Catalunya, novembre de 2009. Un (no molt conegut) polític democristià, probablement sota els efectes col·laterals negatius d’una sobredosi de castanyes, panellets i moscatell, llença la proposta d’anomenar El mes del dejú al que ara coneixem per Ramadà. I ho fa argumentant que seria bo, perquè així s’evitaria que determinats col·lectius se sentissin ofesos o coartats per la reivindicació explícita o implícita de la celebració d’una religió a què no pertanyen. El polític té en compte al llençar la seva idea que aquesta celebració té uns efectes cada cop més grans sobre el mercat de treball català donat que afecta els horaris laborals, i que no convé que els treballadors autòctons se sentin discriminats en aquest sentit per una celebració religiosa de gent vinguda de fora. Immediatament (no cal dir-ho) les forces vives de la progressia catalana l’acusen de racista, xenòfob i intolerant. La proposta és (afortunadament!) retirada. Una ximpleria menys que haurem de patir.

Unes poques setmanes abans, el Consell Escolar de Catalunya (CEC), òrgan consultiu del Departament d’Educació, havia llençat una proposta similar: canviar, dins el calendari escolar, el noms de les vacances de Nadal i de Setmana Santa pels noms laics de Festivitats d’Hivern i de Primavera respectivament. Deixant de banda alguna justificació ben estranya (com la de que aquest canvi permetria adequar millor el calendari escolar) la raó més esgrimida pel CEC va ser la mateixa que l’exposada per l’hipotètic polític democristià: no ofendre a persones que pertanyen a altres religions, en aquest cas als immigrants (perdó!, als nouvinguts), fent així que tothom (o gairebé tothom) se senti a gust a Catalunya. Afortunadament de nou, sembla que el conseller Maragall hagi aturat l’aplicació d’aquesta idea.

Aquesta última proposta (la que s’ha donat realment) en certa manera podria arribar a ser considerada com a un exemple del que podem anomenar racisme tolerant. Tot i que aquest concepte pugui semblar a primer cop d’ull un oxímoron, una combinació de dues paraules amb significats que s’exclouen mútuament (com és el cas de foscor brillant), per desgràcia no ho és pas.

Què és el racisme tolerant?

El racisme pot ser definit com l’actitud que afirma que la gent de diferents races difereix en valor, que aquestes diferències poden ser amidades o catalogades jeràrquicament, i que resulten en l’avantatge econòmic, polític i social d’un grup en relació als altres. El racista defensa que el seu grup és el superior i que té dret a subjugar els altres.

Existeix d’altra banda un particular cas de racisme, anomenat racisme invers, en què són les comunitats/races oprimides/tradicionalment discriminades les que odien/intenten discriminar les comunitats/races dominants.

El racista tolerant és en canvi practicat per persones del que podríem anomenar col·lectiu dominant i es caracteritza per diversos trets o comportaments, d’entre els quals en podem destacar els següents: ell/a s’autoqualifica de multiculturalista i s’adorna amb altres paraules belles i democràtiques; ell/a apel·la a la diversitat; ell/a creu ser una millor persona per tolerar a l’altre, ell/a tolera, ell/a és el/la bo/na (aquesta és una manera molt perversa i oculta de disminuir l’altre); ell/a creu en el bon salvatge desproveït de qualsevol maldat, mentre que qualsevol acció d’occident, del blanc, està tacada per se de maldat (per posar només un exemple, abans de la colonització d’Amèrica i d’Àfrica en aquests dos continents no hi havia ni opressió ni esclavatge ni res que s’hi assemblés; tots els mals vénen únicament i exclusiva de l’acció de l’home -no dona- occidental i blanc).

Tornant a la proposta del CEC, ens podem plantejar si aquesta té algun element que frega perillosament el racisme tolerant. La resposta és malauradament afirmativa, perquè (en el fons) amb la proposta es considera a l’altre (a l’immigrat) com un ser inferior, al qual se l’ha de tolerar i protegir. Més concretament, se’l veu com una persona incapaç d’entendre i d’acceptar un fet tan elemental com que determinats períodes de vacances escolars estan lligats a unes tradicions i a una cultura que beu d’una religió que no és la seva, i que és la majoritària en el país on han anat a viure, a treballar i a formar o fer créixer la seva família. Com que s’assumeix que l’immigrat (pobret) no dóna més de si i que tal vegada s’ofendrà, la proposta del CEC amaga la realitat i tots contents.

Però és que a més la proposta no pot pas satisfer a tots els immigrats. Aquesta proposta, amb tota la seva bona intenció, només veu musulmans en els immigrats que arriben a les escoles de Catalunya, i oblida l’important percentatge de persones arribades d’Amèrica Llatina, la major part dels quals són cristians, i amb graus (diguem) de militància religiosa superiors a la de la parròquia local. Per tant, aquestes persones més que sentir-se contentes i respectades per aquesta proposta més aviat molt probablement tendiran a sentir-se desorientades, per no dir menystingudes.

Es pot desprendre del que he afirmat fins ara que els immigrats que van a les escoles catalanes i les seves famílies no tenen problemes? Res més lluny de la realitat

Resoldre els problemes reals

En tot cas, si el que es vol de veritat és vetllar pel benestar dels immigrants, el que cal és millorar els aspectes que afecten de forma real la seva vida quotidiana com a persones. Per exemple, garantir que aquests puguin accedir al sistema d’educació obligatòria en condicions d’igualtat plena respecte la població autòctona, cosa que actualment no passa perquè existeixen escoles-guetto, fet que es pot comprovar fàcilment a Santa Eugènia de Ter. O que tinguin opcions reals d’accedir a la universitat (la proporció d’estudiants immigrats segueix sent molt baixa). O que tinguin possibilitats reals de progressar en el mercat de treball i sortir dels llocs menys qualificats i més inestables en què es troben actualment de forma majoritària (o almenys que els seus descendents tinguin aquestes opcions). O que si professen religions diferents de la majoritària a Catalunya (la versió catòlica del cristianisme) puguin construir en condicions d’igualtat els seus temples, i no com passa ara. Dit d’una altra manera, el que calen són fets i no paraules, com va dir un profund pensador catalano-andalusí d’inicis del segle XXI.

Fent canvis purament estètics com el proposat pel Consell Escolar potser aconseguirem que algunes persones se sentin millor i més tranquil·les moralment, però la vida real dels immigrats no haurà canviat en absolutament res.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG