FOTO: CLAUDI VALENTÍ

El gironí exposa a Bèziers (Occitània) juntament amb Jordi Isern, a la galeria Espace Riquet, fins al 29 de juny. D’entrada, la pintura de Martoranno sorprèn per la seva senzillesa. Una exposició desafectada, directa i neta d’impostures. A mesura que es contempla, però, es descobreixen traços raspats que revelen la veritat que hi ha al darrere de qualsevol matèria. És consistent i bastida amb uns colors sovint vermellosos i malves. Les textures més vistents, moltes blanquinoses, de seguida mostren petits espais, estrips, que remeten al que està emboscat. Atrauen i provoquen ganes de tocar-les i sentir-les a la punta dels dits. En l’espai desemmarcat hi floten -naveguen?- inquietants quadriculacions, empremtes digitals i explosions nerviüdes, com si hagués copsat l’instant desarmat de la sorgida d’un pensament. D’aquesta manera, la pintura de Martoranno, esdevé un relat que, a poc a poc, es va desfibrant, que, tot i ser concret, és difícil de definir. Presenta una narrativa trencada en ella mateixa i en la qual, la geometria desequilibrada mostra una pulsió ferma i, alhora, condemnada a la feblesa.

La vida d’allò que sembla fixat, plena d’arestes i vèrtexs determinats és el que imaginem a sota la matèria, un món intuït i al que mai no tindrem accés, perquè, estem regulats pels traços del dubte, pels paisatges mentals i físics que contenen la incertesa.

Martoranno aconsegueix situar-nos, gràcies a fils ben entrellaçats, a un món plaent i reconegut -mecànica quàntica que voreja el caos-, però, també ens porta, de la mà de cada quadre -fabulosa suma- fins al caire d’un abisme i, potser, a la fossa comuna de les nostres il·lusions i a imaginar el que no serem capaços ni d’advertir ni tampoc d’observar. La senzillesa de la seva obra permet somiar en recórrer els camins de les veritats ocultes.

Si mai en teniu ocasió, contempleu l’univers Martoranno.