Fa gairebé set anys, escrivia en El Punt i en eldimoni.com una galeria titulada El somriure de Jordi de Juan. Hi deia el següent:

“L’hem trobat a faltar. Ja no surt a la foto i no és just! Al Cèsar el que és del Cèsar i a De Juan, l’AVE enfonsat. A la roda de premsa del soterrament ferri i el traçat del TGV al seu pas per la capital dels quatre rius, una sèquia i mil aqüífers hi faltava ell, entre l’alcaldessa [Pagans] i el subdelegat del govern [Francisco]. Hauria estat un detall bonic que el protocol hagués pensat a convidar-lo o bé que s’hagués deixat una cadira buida per simbolitzar la continuïtat en el projecte que va anunciar en solitari l’únic diputat del PP al Congrés dels diputats que ha tingut la demarcació de Girona (2000-2003, la legislatura de la majoria absoluta i la minoria de drets) en tota la història de la humanitat. Jordi de Juan, un dia, quan era algú a Madrid, va tenir la gran pensada d’amagar per un forat la infraestructura que suporta el pas dels trens i aixopluga pàrquings de pagament i alguns de gratuïts, aprofitant que el Ter i el TGV passen per Girona… Al ministre de Foment [Cascos] d’aquell moment histriònic (sí, el que era marit d’aquesta noia que balla tan i tan bé a Mira quién baila a la tele pública) li va faltar temps per avalar el somriure de De Juan i els polítics locals amb dècades de (sug)gestió, tres quarts del mateix… Ara, cal fer justícia amb el visionari que ha estat capaç de comprometre generacions, pressupostos, desviaments pressupostaris, territori, terminis d’execució i rebatejar el que quedi de Parc Central, a Sant Narcís·Santa Eugènia, com a Smile Park, perquè ningú no oblidi Jordi de Juan i el fart de riure que deu estar cardant-se.” Fi de l’autocitació.

Dues coses a constatar. D’una banda, que abans el forat per escriure aquí era més petit que el d’ara i, d’altra, que podria guanyar-me la vida, amb una inversió petita, com a endevinador: amb un parell de boles de cristall i una televisió de matinada, misteri resolt.

La mentida perfecta -actual i com a exemple- podria resumir-se en el titular que va facilitar el professor d’història de l’art de la UdG [Gerardo Boto] estudiós del conjunt romànic del Mas del Vent de Palamós, a la conferència organitzada pels Amics del Museu d’Art de Girona: “És fals que el claustre és fals“. Rodó. Responent al dictamen tècnic encarregat per la Generalitat. Sense arestes. Perfecte. Però predicible: el Director General de Patrimoni Cultural [Joan Pluma] és un dels polítics locals amb dècades de suggestió a Girona, ideòleg de l’Smile Park, dissenyador de l’entrada sud de la ciutat i responsable de l’imminent enderrocament de la nau Simon, a la carretera de Barcelona, de l’arquitecte que va homenatjar el Museu d’Història de la Ciutat per Fires d’ara fa tres anys, Josep Claret, el del xalet Tarrús. Tots als focs!