Acabem de celebrar les festes de Nadal i Cap d’Any, dues de les més tradicionals del calendari, si bé de connotacions ben diferenciades, essent la primera d’un caràcter eminentment familiar i religiós -malgrat que ambdós sentiments, actualment, especialment pel que fa al segon, cada vegada es van veient més afeblits- mentrestant la segona segueix amb el seu contingut més lúdic, i fins, en segons quins àmbits i en alguns aspectes, més disbauxat. Sigui com sigui, aquestes tradicionals diades festives s’acaben amb la dels Reis Mags, la festivitat de la il·lusió per excel·lència, a la qual ni el popular tió, ni l’arbre de Nadal, no l’han pogut desbancar -tot i que ho intenten.

També és la diada de la innocència, pel que fa al capteniment dels infants amb relació a tot allò que fa referència als màgics personatges reials i a la seva proverbial generositat. Malgrat això, fins i tot en aquest aspecte, cada vegada més se senten veus partidàries de suprimir aquesta tradició, pel que té, diuen, d’engany envers els més petits, i del consegüent risc trauma en saber la veritat. Aquells que ja som un xic grans, i que en aquesta diada ens deixem portar per la nostra imaginació, transportar-nos a la nostra infantesa, no recordem ni que ens haguéssim sentit enganyats, ni haver patit cap mena de trauma en saber la veritat, abans al contrari, ho recordem amb molta simpatia, com a una de les experiències més boniques de la nostra etapa infantil; això que érem nombrosos els que, en aquells temps, teníem de conformar-nos amb ben poca cosa, donada la migradesa de la majoria d’economies familiars. En aquest punt -fins i tot ens sap greu tan sols de pensar-hi- som del parer que si arribés un dia que els nostres infants perdessin aquesta etapa d’innocència i d’il·lusió, voldria dir que el nostre món estaria tan materialitzat, i tan desil·lusionat, que faria tristor de viure-hi.

Això no treu, però -tot i que pugui semblar un contrasentit- que el que no ens plau massa d’aquest dia siguin els excessos de presents, doncs a més de córrer el risc que els infants deixin de valorar allò que se’ls obsequia, se’ls obre el desig de posseir més i de competir amb el que tenen els demés, la qual cosa, entenem, no és el millor ensenyament de cara al seu futur.

Però bé! aquesta és una altra qüestió que cal tractar amb molta delicadesa, i que és contrària al sentiment que estem tractant, tot i que cada vegada s’hi fa més present.

Lluís Torner i Callicó és veí del Güell-Devesa