No vull escriure des de la ràbia i la impotència, tot i que en aquests moments se’m fa difícil no caure en aquest parany. No entenc com les coses han acabat així. No entenc quins són els valors que aquest Club (Club de Futbol Parroquial Santa Eugènia) està ensenyant, no entenc com formar part d’aquest Club s’ha convertit en un malson. No ho entenc! Hem estat compromeses amb el Club, hem lluitat a cada partit, hem jugat en inferioritat de condicions, hem aconseguit la segona posició guanyant les líders, hem corregut sota llamps i trons, i vosaltres, i només vosaltres, heu aconseguit que tot això s’esvaeixi. En pocs dies heu desmuntat tot l’esforç i dedicació de dues temporades, la lluita i el compromís, i el que per a mi és més important: la il·lusió. Us heu mostrat prepotents i poc dialogants, i això diu molt de vosaltres com a persones. Amb aquesta actitud heu donat una lliçó del que no vull ser quan “sigui gran”. La humilitat no forma part del vostre codi ètic. Les rialles de la vostra “victòria” no han fet més que reafirmar la meva posició.

Em sap greu que tot acabi així, em sap greu que l’equip es desfaci, em sap greu com ens heu tractat, però amb tot em sento orgullosa del nostre comportament i actitud i de la nostra lluita i compromís. Ara toca refer-se d’aquest cop, aprendre que a la vida hi trobaràs gent de tota mena, disposada a posar-te pals a les rodes.

No tinc cap dubte que ens tornarem a aixecar de nou, amb il·lusió i ganes, i que tornarem a fer allò que tant ens agrada: jugar a futbol.