En Josep M. Deulofeu i Vilarnau era un tipus singular, vital, difícilment classificable, com es va dir ahir al migdia en un acte emotiu de comiat al Tanatori de Girona, en què no hi van faltar algunes cançons que li agradaven o uns poemes de Quim Español i Joan Margarit, poetes i arquitectes. Perquè en «Deulo», com el coneixia tothom, era arquitecte de professió i home de moltes aficions, des dels seus temps de membre del TEI de Sant Marçal, grup teatral liderat per Pep Cruz, que encara ahir explicava que l’havia anat a veure al teatre la setmana passada a Barcelona aprofitant una visita mèdica.

A l’acte d’ahir, la Carme Renedo, en nom dels amics i de la família, va recordar els diferents «Deulo» que existeixen en tots els qui el vam conèixer. «El tipus divertit, de la broma, el bigotis alt, el mainader, el bon jugador de botifarra, el primmirat professional, de geni viu, el que sempre tenia a punt la guitarra i una cançó, l’home sensible a les contraccions d’aquest nostre país, i… el seguidor i patidor, com tots, del Barça!»

Abans que el càncer el vencés, en «Deulo» havia tingut temps de fer una obra arquitectònica honesta. «Honesta amb el tractament del nou sobre el vell, del respecte del que s’inventa sobre el paisatge i del que són les capacitats dels materials sense emmascaraments», explica l’arquitecte Frederic Cabré, que destaca els habitatges unifamiliars de Montjuïc de Girona, casa Planas-Renedo, o a la Tallada d’Empordà, casa Sagué-Vilavella. Les seves obres d’equipaments públics, els pavellons de Sant Julià i de Palamós, o bé la llar d’avis de Mas Catofa, en col·laboració amb en Manel i Josep Mª Falcó. També amb ells la rehabilitació de Can Ninetes a Santa Eugènia, o els projectes en concursos per la Casa de Cultura, amb Dot Arquitectes, o per a l’antiga fàbrica Can Marfà. Cabré considera que l’arquitectura d’en «Deulo» es projecta en tota la seva magnitud en dues obres ben diferents, l’una que és captiva per la fantasia dels nens, la vela de titelles de la Devesa, i l’altra pel seu paisatge de l’Empordà, l’hotel del Molí del Mig, a Torroella de Montgrí. «En totes dues arriba fins al límit la seva manera de fer, la sensibilitat, el respecte, valor i honestedat, la cura mes estricta pel detall constructiu, competint amb el tracte mes íntim amb l’usuari», afirma Cabré.

Per Jordi Cànoves, arquitecte i cunyat, l’arquitectura d’en «Deulo» sempre ha estat l’arquitectura del detall, de buscar el tot a partir del més petit. «Per ell qualsevol entrega de materials era un repte i on molts altres arquitectes deixen que els industrials que han d’intervenir a l’obra resolguin els petits problemes, ell hi volia dir la seva.»

En «Deulo», explica Cànoves, era un seguidor de la manera de fer d’en Carlo Scarpa, i havia anat a Itàlia moltes vegades a aprendre d’aquest gran mestre. Però de l’arquitectura que n’estava més satisfet era de la que, a més d’estar cuidada fins al mínim detall, servia per fer gaudir la gent. «Penso en el petit guinyol que va dissenyar per al TEI de Sant Marçal, que era un petit envelat fet amb una mínima estructura metàl·lica que s’instal·lava per Fires de Girona. Era una arquitectura feta amb el mínim per fer disfrutar al màxim la mainada, per il·lusionar. Aquesta era la seva millor arquitectura o, com a mínim, de la que ell n’estava més content.»

En Josep M. Deulofeu, tenia 62 anys, estava casat amb la Tete Cànoves, i tenien dos fills, en Roger i la Marina. [El Punt]