Un divendres qualsevol del passat mes de juliol, tres amigues eugenienques es reuneixen al basar Lixus per passar la tarda de calor i fer petar la xerrada. Són eugenienques, sí; però també són de fora. La Núria, mestra i membre de l’Associació de Veïns de Santa Eugènia, va venir de Barcelona ara fa trenta anys. La Gabriella és una mestra i mecànica dental argentina que va arribar fa nou mesos des de Tucumán. I la Fadia és secretària i empresària i fa deu anys que va deixar el seu Marroc natal per instal·lar-se en les contrades gironines.

Les tres amigues es van conèixer anant a recollir els nens a l’escola i des de llavors fan trobades com la d’avui molt sovint. Són trobades en les quals es pot sentir la veu de les dones de Santa Eugènia de Ter, dones que possiblement aporten altres riqueses que donen diversitat al barri. Però per sentir aquesta veu, només cal parar una mica l’orella.

Núria: Caram, Fadia! Si que hi tens gent a la botiga! Farà un mes que has obert i no hi paren d’entrar!

La Fadia somriu, orgullosa.

Gabriella: Doncs això és una de les coses que més m’agrada del barri, que et trobes amb la gent. Santa Eugènia encara conserva l’esperit de poble. La gent et veu, et saluda pel carrer i t’ofereix el seu somriure. Al meu país, en canvi trobava a faltar aquesta proximitat amb el veí, suposo que pel fet que allà hi viu moltíssima gent, tanta que t’oblides de les persones. A l’Argentina, ja no era habitual que per exemple els meus fills es trobessin després de classe amb els seus companys d’escola al supermercat o a la plaça. Però a les placetes i parcs del nostre barri encara és viu aquest esperit de poble.

Fadia: A mi també m’agraden molt les places on van les famílies amb els nens i hi xerren. Això no passa gaire al meu país, on només a les ciutats grans ara s’hi comencen a construir parcs. Al Marroc, quan vols visitar una família, vas a casa seva o ells vénen a la teva però aquí pots trobar-te amb les amigues a l’aire lliure i això m’agrada molt.

Núria: És curiós perquè vosaltres trobeu que aquí tenim moltes places i biblioteques però nosaltres aquí ens queixem de tenir-ne poques, en comparació per exemple amb el nord d’Europa, on tenen parcs enormes desaprofitats perquè tenen un clima molt més fred que el nostre.

Santa Eugènia de Ter és un espai divers i pluricultural

I és segurament per aquest apreci als espais oberts, més participatius, que des de fa dos anys l’Associació de Veïns ha recuperat el costum de treure la Festa Major de Santa Eugènia de Ter al carrer. Com recorda la Núria, la festa fins llavors es feia dins al pavelló municipal d’esports. «Si des de fa dos anys, es fa la festa al carrer és precisament per aquesta idea que és un espai de trobada entre els veïns del barri, els nous i els de tota la vida», explica. Amb tot, l’Associació de Veïns es mostra sorpresa per les queixes d’alguns eugeniencs que valoraven més la privadesa que donava el pavelló esportiu i que no veuen amb bons ulls obrir la festa a nous col·lectius. «La realitat del nostre barri és que Santa Eugènia és un espai divers i pluricultural i creiem que la festa havia de ser un reflex d’això», assegura la Núria.

A la Gabriella, per exemple, li agrada molt la Festa Major de Santa Eugènia de Ter, perquè diu que li sorprèn que la celebració es traslladi al carrer i que la gent del barri es reuneixi per sopar i ballar. «Al meu país, les festes són molt diferents. S’assemblen més als carnestoltes de Tenerife», afegeix.

I després d’unes quantes interrupcions perquè la Fadia pugui atendre clients i proveïdors, les amigues, reunides a la seva botiga, recorden com van ser els inicis de viure a Catalunya i perquè van decidir traslladar-s’hi.

Fadia: Doncs jo ja fa deu anys que sóc aquí. Jo vivia al nord del Marroc i estava estudiant de secretària però en casar-me, vaig haver de desplaçar-me fins aquí. Un cop aquí, vaig buscar treball de secretària però per problemes de convalidació de la meva titulació, em va ser impossible trobar-ne. Ara acabo de fer un curs d’auxiliar d’infermeria i estic aquí, amb el nou basar. Estic molt a gust aquí i tothom m’ha tractat molt bé però trobo a faltar casa meva.

