Dilluns -20 d’agost- a les 7 del matí.

Em desperta el soroll infernal d’una màquina -que no aconsegueixo identificar-, de les moltes que hi ha en aquests moments arrasant els últims camps de blat que quedaven als límits del terme municipal de Girona, al costat de casa, al Sitjar. Avui dia els solars més rendibles són els de ciment i asfalt… El cas és que algú ha decidit que avui, precisament a aquesta hora del dia i en aquest lloc concret, era absolutament imperatiu fer aquella feina, no sé quina… És el progrés que avança, imparable. Encara bo que no m’ha tocat una d’aquelles carraques que tenen permanentment connectat a la marxa enrera un xiulet intermitent d’avís, bip-bip-bip, per advertir de la seva presència els eventuals passavolants i/o badocs, com si aquell seu embalum enorme fos invisible…!; aquell maleït xiulet que sona sempre, sí, tant se val que la màquina treballi en un entorn absolutament solitari, enmig d’un bosc, per exemple: algú de l’administració va dictar una ordre d’obligat compliment, i tothom i tothora l’ha de complir, independentment de les circumstàncies: si passés alguna desgràcia, l’administració se’n podria rentar les mans, perquè ja hauria fet la seva feina: protegir els ciutadans, avisant-los del perill. Pot ser que amb aquesta mesura aplicable a tort i a dret algun dels conductors d’aquestes maquinasses cuidi parar beneit, amb aquell beneit bip-bip-bip! de no acabar mai, però què hi farem: dura lex, sed lex, sempre.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]