Quan vaig iniciar l’ESO a l’Institut Santa Eugènia vaig tenir la sort de topar-me amb un professor que més que professor era amic dels seus alumnes, em va sorprendre totalment: adorava la seva feina, els seus companys i es bolcava molt en els seus alumnes. Vaig tenir-lo com a tutor durant tres anys i, a més a més, era el meu professor de llengua catalana. Recordo aquests últims anys amb molta calidesa, em va animar a entrar a l’e-revista del meu institut i dedicar-me a escriure sobre esdeveniments del centre o del barri de Santa Eugènia.

Des de sempre m’havia agradat el món periodístic, crec que és una feina que aconsegueix que t’apropis als ciutadans i a la teva ciutat, però també m’agradava el dret perquè n’havia sentit a parlar bé. Durant els dos anys que faig formar part d’Els mil i pico, sense adonar-me’n, vaig aconseguir decidir-me i en part em vaig veure influïda per ell però, en el bon sentit. És per aquest motiu que he decidit dedicar-li la primera pàgina del meu treball de recerca [pdf].

En Jordi Vilamitjana era un apassionat de la seva feina com a mestre, li agradava molt que els seus alumnes estiméssim la llengua catalana, ens feia llegir poemes o ens parlava sobre autors catalans importants. A cada classe portava uns quants diaris, el Diari de Girona mai faltava, i ens llegia les notícies més significants i aconseguia que tots els alumnes opinéssim, precisament perquè ell era conscient que els adolescents no tenim l’hàbit de llegir el diari.

Era un professor molt estimat i que estimava tots els seus alumnes perquè per a ell era molt important dins de la seva feina la relació que s’establia entre l’alumnat i el professorat; més d’un cop havia sentit dir de professors que per a ell si no estimaves els alumnes no et podies dedicar a l’ensenyament. Era molt fàcil dialogar amb ell, ens animava a aprovar el curs i ens oferia ajuda quan ens sentíem angoixats… I això feia que els alumnes confiéssim en ell, ens coneixia a tots.

La seva malaltia mai no el va privar de demostrar, a través dels seus articles o publicacions a facebook, l’enyor que ens tenia als seus i ens animava a aprovar el curs.

A part d’ensenyar-me llengua i fer-me apassionar pel món periodístic, em va ensenyar a lluitar pel meu futur i els meus estudis, em va conscienciar de la importància d’estudiar, em va ensenyar a ser més responsable i tenir cura del que m’envoltava. Personalment, el vaig admirar sempre, tenia una paciència exquisida amb tot el que feia, mai no deixava que les situacions el superessin i intentava que entre companys ens estiméssim.

M’hagués agradat molt que hagués vist tan sols la proposta del meu treball de recerca [pdf] perquè, n’estic segura, hagués estat molt orgullós de la meva tria.

Jordi, no et deixo de recordar. Gràcies per ensenyar-me com a última lliçó el fet d’estimar i que t’estimin, gràcies per estimar-me. Gràcies per ensenyar-me a través de la teva vitalitat i fortalesa a estimar la vida. Gràcies per ensenyar-me a estimar la meva ciutat, Girona. Moltes gràcies per aquests anys tan macos!

«Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent!»