Gabriella: Doncs jo fa tant poquet que he vingut que no m’enyoro massa. Estic il·lusionada perquè sento que aquí podré tenir oportunitats que no m’havien aparegut a Argentina. També sóc aquí pels nens, perquè al meu país les escoles s’estan privatitzant i en canvi, aquí encara es poden trobar bones escoles públiques. De fet, estic molt contenta amb el col·legi on van els meus fills. I sabeu què? De Catalunya, m’ha fascinat el fet que l’accés a la cultura sigui molt fàcil; a cada cantonada hi ha biblioteques! En canvi, a Argentina només els llocs més cèntrics tenen aquests equipaments i per tant, costa molt accedir a la literatura i el cinema. Totes aquestes coses em van moure fins aquí.

Núria: I quan estàveu al vostre país, com us pensàveu que era Catalunya?

Fadia: Ui, no sabia massa res d’aquí.

Gabriella: Jo tampoc. Allà tenim una imatge d’Espanya com a un conjunt, una imatge molt folclòrica basada en els gallegos, com els diem als espanyols que van anar a viure a l’Argentina. Fins que no m’ho van explicar altres amics que van venir, tampoc sabia que aquí parlàveu català. I ara la veritat és que estic molt contenta d’haver triat Catalunya per viure, perquè trobo que tenim una mentalitat bastant similar; no crec que hagués encaixat a altres llocs d’Espanya, com Andalusia, per exemple. I en concret aquí a Girona m’hi sento a gust perquè és una ciutat petita i tranquil·la, que puc abastar. És per tot plegat que estudio català i que em vull obrir a la gent d’aquí. No sóc com alguns immigrats -alguns amics meus- que vénen aquí i només es relacionen amb gent del seu mateix orígen. Això no és enriquidor ni contribueix a la integració. Però cal també que els catalans destronin els estereotips que tenen dels nouvinguts.

Veïnes i amigues eugenials

La Fadia és, segons la Gabriella, una dona independent, que ha estat capaç d’obrir el seu basar, un negoci que considera el seu espai propi i on en l’estona que dura l’entrevista no para d’entrar-hi gent. I així ho testimonia el fet que quan entra el seu marit a recollir els dos fills que té amb la Fadia, l’home es queda ben sorprès pel plató que hi ha muntat a la botiga, amb uns improvisats coixins al terra que fan de cadires. Per la Fadia, riallera, el basar és seu i allà hi fa el que vol, sense consultar ningú. I la Gabriella recorda com, en un taller de català on van assistir ambdúes, tothom es va quedar impressionat pel caràcter de la Fadia, que els explicava que si duu mocador i vesteix a l’estil marroquí és perquè vol i no perquè el seu marit li obligui, com se sol pensar en general.

I en canvi, una cosa que va sorprendre aquestes amigues, i en especial la Gabriella, és que la catalana encara pot ser considerada com una societat masclista.

L’argentinoeugenienca explica com li va xocar el fet que aquí les dones, només pel fet de ser dones, encara tinguin moltes dificultats per accedir a llocs de treball de responsabilitat, tenint les mateixes aptituds que un home.

Gabriella: A Argentina, el gènere ja no és un factor de discriminació, i el que marca les diferències socials són per exemple els diners i el prestigi que té una família. Penso que tothom es mereix una oportunitat. Mireu, quan tenia 5 anys, recordo que un dia el meu pare, que treballava en un centre educatiu per a menors que han tingut problemes amb la Justícia, va portar tots els nois a amassar gnoccis (pasta de patata) a casa nostra. Doncs bé, al cap dels anys, es va anar trobant amb alguns d’ells i tots guardaven un record molt especial d’aquella experiència. I en agraïment, alguns d’aquests joves ens van regalar un armari de fusta d’una gran qualitat que ens havien construït ells mateixos als tallers formatius de fusteria. És impressionant el que es pot aconseguir donant una oportunitat als altres.

Núria: Doncs, la veritat és que per a mi és una sort haver tingut la oportunitat de conèixer-vos i tenir unes amigues com vosaltres.