d’agredir a la parella.

La Secretaria d’Igualtat de la UGT Comarques Gironines pensa que cal un canvi de la llei en aquesta matèria i proposa transformar les cases d’acollida per a les dones maltractades per cases o centres terapèutics tancats per als homes agressors. Tenim molt clar que treballar amb l’agressor és protegir la víctima i, des de la perspectiva de la prevenció i la intervenció, els homes agressors són l’objectiu.

L’ingrés en aquests centres no hauria de dependre de la voluntat de l’home violent, sinó que hauria de ser una mesura judicial alternativa per aquelles persones que no han d’ingressar en un establiment penitenciari i sí tenen una sentència definitiva i ferma de violència de gènere.

Aquest internament hauria d’estar subjecte a l’evolució de l’agressor avaluada per professionals qualificats. Tot i que, els estàndards internacionals de bones pràctiques aconsellen una duració mínima d’entre 15 i 30 sessions i un seguiment de 12-24 mesos.

Que tot recaigui sobre la víctima

Naturalment no es tracta de substituir les penes de presó en el cas dels maltractadors greus, i som conscients de que amb certa tipologia de personalitat no es pot esperar cap resultat, però no és així en general, i això mateix succeeix en la població general amb altres tipus de problemes. Però el que és evident és que no podem esperar eradicar la violència de gènere si només treballem amb la víctima, no podem esperar una societat igualitària si només dediquem els esforços i recursos a les dones i ens limitem a criminalitzar l’home agressor, però no l’ajudem.

En aquests centres s’hauria de treballar la violència física i la psicològica a través de programes individuals i grupals, ja que la teràpia de grup ha demostrat un èxit important pel que fa a la reticència inicial del subjecte a acceptar el seu problema. Ambdues teràpies s’haurien de combinar amb un suport psicofarmacològic per controlar la conducta violenta, en els casos en que fos necessari. Al mateix temps, i només en els casos en què sigui possible, també s’hauria de treballar amb la família.

Ja és moment de deixar de posar el focus d’atenció en la víctima per acabar amb la violència de gènere. Per protegir la víctima, per evitar que hi hagin més, hem de treballar amb l’agressor. I és ingenu esperar que aquest reconegui el seu problema i voluntàriament es sotmeti a teràpia. Tots sabem, i sovint ens omple de perplexitat i indignació la forma en què neguen els seus actes, els minimitzen i es justifiquen culpabilitzant la dona dels seus atacs violents. Subscrivim les paraules dels autors canadencs: “és necessari ajudar a la naturalesa”. Confrontar aquests agressors a la necessitat de generar un canvi en la seva vida i en el seu comportament.

Anna M. Martín FOTO: LA XARXA RÀDIO GIRONA

Ja n’hi ha prou que tot recaigui sobre la víctima! Si algú ha de passar pel mal tràngol de deixar la llar, la família, les amistats… i enfrontar-se a la vergonya i l’estigma social, no és més just que ho faci qui ha provocat la situació de violència, que no qui n’ha estat la víctima?