Van entrar en vigor les noves mesures per collar la bèstia que tot conductor porta a dins: tots a la garjola! Hi haurà prou garjoles, però? Perquè les estadístiques diuen que corren un munt impressionant de cotxes menats per conductors que no tenen permís, perquè l’han perdut pel sistema de punts o perquè no n’han tingut mai, i uns quants més que ho fan sense assegurança…, fets que deuen voler dir que la gent es passa les amenaces o advertències de la llei per l’engonal…

I tampoc hi ajuden gaire les incongruències de les mateixes lleis: els càstigs desproporcionats -que fan créixer la creença popular que darrera seu només hi ha afany recaptador per part del Monstre de les Galetes vestit de mosso d’esquadra-, que determinades transgressions siguin objecte de càstig i altres igual de greus no, que s’implantin mesures sense consens entre els tècnics i els responsables de trànsit -com la famosa limitació a 80 km/h a tota la rodalia de Barcelona, discutida pel RACC-, les incoherències i el desgavell de tot el sistema de senyalització de carrers i carreteres, que desorienta, desinforma i resulta perillós; les mateixes carreteres, moltes d’elles de traçat i asfaltat deficients…; i la sensació tan irritant que l’Administració només té nassos de ficar-se amb el més dèbil, que és el conductor -un temerari i un inconscient que acaba sempre tenint la culpa de tot-, i que en canvi no en té per molestar els fabricants, collada com està de peus i mans per haver posat ella mateixa en un pedestal, això és, al capdamunt de la piràmide productiva, la indústria automobilística, que és, amb la de la construcció, una de les potes del sistema, un dels motors de la societat: sense elles tot es pararia, i tots plegats arribaríem al col·lapse… I així ens va, a remolc d’aquest xantatge: o ells o el caos.
El conductor és un perill en potència, d’acord, i els cotxes són unes màquines d’una potència descomunal, que aquell ha de saber dominar. A partir d’aquí, benvingudes siguin les mesures destinades a la seguretat del mateix automobilista i de la resta d’usuaris de la via pública. Però que l’administració no s’espolsi les puces de sobre, que alguna responsabilitat deu tenir quan les coses no funcionen correctament. Darrera l’excés de velocitat pot haver-hi un personatge estúpid a qui li agradi córrer pel ximple plaer d’anar al límit, ell i la màquina, sí; però la majoria va de pressa perquè el sistema laboral ens obliga a tots a treure el fetge per la boca, i en la manera de funcionar l’economia bé hi deuen tenir alguna responsabilitat la política i les mesures de política econòmica dels governs, no? Una altra cosa és que se’ls escapi de les mans i no se’n surtin. Si és així, s’ho haurien de fer mirar, però cap govern és procliu a reconèixer la pròpia impotència…, és més fàcil encolomar el mort al poble, que hi té una llarga pràctica, i una capa més o menys gruixuda de pell morta. I qui dia passa, any empeny.

I després hi ha l’altre costat, una altra mena d’infractor: el que està més enllà de la llei, el de la prepotència, l’excés propiciat per la seguretat que dóna saber-se impune, i poder passar-se la llei pel folre de l’armilla pel pur plaer de la transgressió…

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]