L’artista (per dir-ho amb un sol mot) Lluís Mateu, saltenc pels quatre costats si els veïns de Salt no fossin polièdrics, va presentar dijous -6 d’abril (19.30h)- a la Comecros, a tocar del rec Monar, el seu llibre Fesomies. Un paisatge humà. No sé amb seguretat si la primera part del títol recull, en plural, la definició de “fesomia” del diccionari (conjunt de les faccions d’una persona; aspecte exterior d’alguna cosa) o si és una contracció del “fer” i “somiar” tan característic de la plana del pla del Ter i dels Socs.

Ja podria ser ja, que el pare de les llúdrigues s’hagués empescat -com els mustèlids- aquest picada d’ull com a missatge subliminar que dibuixa una singular manera de “fer” del que ha estat i és la trajectòria d’una vila que vol ser ciutat sense deixar de ser poble. Memorable tasca per a un paisatge urbà canviant. Immens regal per a la història gràfica d’aI (d’abans d’Instagram), d’aM (d’abans de les pesades fotos de mòbil) i d’abans del 2.0 i punt.

Portada del núm. 100 de “La Farga. Revista de Salt” IL·LUSTRACIÓ: LLUÍS MATEU

Si Mateu hagués nascut a Salt Lake City, al Comtat de Salt Lake (Estat d’Utah), hauria set redactor gràfic del The Daily Utah Chronicle o del Salt Lake Tribune per a les cròniques de lladres i serenos i hauríem gaudit de les seves il·lustracions preses del natural dels judicis vetats a les càmeres dels fotoperiodistes. Sempre m’han seduït, als informatius encara i a les pel·lícules de tota la vida, aquells dibuixos fets a l’instant, subjectius per nassos, que els mitjans de comunicació difonen com objectius. Apunts, esborranys, urgents, exprés, carbonet, bolígraf, a mà. A cop de mà. A La Farga. Revista de Salt, sense anar més lluny.

La sort ens acompanya. Lluís Mateu ha viscut a La Comarca (regió de la mítica Terra Mitjana), àrea poblada únicament per hòbbits i oblidada completament en tots els afers del reialme -qualsevol semblança amb la vila de Salt és pura coincidència-, respira de la presència eterna del savi avi Sunyer, i atorga protagonisme vital a altres hòbbits que vàrem aprendre a ser el que som en el melic d’una esquizofrènia col·lectiva creadora que mai ens abandona, i per molts anys! Allà hi havia l’artista per deixar-ne constància.

Manel Mesquita vist per l’artista
IL·LUSTRACIÓ: LLUÍS MATEU

Totes les fisonomies (o fisonoseves) que aplega Mateu en el paper -que no enganya- tintat de retrats i mirades de les mirades dels retratats són petites joies d’un temps i d’un país que no tornaran però que es fan imprescindibles per entendre visualment, amb els ulls de l’ànima, qui érem, qui som, qui serem: ho reconec, em reconec. Un paisatge natural, com la mateixa pura vida.