Hipercor de Girona (el dia 3 de novembre farà 20 anys) és un absurd permanent. La idea general que transmet aquesta empresa arreu on està implantada és la d’oferir un servei integral en un sol indret. A les botigues del grup s’hi pot comprar des d’un xandall fins a unes cabeces d’all; d’un perfum fins a una bombeta; d’una flassada fins a MP4. Tot això simplement tirant amunt o avall d’un sol edifici amb escales mecàniques o ascensor. Això, al món racional. A Girona, la racionalitat brilla per absència i posa d’evidència la mentalitat d’estiracordetes dels seus governants: Hipercor, sí, perquè només faltaria no disposar dels beneficis que atorga a la ciutat (llocs de treball, impostos, activitats cíviques -des de sardanes a curses-, etc.), però amb tantes traves com sigui possible, perquè els botiguers de tota la vida estiguin contents.

L’absurd va arribar l’any 1998 quan Hipercor va plantejar l’ampliació cap amunt. Joaquim Nadal, llavors alcalde de la ciutat, va atorgar-los permís, però el Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat els va avisar que no era legal. L’Hipercor va fer les obres i va inaugurar l’ampliació el maig de 1999. L’octubre de 1999, la Generalitat en va ordenar l’enderroc. Es va iniciar un plet. El maig de l’any 2000, Hipercor va renunciar al procés judicial i va tancar i desmuntar la planta i va començar a estendre’s per la ciutat llogant locals i instal·lant-se aquí i allà. El que l’Ajuntament de Girona està permetent des de llavors a la carretera Barcelona és de jutjat de guàrdia. En la zona d’Hipercor, les botigues del grup s’estenen a un costat i a un altre del carrer més transitat i dens de la ciutat. Ara mateix, discos, informàtica i parament de la llar són al costat de Palau, mentre que automòbil i llits i roba són al costat de Sant Narcís. Travessar la carretera de Barcelona, trobar el que es necessita o simplement tafanejar és un suplici digne de Tàntal.

Amb la celeritat que caracteritza l’Ajuntament de Girona, sembla que ara es desencallarà el tema de l’ampliació de l’Hipercor, ocupant la plaça Salvador Dalí. L’absurd continua: l’Ajuntament es ven una plaça pública urbanitzada i la permuta per un altre espai. ICV-EUiA ha decidit donar-hi suport, oblidant-se, oblidant, que en altre temps la plaça Dalí i l’Hipercor han estat punt de conflicte de les manifestacions laborals per la manera com l’empresa tracta els drets laborals dels seus empleats. ERC de Catalunya ha acabat abstenint-se per permetre que s’aprovi l’apropiació d’una plaça pública i renunciant d’aquesta manera a una tasca d’oposició d’anys de regidors ben competents i ben compromesos amb la ciutat. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines